Toni Mollà: idees per a eixir de l’odiosa atonia provinciana

*Article de Francesc Viadel publicat al número 74 de Caràcters (Universitat de València).

L'assagista valencià, Toni Mollà.

L’assagista valencià, Toni Mollà.

Al País Valencià l’higiènic exercici de l’assaig, d’altra banda tan estimat en latituds molt més civilitzades, ha estat des de sempre un ofici ingrat. Diríem que l’entusiasme del gremi ha ensopegat ben sovint amb la indiferència del públic en general, amb les reticències, també, d’una classe política poc o gens llegida. Un entusiasme que ben sovint ha acabat per ser devorat en la flama de les polèmiques estèrils, protagonitzades per una terna de rivals insultantment descompensats -el carnisser o l’advocat filofeixista contra el filòleg, el politòleg o el pacífic medievalista, vull dir-, atiades des dels fatus diaris de casinet a major glòria dels seus comptes d’explotació.

Si el país ha tingut un problema ha estat, justament, la seua base al·lèrgica a la lectura -no importa en quina llengua-, una deficiència que es troba en l’origen –com molt bé va ensumar Ernest Lluch i d’altres- de la inflamació col·lectiva anticatalana a compte només en part d’una indigesta no-lectura del textos de Fuster, indisposició, per cert, que encara dura. Ras i curt: els valencians encapçalen tots els rànquings estatals de les societats menys llegides –ja no diguem en la llengua pròpia- i entre els seus dirigents polítics a penes  trobaríem una dotzena d’ells que poguérem considerar com a gent de lletra. I si no és així, ¿com explicar que durant més de dues dècades haguem estat governats per una banda de gàngsters notablement caracteritzats pel seu odi a la cultura?.

Amb tot, la deficient, provinciana estructura de la comunicació unida a l’escàs entusiasme de la parròquia per la lectura, no han impedit malgrat tot l’existència d’un grapat d’autors orientats per una potent vocació d’intervenció pública i una mirada cosmopolita com és el cas de Toni Mollà. Tot plegat, l’escriptor –viatger impenitent- vol entendre i explicar el món a partir de la seua condició de ciutadà valencià, en un sentit –si se’m permet-  republicà i francòfon, a partir de la seua realitat més immediata. Res a veure amb els exercicis d’onanisme xovinista, rabïudament provincians d’alguns autors ara i adès entronitzats per la premsa local.

Mollà és un assagista brillant, amb una obra sòlida que ha estat construïda al llarg de molts anys. En paraules del catedràtic de Periodisme de la Universitat de València, Josep Lluís Gómez Mompart, l’autor és intel·lectualment elegant i, sobretot, sempre crític a partir d’”una reflexió motivada, defugint la demagògia o la retòrica tramposa”.

Com el lector més suspicaç ja haurà sospitat, aquesta lleialtat al pensament crític li ha hagut de reportar a Mollà més desencontres i disgustos que satisfaccions o prebendes, especialment provinents de part d’aquells que amb un cert sarcasme podríem titllar com els “nostres”, els “seus”.

De tots els assajos, si deixem fora una abundantíssima producció en l’àmbit del periodisme d’opinió, en destaca La utopia necessària. (Nacionalisme i societat civil) (Bromera, 1994) amb què va guanyar el 1993 el Premi d’assaig Rovira i Virgili dels premis literaris Ciutat de Tarragona. La proposta de Mollà és la de considerar la nació com a societat civil més que no pas com un estat. Redifinir la qüestió de la identitat, apostar pel que ell defineix com un nacionalisme laic que hauria de servir com a instrument de construcció d’una utopia, això és, la utopia fusteriana com un projecte de compactació social i d’avanç democràtic. Per primera vegada des de la irrupció fusteriana trobem una aproximació amb voluntat històrica i sociològica de l’existència i vicissituds del valencianisme polític, civil i cultural tan necessària per a entendre la causa i origen de la carregosa disputa valenciana més enllà del guirigall de les polèmiques periodístiques a què ens referíem o dels interessats anàlisis polítics de curta volada. Així mateix, Mollà entén que el disseny del projecte valencianista va representar per al País Valencià una autèntica “revol·lució tranquil·la” amb tot el que el terme revolució implica. Segons com, aquesta sola idea val molt més que tota la producció del revisionisme fusterià entestat en carregar a les espatlles del de Sueca totes les deficiències constitutives de la societat valenciana, els propis fracassos polítics com a poble,  l’hegemonia d’un cert pensament reaccionari parell a una realitat de violència simbòlica i política tan brutal com insòlita en Europa.   L’objectiu d’aquella revolució tranquil·la generada per una intel·liguèntsia com mai no havien tingut els valencians, recorda Mollà, no va tenir com un dels seus primers objectius, “l’erosió dels tòpics provincians i espanyolistes de la tradició local i les velles interpretacions idealistes sobre el país”. Tòpics i interpretacions avui encara vigents, assumits vés per on, pel nou poder autonòmic, d’un valencianisme tan neoregionalista com difús. L’actualitat política, les característiques sociològuiques del procés sobiranista català i el vacil·lant canvi polític al País Valencià, no fan sinó realçar la importància i l’interés de La utopia necessària com a radiografia del procés de construcció d’un projecte nacional, civil, democràtic.

índiceDins del volum La desconnexió valenciana. (PUV, 2014), Mollà tornarà a abordar de forma reexida velles qüestions com la nació o la viabilitat del projecte valencianista. Agrupats dins del capítol Un país possible a l’eix mediterrani, hi trobem els assajos, Nosaltres els indígenes; Entorn general i mercat interior als Països Catalans i Joan Fuster i nosaltres. En aquests escrits batega el mateix sentit civil, de construcció radicalment nova d’una societat democràtica molt més avançada que ha acompanyat bona part de la producció intel·lectual de Mollà. Però batega, sobretot, un esperit crític d’acord amb la millor tradició del pensament europeu, lluny de la retòrica autocomplaent o laberíntica armada, vés per on, per a no dir res. Hi ha també contra alguns dels vells tòpics, llegiu “la santedat” del catalanisme o “la maldat” de Joan Fuster, l’anàlisis lúcid i valent que per força no ha d’agradar a mentalitats acomodatícies o conservadores en el pitjor sentit.

Tant de bo, algunes de les idees de Mollà serviren per al bastiment d’un canvi polític al país, idees tan clarividents com la necessitat en un món complex com el nostre, d’una recapitalització social i moral del país, l’elaboració des d’una òptica valenciana d’una proposta de gestió pública amb paràmetres de solidaritat social. Idees imprescindibles per a evitar caure en l’odiosa atonia provinciana, etnicista, per a eixir del cercle malèfic de la subsidiarietat política.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s