*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 31 de juliol de 2016.
Presos republicans en una presó franquista, acabada la guerra civil.
A casa, l’àvia materna solia parlar de la guerra. Ho feia de manera molt esporàdica, molt críptica, també. S’hi referia com un autèntic horror que desitjava que ningú de nosaltres arribarem mai a conèixer. Salut havia estat una militant de tantes de l’UGT, supose que en part de manera instintiva, però, sobretot, empesa per les circumstàncies. Se’n va fer sense tenir una gran preparació ideològica –a penes sabia llegir–, sense perdre tampoc ni el seu sentit religiós –determinantment supersticiós– ni encara menys el sentit d’un respecte sagrat cap a la propietat privada i cap a la vida. S’excusava dient que ella, com a treballadora que era, només podia ‘ser’ dels treballadors. Ho afirmava sense embuts i alhora en un sentit molt genèric. De poc no va pagar molt cara aquest sentit d’adscripció. Quan va acabar la guerra, la van amenaçar de pelar-la al zero i supose que de fer-li coses molt més terribles. Es veu que va passar molta por. Finalment, però, no li van fer res i va continuar amb la seua vida que, ocasionalment, es guanyava llogant-se per a netejar les oficines del banc o per a rentar la roba dels rics.
La Dolors, l’àvia per part del meu pare, també en parlava de tard en tard de la guerra. Ho feia amb rancor i quasi sempre per retreure’m, ja d’adolescent, els meus fogots marxistes i separatistes. La realitat és que al meu avi Vicent de poc no el van afusellar a causa de les seues profundes conviccions catòliques. Crec que va simpatitzar amb el valencianisme conservador i va tenir un germà capellà, periodista, amb alguna responsabilitat al dretà Diario de Valencia, cercat pels faistes. Per a Dolors, molt religiosa també, la república va ser un malson. La guerra, una revolució manada pel mateix dimoni. Estic segur que va entendre el règim franquista com un estat legitimitat pel cel i que tampoc no va voler saber res de la repressió brutal tot i que l’avi, em consta, va ajudar a qui va poder dins de les possibilitats que podia tenir un escrivent de poble que esporàdicament va ocupar un lloc menor en l’administració local.
No tan sols les àvies parlaven de la guerra, encara que fos de manera enganyosa, difusa. Hi havia més gent, protagonistes directes o els fills d’aquests. Sempre ho van fer amb por, sobre la base de rumors, d’impressions o d’experiències traumàtiques, totalment condicionats per un relat oficial imposat amb el terror durant 40 llargs anys. Memòries menudes, esbiaixades, incomplertes. Parlem dels anys setanta, dels inicis de la democràcia quan alguns diaris i revistes van obrir el meló de la memòria i tot es va remoure. De colp, els relats tenebrosos escampats pel règim van començar a tenir una contestació, un contrast, sorprenent i increïble per a molts ciutadans d’anar a peu com, per exemple, el meu pare, nascut ja alguns anys després de la guerra i criat en el convenciment que la democràcia, el comunisme o els sindicats eren l’anti-Espanya en què ell havia crescut, els seus enemics.
Va ser, en qualsevol cas, una nova narrativa que va tenir una influència limitada. El preu a pagar per a fer la Transició, per a poder recuperar una democràcia –encara que sota el mantell protector d’una monarquia imposada pel mateix Franco– era, clar i ras, oblidar els crims del franquisme i deixar que el mateix règim es reconvertís a la nova situació sense haver de retre comptes. El pacte s’ha mantingut pràcticament inalterable durant tot aquest temps i són els fills d’aquell règim els que encara remenen les cireres com explica, per exemple, l’historiador Lluc Salellas en El franquisme que no marxa (Saldonar, 2015).
Fa poc s’han celebrat els 80 anys de la Guerra Civil, una commemoració orquestrada per les xarxes i sense els oripells institucionals. L’Estat espanyol, amb el PP al capdavant, no vol saber res i continua, ara com ara, negant-se a obrir un veritable debat de la memòria. Fins un xiquet sap que els pesa el seu origen polític i que, de retruc, pateixen de malaconsciència i de supèrbia, a parts iguals. El PP, com bona part d’Espanya, continua sent franquista. Per a ells només compta la memòria dels colpistes. En el PSOE, l’altre gran partit, captiu totalment de la mentalitat de l’antic règim, tampoc s’estan de remoure massa les coses. Saben com és el país que habiten. Només cal veure la polseguera que ha aixecat un article de Jon Lee Anderson en eldiario.es que demana que es dinamite El Valle de los Caídos en el context d’una cerimònia solemne amb el suport del Parlament.
En aquest tema de la memòria, la hipocresia i el desvergonyiment dels polítics espanyols no té límits. No deixa de ser curiós que aquest mateix partit vulga impulsar l’ensenyament de la Xoà a les escoles i que, alhora, liquide qualsevol possibilitat d’obrir un debat de la memòria a Espanya, de condemnar sense embuts el règim del franquisme. Tristament, així les coses, l’oblit amb la seua herència d’ignomínia i ignorància s’imposa fins al punt que joves cadells del PP no tenen cap vergonya a fer-se fotos fent la salutació franquista o que personatges públics dubten del caràcter sanguinari de Franco.
Els estudiants de les universitats no saben res d’aquella guerra però sobretot no saben res de com aquella guerra afecta el seu present immediat. Sense els elements per a analitzar el propi passat, la realitat més propera, difícilment podran entendre el món. No es tracta, és clar, només de commemorar. Advertia recentment l’historiador Henry Rousso que si bé la memòria ha esdevingut una mena de conjur per a la no repetició de les catàstrofes de la història recent, això no treu que les catàstrofes no puguen tornar a repetir-se. Justament, Rousso recorda com mentre Jacques Chirac assumia, en els anys noranta, la participació de l’Estat francès durant l’ocupació nazi en la deportació dels jueus, en els propers Balcans i en Àfrica, hi havia guerres i genocidis en marxa. Cal que hi haja alguna cosa més, diu l’historiador francès, una mena de memòria transnacional que supere les visions estretes dels països, els prejudicis nacionals o nacionalistes, que afavoresca, en definitiva, una visió al servei de la humanitat. A Europa es mouen coses en aquesta direcció. Es combat el revisionisme sempre interessat d’afavorir el feixisme, es revisen les visions sobre la memòria per a posar-les al servei col·lectiu, es combat l’oblit, s’intenta afrontar amb la màxima de les honestedats el passat.
Espanya, però, encara està molt lluny de tot això. En què podria contribuir, a aquesta visió transnacional que proposa Rousso a favor de la humanitat, un país que encara té milers de morts en els revolts de les carreteres? Un país que només sap de la memòria dels colpistes?
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 