Valencians o la batalla pel relat dels orígens

*Ressenya de Francesc Viadel del llibre de Ferran García Oliver ‘Valencians sense ADN. Relats dels orígens’ (Tres i Quatre, 2016 València) publicada al número 58 de la revista Caràcters (Universitat de València).

Jaume I

Jaume I

En cap lloc com al País Valencià deuen d’haver-s’hi vessat quantitats tan ingents de tinta i esforços propagandístics dedicats a unes determinades versions del relat dels orígens. Ho recorda amb una ironia al límit del sarcasme el mateix Ferran Garcia-Oliver quan en el pròleg del seu llibre  Valencians sense ADN, escriu que al País Valencià hi trobareu en cada carrer i possiblement en cada casa, “un conspicu representant” de la filologia i de la història i, això, en detriment dels que veritablement s’hi dediquen. D’ací, doncs, estima l’historiador, l’extraordinari èxit dels ignorants, dels visionaris o senzillament dels poca-vergonyes a casa nostra.  Res a dir. L’apreciació no només és justa sinó que ho és també de necessària. Fet i fet, els valencians han estat molt fàcilment manipulables en molts aspectes atesa una certa al·lèrgia molt estesa col·lectivament als llibres contra la qual -i durant dècades- ha lluitat la minoria d’intel·lectuals del país malgrat els impediments dels principals representants de l’status quo i, encara, de determinats sectors de la classe política local aparentment més proclius a la cultura. Sols, aparentment.

Pel que fa al relat dels orígens dels valencians, Garcia-Oliver, constatarà amargament que en el segle XX s’han subministrat “exemples eloqüents i esfereïdors  de com certes idees, patrimonialitzades  per minories risibles, han acabat per encaterinar les multituds i llançar-les a solucions funestes.” Idees absurdes i minories risibles –de lletraferits s’entén- però que obeïen, sense dubte, a unes concepcions polítiques sobre la nació i sobre el món gens fútils. En el fons es tractava de legitimar una situació política, social present amb un argument de pretesa autoritat com era el del coneixement cert del passat. Al País Valencià, les versions de l’indigenisme local tendents a la fantasia, a les invencions sobre la genètica purament ibèrica o mossàrabiga dels valencians van evolucionar i fusionar-s’hi durant la Transició en una única teoria dels orígens xovinista que es va emprar, diu l’autor, com a “arma poderosa de persuasió i de confusió política”. “Al principi”, explica, “els estirabots dels seus adeptes sols provocaven el somriure, i al fenomen no se li donava més pervivència que al d’una rosada”. Però, vet ací, que a la última, “la cridadissa dels corifeus del búnquer barraqueta es convertí en el corretjós moviment polític del blaverisme, a més d’una activa ideologia que impregnà sectors populars quantitativament gens negligibles, fins a condicionar les sístoles i diàstoles de la política quotidiana” de manera que el va començar com “una broma de mal gust”, s’ha acabat convertint en “un malson”.  L’historiador parla de malson en present perquè el malson continua -tot i que atenuat- en les absurdes i manipulades disputes lingüístiques dels valencians, s’expressa en la ignorància generalitzada dels valencians sobre la seua pròpia història condicionada enormement pels mites fundacionals difosos pel nacionalisme espanyol o pels del blaverisme més assilvestrat. La qüestió era diluir o eliminar qualsevol bri de catalanitat dels valencians en una “negació obtusa i insensata dels irrefutables testimonis documentals. Arqueològics i literaris”.

La identitat dels pobles, finalment, no es pot reduir a una qüestió de genètica com voldria alguns polítics interessats com aquella alcaldessa de València tan entestada en l’ibericitat de la ciutat com en soterrar la primera espardenya d’un català que eixís a la llum en un qualsevol jaciment arqueològic. Em referesc a la mateixa alcaldessa que per pura ignorància va atribuir al poeta Ar-Russafí uns versos en un valencià traduïts de l’àrab clàssic de feia quatre dies. Per més inri el fet va produir-se durant la inauguració oficial d’una biblioteca. La dirigent, com tantíssims altres confrares seus, va demostrar una vegada més com de verinoses havien estat les lliçons de la pobre historiografia franquista i el mal que fa a les neurones i al sentit del ridícul el menyspreu per la cultura.

Amb el seu llibre, Ferran Garcia-Oliver, no només ha combatut amb la prosa sòlida que caracteritza tota la seua extensa i rigorosa obra, la superxeria identitarista del país sinó que ha donat llum des d’una perspectiva històrica sobre quin són els ciments sobre els quals s’aixequen les identitats dels pobles. L’esforç s’afegeix al d’altres historiadors com Enric Llobregat, Pierre Guichard, Enric Guinot, Agustín Rubio o Pau Viciano.

El professor Josep Fontana, en la presentació que va fer del llibre a Barcelona el març de 2016, advertia sobre el fet que la identitat no fos filla ni de la terra ni de la sang. “Ho és”, deia, “de la nostra història, de l’acumulació i de la persistència dels canvis que han configurat la nostra societat i d’una cultura compartida que conserva trets d’unes maneres pròpies d’entendre el món i el nostre lloc en ell”. No era tot però ja que “en aquesta història i en aquesta cultura hi ha un cabal divers i contradictori d’elements dels quals som nosaltres, d’acord amb la mena de món i de societat en què volem viure, els que triem el que ens sembla que val la pena conservar”.

El llibre de Ferran Garcia-Oliver no és només un gran llibre en paraules de Fontana sinó que és, a més, un llibre molt necessari.

 

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s