El valencià mai no desapareixerà…

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 24 d’agost de 2016.

El conseller Marzà i el director de Política Lingüística, Rubén Trenzano, durant la presentació de Coneixement i ús social del valencià 2015.

El conseller Marzà i el director de Política Lingüística, Rubén Trenzano, durant la presentació de Coneixement i ús social del valencià 2015.

El valencià mai no desapareixerà… La sentència la vaig sentir en alguna ocasió allà pels primers noranta al camp, entre jornalers, sempre quan expressava públicament la meua preocupació per una llengua que considerava que malvivia als marges esperant el seu final malgrat el reviscolament parcial provocat pel valencianisme cultural i polític del moment. Ningú dels que m’escoltava podia concebre, però, que la llengua en què s’expressaven quotidianament des que havien après a parlar poguera esfumar-se com si no res. Això no havia passat –enraonaven amb un posat naïf− ni quan Franco que tantes coses havia enviat a les penombres, començant per les ganes de pensar. La seua presència era tan omnímoda en aquell món menut que fins i tot els emigrants portuguesos o marroquins que treballaven entre nosaltres acabaven adoptant-la com a segona llengua.

El cas és que si el valencià desapareixia, ells també ho farien i, darrere, l’univers que havien habitat. Pensar-ho només els irritava profundament i, així les coses, els meus pronòstics adquirien la categoria d’una severa i innecessària provocació, en el fons d’un amarg retret perquè era a ells, en part, als qui responsabilitzava de la tragèdia atès que no feien res per aprendre a escriure’l o, posem per cas, per a reivindicar-lo davant d’un jutge o d’un Guàrdia Civil. Demanava massa, certament, a unes persones que amb moltes dificultats havien aconseguit llegir i escriure en castellà en l’escola del franquisme, que havien fet seua a la força l’única llengua que servia per a superar la subsidiarietat social i econòmica. Tot plegat, amb el valencià no s’hi podia anar ni d’ací a la cantonada, gairebé com passa avui. Per acabar-ho d’adobar, el conflicte lingüístic, l’anticatalanisme ferotge que va atiar la dreta furibundament analfabeta del país, no feia sinó complicar encara més les coses, frenar el feble procés de normalització lingüística que tot just s’havia acabat d’engegar entre la falta de convicció i la força argumental del garrot. Ni la tímida entrada del valencià a l’escola podia considerar-s’hi una garantia de res. Només calia veure com el gaèlic irlandès després de més de mig segle d’ensenyar-se a les escoles continuava perdent parlants en favor de l’anglès.

És irrellevant que aquells meus conciutadans es cregueren –com potser també els d’ara− que el valencià era immortal. Naturalment que les llengües desapareixen com desapareixen les nacions o els edificis més nostrats. Ho fan a causa de les guerres, o perquè no tenen prestigi cultural o bé per queden arraconades per dinàmiques i interessos econòmics o perquè es prohibeixen i es persegueixen eficientment… Només a Europa s’hi haurien pogut mirar, si ho hagueren sabut, en l’espill del bretó, del cors, del sard, del friülà o del gaèlic escocès, llengües totes en un greu perill d’extinció, per desenganyar-se.

Vint anys després de governs del PP, de polítiques clarament exterminacionistes, la situació del valencià ha empitjorat. Confondre determinades declaracions polítiques amb els símptomes d’una revifalla lingüística miraculosa o voler veure una veritable represa en un grapat de gestos polítics és enganyar-se. No cal ser un sociolingüista nostrat per a saber que sense uns mitjans de comunicació de masses en valencià i, sobretot, sense una acció decidida cívica i unànime com la que reclamava Joan Fuster el llunyà 1958, el valencià està abocat a fossilitzar-s’hi després d’haver passat un llarg període de llatinització i d’anorreament.

No s’hi val fer trampes, aplicar la metàfora del got mig ple o mig buit per a fugir d’estudi. Tothom sap què significa, què es descobreix quan s’escull entre una llengua forta o una de feble vivint en un context com el nostre. Les xifres com la de l’enquesta Coneixement i ús social del valencià 2015 elaborada per la Generalitat Valenciana, són també molt clares. Un 49% de la població no parla bé la llengua del país, un 47’1% té problemes per llegir-lo, un 65’2 % tampoc no sap escriure’l i un 27’6 % ni tan sols l’entén. El valencià retrocedeix imparablement mentre els valencians continuen sent uns autèntics analfabets en la seua pròpia llengua. Amb tot, i heus ací, la paradoxa divertida, un 85% dels enquestats voldrien que el valencià s’usarà més o igual que ara… Ara, justament, quan boqueja asfixiat per la manca de prestigi, a causa de la indiferència col·lectiva d’una societat entre les més endarrerides culturalment del seu entorn.

La sensibilitat envers el valencià d’aquest govern, certament, no té res a veure amb la dels consecutius i tòxics governs del PP. El conseller de Compromís, Vicent Marzà, promet esmerçar-s’hi en la promoció del valencià. És veritat que hi ha moviments, que fins i tot s’estudia l’aplicació d’algunes mesures pal·liatives com ara l’exempció del seu aprenentatge en les escoles de zones castellanoparlants (una antiga concessió dels socialistes a la dreta violenta dels vuitanta) alhora que es planteja la batalla pel requisit lingüístic en la funció pública contra el desig de la majoria dels sindicats. Tindrà prou força aquest govern per a seguir per aquest camí? Hi haurà prou amb uns quants milions d’euros i amb un seguit de mesures administratives per a salvar una llengua en estat catatònic? Costa molt imaginar un veritable avanç en aquest camp sense la complicitat d’una ciutadania més preparada, sense la mateixa dreta entestada a tancar en la reserva indígena els valencianoparlants, sense una RTVV potent, sense la creació d’un autèntic mercat de llengua amb la resta dels territoris catalanoparlants, sense tantes coses tan elementals… No es tracta tampoc, és clar, d’abandonar-se a la melancolia, de deixar-ho córrer tot admetent les colossals dificultats a què s’enfronta la supervivència de la nostra llengua. És tracta, si més no, d’impulsar aquella acció decidida cívica i unànime que ens reclamava Joan Fuster.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s