Mónica Oltra i la flauta de C’S

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 4 de setembre de 2016.

Mónica Oltra i la flauta de C'S. Foto, Uly Martín, El País.

Mónica Oltra i la flauta de C’S. Foto, Uly Martín, El País.

La primera vegada que vaig sentir parlar del País Valencià va ser una vesprada de dissabte de 1977 de boca d’un monitor dels ‘júniors’ de la parròquia. Tenia 9 anys. Recorde que aquell xicot va enganxar un mapa del país d’una de les parets del vell local on ens reuníem i tot seguit ens va fer cinc cèntims de geografia com a aperitiu d’una excursió pel terme. Volia que reconeixérem el nostre entorn i també que l’estimàrem, que aprenguérem el nom de les plantes i dels animals, que sabérem un paisatge que, paradoxalment, de tant a tocar com el teníem, l’ignoràvem del tot.

Era el temps de l’esclat d’un valencianisme amb ínfules revolucionàries i molts adolescents com aquell dedicaven bona part del seu temps i energies a allò que se’n deia solemnement, amb aires de conjur: ‘fer país’. D’ací que no és gens estrany que fos el mateix monitor el qui ens havia ensenyat que parlàvem allò mateix que catalans i balears i que la nostra llengua, antiga i important com cap altra, fins i tot es podia escriure igual que s’escrivia el castellà. Tot plegat, gràcies a aquell jove de rostre esmolat i aspecte lennonià, vam poder descobrir la nostra realitat ara i adés sepultada sota una altra realitat, llunyana, estranya. A la meua escola de religiosos, la majoria d’ells procedents de Múrcia, Navarra o d’alguna de les dues Castelles, el País Valencià simplement no existia. Tot el que tenia a veure amb els valencians, inclosa la seua llengua, els evocava un món distant, agrari, prescindible, pel qual només podien sentir commiseració o indiferència. Altrament, ancorats en un model educatiu profundament conservador ignoraven –o ho feien creure- Freinet, Ferrer i Guàrdia o Montessori, qualsevol nom que estiguera relacionat amb la renovació pedagògica que tot just començava a contaminar les revoltades aules universitàries.

Aquell mateix any el sociòleg Lluís Vicent Aracil advertia que els canvis en l’educació al País Valencià com a tot l’àmbit lingüístic, anaven a representar una alteració revolucionària de les normes d’ús lingüístic vigents. Arribava una nova escola que podia representar el principi de la fi de l’odiat antic ordre. El valencià es volia posar a l’abast d’una educació avançada, socialment transformadora que inevitablement havia de treure el país de la seua postració secular.

Els sectors reaccionaris no van tardar en avalotar-se, especialment al País Valencià, tan provincià i tan sotmès als esquemes mentals del franquisme, amb una classe dirigent castellanitzada i catalanòfoba fins el moll dels ossos. Com vulga que siga, a força de garrot i mitjançant bones dosis de manipulació mediàtica aconseguiren que el valencià a penes traguera cap en l’escola. Al 1982, en plena Batalla de València, el meu col·legi va optar per canviar les polèmiques classes de valencià per unes innòcues classes de flauta.

A partir del 1995, amb l’arribada del PP a la Generalitat, s’inicià una veritable contraplanificació lingüística amb l’objectiu de tornar definitivament la llengua del país a la reserva indígena. Sempre he pensat que als de la meua generació se’ns va mutilar, no tant sols culturalment, si no també civilment.

Després de vint anys de PP ha quedat un sistema educatiu públic on el valencià, malgrat les mostres d’entusiasme i de les bones intencions, no deixa de ser una significativa anècdota sobretot si comparem la seua presència amb la que té la nostra llengua a Catalunya, gràcies a la immersió. Una sistema educatiu que els mentors ideològics d’Albert Rivera no han dubtat a descriure com una mena de gulag, com una màquina de destrucció massiva del castellà malgrat que els alumnes catalans són de tots els de l’Estat els que ixen més ben preparats en aquesta llengua.

Fa poc la banda del PP i Ciudadanos es van asseure per a repartir-se el pastís del poder. No van ser capaços de posar-se d’acord en com tallar-li el coll a la corrupció (ben mirat hauria sigut com suïcidar-se) però sí en acabar amb la immersió lingüística. En primer lloc, exigint l’acompliment d’un seguit de sentències judicials absurdes que fixen obligatòriament, de manera arbitrària, percentatges de castellà en algunes escoles de Catalunya. Són unes sentències que no es basen en cap criteri pedagògic, carregades d’intenció política i prejudicis. En segon lloc, demanant la implantació d’un model de trilingüisme que, situant el català –el basc i el gallec- en un teòric peu d’igualtat amb el castellà i l’anglès, el que cerca és la seua extinció per asfíxia. Res de nou. Ciudadanos va nàixer per a acabar amb el català i el PP per a servir a una Espanya unitària i uniforme, continuista de l’antic règim, on no hi pot haver més llengua que el castellà ni més nació que la de Madrid.

L’obsessió per la uniformitat lingüística arriba a ser tan gran que els de Ciudadanos han arribat a dir que al País Valencià existeix la diabolitzada immersió lingüística. Ho han dit bé per ignorància o bé per a excitar els baixos instints dels més indocumentats. Cal que no oblidem que per a la exdiputada Carolina Punset i els seus confrares, el valencià no mereix ser una llengua d’escola atesa la seua condició genètica de pobletana. Punset i els seus s’alineen així amb aquells que a casa nostra, crescuts a causa de la nostra indefensió, menyspreen obertament el valencià i, sobretot, el dret a parlar-lo.

Els pupitres d’aquests nous paladins de la modernitat i de les utilitats que maten són grocs com ho és el seu populisme. No creuen en la pluralitat, amb cap pluralitat, en realitat només la invoquen sorollosament per a ocultar les seues vertaderes intencions. I no només les que tenen en relació a la diversitat cultural. Hi ha algú que encara no s’haja adonat de la vocació furibundament neoliberal, anticatalana i ultraespanyolista dels “taronges”?

Aquests dies quan escoltava Mónica Oltra convidant els de Rivera a unir-se a un pacte  de partits d’esquerra per a fer fora el PP, no podia pensar en cap altra cosa que en la flauta que em van comprar a casa per a foragitar el valencià de la meua escola. Incapaç d’atendre les raons de l’estratègia política més refinada o perversa –que si és per aïllar el PP, que si això que si allò- només podia sentir el so queixós d’una d’aquelles flautes de plàstic de quatre gallets. Bé, un mal cap el té qualsevol. Amb tot i això, tenim-ho tots ben clar. Si C’S mai arriba a la Generalitat, l’única immersió que tindrà el valencià serà en el abisme del no-res. Del que passarà amb tota la resta només caldrà preguntar-li a Isabel Bonig o a qualsevol dels seus.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s