La Guàrdia Civil al Parlament

*Article de Francesc Viadel publicat al Directe! la darrera setmana d’agost de 2016.

Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya.

Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya.

La qüestió catalana s’ha convertit en un dels principals temes de conversa entre les amistats de Madrid d’un familiar meu molt pròxim. Quasi tots els seus amics com les seves parelles es guanyen bé la vida, tenen un nivell cultural acceptable i podríem dir que es consideren gent d’esquerres. Les seves principals preocupacions, com en el cas de la immensa majoria dels espanyols d’anar per casa, són els fills, la feina i la salut.

Fa uns anys, quan es trobaven, dels catalans només es parlava per a fer acudits o en termes molt durs quan la insistència dels mitjans de comunicació els situava inevitablement en la diana. Aleshores, especialment quan l’època dels tripartits, la conversa solia evolucionar en pocs minuts de la facècia estúpida a l’atac catalanòfob més amarg. El cas és que sempre hi havia algú que acabava passant-se de la ratlla i, també, el que intentava arreglar-ho amb afalacs exagerats sobre les grans capacitats dels catalans (recordeu, per cert, aquella solemne marianorajoyada de “Me gustan los catalanes porque hacen cosas”). A la última del que es tractava no era de defensar als catalans, si no d’evitar ofendre a l’amic gràcies al qual havien descobert el bon cava i els embotits de qualitat, un tipus que no tenia res de gasiu i que tampoc semblava un talibà de res.

En el fons no es prenien seriosament aquella tribu la qual consideraven manipulada per una colla de nacionalistes espavilats i provincians que sempre venien a Madrid fent el gallet o plorant per a treure raca. La peripècia fiscal de Pujol i dels seus només va fer que confirmar que això del catalanisme era una camama i la majoria dels d’aquell país una colla d’ases. Amb tot i això, el que pitjor portaven de tot era tota aquella murga de la llengua. Ja veus, s’exclamaven, quina necessitat de ressuscitar una llengua morta en les escoles a costa de sacrificar l’espanyol, quines ganes de cofar-s’hi amb plomes d’indi i, sobretot, quina arrogància i quin menyspreu a la resta dels espanyols. Intolerable.

El meu familiar ha invertit molt de temps intentant fer-los comprendre que Catalunya no és tal com l’explica la caverna mediàtica; que els catalans no són una colla d’aixafaterrossos enganyats per quatre senyorets de la part alta de Barcelona; que el català no és una llengua de pagerols ni les escoles catalanes el gulag com va voler fer creure -i encara- el colèric Vidal Quadras i tota el ramat de mentors espirituals d’Albert Rivera. Amb el temps, s’han mig convençut d’algunes coses, no de gaires. Almenys, els ha quedat clar que la mobilització civil d’aquests darrers anys lluny de ser una zarandaja (segons el diccionari, una cosa menuda, sense valor, o d’importància molt secundària) és l’expressió més evident d’una voluntat política majoritària entre els catalans. Ara intueixen que el “procés” per força ha de ser alguna cosa més que el sopar de duro que sembla que els han explicat. No tenen totes les claus per a interpretar la situació perquè els hi pesen molt els prejudicis, el propi nacionalisme banal que han mamat durant tota la vida i perquè tants anys de manipulació mediàtica han fet un mal impressionant a la capacitat crítica d’un qualsevol ciutadà.

L’altre dia, en el transcurs d’una trobada, van tornar a sortir els catalans. No s’hi van fer acudits com de costum. Bromes les justes. Han vist a les televisions que el Parlament català s’ha declarat en rebel·lia davant d’un Tribunal Constitucional al que no li reconeixen cap autoritat. Carme Forcadell serà presidenta del Parlament peti qui peti. El cas és que en termes generals, aquests amics també pensen que el Constitucional és una institució sense cap legitimitat com tantes altres institucions espanyoles, la Monarquia per exemple, però no saben que collons cal fer o si en realitat s’hi pot fer res. Entre la seva actitud col·lectiva i l’adoptada pels catalans hi ha un abisme.

I bé, pel que fa a Catalunya, sembla que se acabó lo que se daba, que s’ha acabat el bròquil. S’han acabat també, de moment, els acudits. Els catalans avui fan menys gràcia que mai. El que passa és que de sobte, han entès que se’n estan anant, que potser, en certa manera, ja fa molt de temps que ho han fet. Els amics del meu familiar estan totalment xocats. Mai no havien vist una cosa igual. No s’imaginen Espanya sense els catalans. Què passarà amb els bascos? De cop, el més polític de tots assegura que la única sortida raonable –si és que de cas encara hi ha alguna sortida- és fer un referèndum, sense manies, com han fet els anglesos en Escòcia. “Perquè si no hi ha referèndum, hi haurà Guàrdia Civil i si hi ha Guàrdia Civil, inevitablement, hi haurà independència”, rebla un punt melangiós, inquiet. Es fa un silenci. Com sigui, ben aviat sortirem de dubtes.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Autor també de les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa) i del llibre de poemes Ciutat, dies insòlits.
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s