El profeta

*Article de Francesc Viadel publicat el 25 de juliol de 2016 a La Veu del País Valencià.

bus

La primavera del 92, en el cel del migdia d’Alcalà de Xivert, es va poder veure un senyal. Durant uns breus segons, una ràfega de llum virolada va punxar un gegantesc i solitari núvol. El núvol llavors es va esbotifarrar i, de molt endins de les seues entranyes gasoses, va deixar anar una bandada d’aus de colors, menudes i cridaneres, que gairebé van arribar a tapar el cel i que tot seguit van desaparèixer darrere d’una claror encegadora.

Això va ser mentre per l’autopista passava l’atrotinat bus que feia la ruta València-Barcelona, com una vella diligència de l’oest, i just en el moment, també, en què Genís.V. es va adonar que el seu acompanyant tenia els ulls més verds que mai no havia vist, uns ulls d’escurçó tropical o de pedra preciosa. El cas és que aquell tipus, vint anys major que ell, això és uns quaranta, no deixava de mirar-se’l en silenci i amb un somrís beatífic, compassiu diríem, com si sabés qualcuna cosa d’ell que no pogués dir-li. Anava mal afaitat, vestia roba mig estripada, com de caçador de senglars, i estava arrebossat de cap a peus amb una fina capa de pols rogenca.

La primavera del 92, el món, el que s’estenia entre la badia d’Orlavka i l’illot de Trahilos, entre el Mont Ararat i la Fortalesa de Sagres, semblava un lloc relativament segur. La por només tenia regust africà o l’aire d’un secret de família o d’un fantasma poruc. Al país no passava res d’especial, tret d’aquell reviscolament sobtat d’una modernitat –deien- que es suposava que havia de dur la riquesa a aquella terra d’ases, militars panxuts, cardenals indolents i evasors fiscals, a un país amb milers d’esquelets escampats pels revolts de les carreteres, país gust a corbella rovellada, a un país de mosques i excrements secs de cabra, de mentiders i de sonats. Les rates de l’especulació, els comissionistes àvars i els empresaris corruptes es fregaven les mans pensant en el negoci que farien d’aquella mentida tan gran d’exposicions universals i olimpíades, monstres al voltant dels quals creixerien ciutats senceres de pisos de luxe i negocis fins aleshores impensables.

No semblava que a Genís V. i al seu company de viatge els importara res de tot allò i d’ací que se’ls veiés feliços i despreocupats fent el trajecte. De sobte, el caçador (o l’home serp) va trencar el seu mutisme i, sense deixar de somriure, va oferir un Bisonte a Genís. El fum gris clar de les cigarretes i la seua olor dolçassa va omplir tota  l’atmosfera del bus que ara, just a punt d’enfilar el pas de l’Ebre, ranquejava lleument.

-Per què vas a Barcelona?

-Estudie periodisme – va contestar Genís, fent vergonyes.

-Periodisme? De què, esportiu, econòmic…?

-Periodisme, i prou

-Interessant – va contestar el caçador, posant uns ulls com taronges.

-I tu, a què et dediques?

-Jo?… Ah!… A res de bo. Visc a les muntanyes de La Marina, en una roulote que fa molts anys que va abandonar una parella de vells suecs enmig d’un petit bosc d’oliveres i, des de fa molts anys, em dedique a acumular garrofes, sacs i sacs de garrofes, milers de garrofes, tones de garrofes… – va assegurar, posant un somriure d’orella a orella que va deixar ben a la vista unes dents blanques com la neu.

-Garrofes? I per a què vols tantes garrofes?- inquirí, intrigat, el jove.

-Sé bé que ha de vindre un dia en què el món esclafirà com un meló d’Alger arrefilat contra el paretó d’una sèquia, en què el món caurà sobre la terra eixorca com un caqui madur… i… i, aleshores, només les garrofes tindran un valor segur. Cada garrofa serà com un lingot d’or, cada sac de garrofes tindrà el valor d’un barril de petroli…- explicà amb l’excitació d’un xiquet.

-Garrofes?

-Sí, garrofes- reblà.

Tot seguit, el magnat de les garrofes va fer la darrera xumada del seu cigarret i va caure en una son profunda. Genís V. va estar mirant-se’l una bona estona: el seu cap rodó com el bust d’un patrici romà; les seues mans de gegant, durament castigades per l’esforç de dominar la terra; el seu coll ample com el d’un bou de pastura; la seua pell cremada pel mateix sol que llepa golafre les serres de la Serrella, La Vall de Gallinera, les ombries, els penyasegats, els rius secrets… Quan va arribar a la ciutat, el caçador (o el magnat del fruit de les Ceratònies siliques o l’home serp) va desaparèixer somrient carrer Ali-Bei avall, xiulant, potser, un tema de Joplin, carregat amb una minúscula motxilla de cuiro on, de ben segur, devia guardar un bon grapat de les seues garrofes. I, des d’aquell mateix instant, la vida va començar a córrer per a tots dos.

Molts anys després, al cel de Nova York, es fa fer un senyal. Un ocell de mort, brillant com un estel fugaç, va sobrevolar pesant el bosc dels gratacels, molt lluny de la roulote dels suecs i de les oliveres del caçador i, de colp, el món va esclafir deixant al seu darrere la més absoluta de les desolacions i, a la por, li van donar solta i va adquirir mil rostres i es va fer quotidiana (al metro, als mercats, a les fires, als centres comercials, als carrers…) governant-ho tot… I, així, fins ara, fins avui mateix.

Genís V. mai no ha pogut oblidar aquella profecia. Encara pensa en el caçador amb melangia, encara pensa en la seua roulote color groc, potser, com un punt de llum entre el verd i les roques, entre l’esperança i la fi.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s