Contra el silenci. Valencians als camps d’extermini nazis

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 10 de juliol de 2016.

Presoners a Mauthausen. Foto editorial, RBA.

Presoners a Mauthausen. Foto editorial, RBA.

Ara deu fer deu anys que Algemesí va decidir recuperar d’alguna forma la memòria d’un dels seus veïns, José María Camarasa Bomboí, víctima del nazisme. L’ambient polític, amb una Llei de la Memòria en marxa, per bé que insuficient, semblava propici.  Una part molt important de la societat, malgrat els renecs d’una dreta hereva del franquisme que semblava sentir-se al·ludida, reclamava recuperar la memòria no per a exercir cap venjança, sinó per a restablir una determinada dignitat.

Camarasa era algú totalment anònim en el seu poble. I, en canvi, havia estat un dels molts soldats republicans capturats a França per les invictes tropes alemanyes que va patir un destí cruel. El dimarts 13 d’agost de 1940, amb els 32 anys pràcticament acabats de complir, va ser internat al camp nazi de Mauthausen. L’estiu següent, el 24 de juny de 1941, després de passar penalitats que no podem ni imaginar, va morir al camp de Gusen, un autèntic escenari d’horror on van ser assassinats la majoria dels 5.000 republicans espanyols dels aproximadament 7.000 que van caure en mans del règim hitlerià.

Amb el qui aleshores era el gerent de l’Ajuntament, Teo Montalvà, vaig visitar la casa de la germana de Camarasa al carrer de Sant Vicent. Coneixia l’adreça així com la història pel llibre monumental de Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis. A més, com a reporter d’El Temps havia tingut ocasió d’acostar-me al fenomen de les víctimes dels camps, les quals encara eren relativament nombroses als anys noranta. Els relats dels vells socis d’Amical de Mauthausen, saber de primera mà dels horrors del feixisme, va ser una experiència que em va colpir enormement.

Al carrer Sant Vicent vam conèixer la germana de Camarasa, una senyora molt gran que ens va fer un relat molt succint. Recordava que era una xiqueta molt menuda quan el periodista Martí Domínguez va visitar-los per veure de quina manera podia intercedir pels germans Camarasa, dos d’ells –escric de memòria− en mans dels ‘nacionals’ i José María, el menut crec recordar, pres pels alemanys. Domínguez, un personatge que no va dubtar en criticar obertament des de les seues posicions cristianes el racisme dels nazis, va haver d’explicar desolat a la família que en el cas de José María no hi podia fer res. El règim nazi engolia les seues víctimes com una revolta de riu. La llei de la Nacht und Nebel, de la nit i la boira, no era una simple metàfora de l’elaborat llenguatge del Tercer Reich. Els enemics del nazisme simplement desapareixien per morir.

Els germans Camarasa havien estat simples treballadors municipals que durant els anys de la guerra havien contribuït a la construcció de part del clavegueram dins dels esforços de guerra del bàndol republicà. José María hauria treballat abans d’incorporar-se de peó a sou de l’Ajuntament com a cobrador de la línia de bus entre Algemesí i Cullera. Acabat de casar, hauria ocupat per indicació del consistori una casa del centre abandonada per un evadit a la zona franquista. Així les coses, a les acaballes de la guerra, atemorit per la possibilitat de patir represàlies a causa d’aquell fet, hauria decidit no tornar al poble i passar a França, on seria capturat poc després pels alemanys i, finalment, deportat. La família no va saber en realitat què havia passat fins al juny de 1950 i tampoc no va tenir consciència del que realment va patir, de l’infern de què va ser víctima fins molts anys després. La seua germana recordava que moltíssims anys després algú li havia dit que el seu germà va passar, si fa no fa, pel mateix que els protagonistes de la coneguda pel·lícula d’Spielberg, La llista de Schindler. Un coneixement, com el lector més suspicaç ja s’haurà donat compte, tant inexacte com vaporós en un país que ha fet de la desmemòria tot un art.

978-84-370-9982-8_3695Avui, gràcies al professor de música Ximo Vidal Martínez i al periodista i historiador Carles Xavier Senso i Vila, m’assabente que Camarasa no va ser l’únic algemesinenc que va patir els camps. Juan Belmonte Aviragnet, capturat per la Gestapo l’agost de 1943 a la ciutat francesa d’Avinyó, va ser internat a Buchenwald i, sortosament, alliberat l’11 d’abril de 1945. Belmonte va tornar a Avinyó i es va instal·lar al carrer de l’Oriflam, número 7. És tot. Fins avui mateix, probablement, cap dels seus veïns ha sabut de la seua existència. Com no han sabut res a Almussafes d’Antonio Boluda, ni de Fermín Román d’Alzira, ni de Manuel Termens de Carcaixent… Ni de les víctimes, desenes de víctimes, de tot arreu de les comarques del País Valencià.

Vidal i Senso han reconstruït de manera molt minuciosa, valent-se de les eines de la història i del periodisme, les històries dels riberencs que com Camarasa i Belmonte van patir l’horror dels camps. Fins a 39 relats aplega el llibre La ignomínia de l’oblit. Els valencians de la Ribera als camps d’extermini nazis (PUV, 2016) prologat per l’historiador Albert Girona, un gran coneixedor de la Guerra Civil i de la repressió franquista. L’aportació que fan és important, ja que no tan sols reconstrueixen una part important del drama dels valencians en el context de l’holocaust, sinó perquè contribueixen també a trencar el mur de silenci que la Transició espanyola va aixecar per amagar la contribució del franquisme als desvaris del feixisme europeu, per legitimar el règim. El silenci, afirmen contundentment Senso i Vidal, va ser el càstig, un dels molts, encara, amb què es condemna la gosadia dels demòcrates que van lluitar contra el colp d’estat de Franco. Durant anys, segons el relat del règim, la guerra mampresa pels rebels hauria estat justa, una guerra guanyada a la barbàrie. La democràcia, doncs, un autèntic regal dels vencedors com a mostra de perdó, com a símbol d’una reconciliació només fantasiejada. En aquest relat cínic, Franco mai no hauria tingut res a veure amb el nazisme, ni tampoc amb el destí dels espanyols exterminats pel seus aliats nazis. Una mentida, és clar, repugnant, tal com ha quedat acreditat per la historiografia moderna. Els espanyols foren assassinats, sens dubte, perquè l’Estat espanyol, sent ministre d’exteriors el cuñadíssimo Ramón Serrano Suñer, ho va consentir.

La reparació de les víctimes, recorden els autors d’aquest estudi, encara no ha tingut lloc en un país on, val a dir, encara hi ha dirigents del PP que continuen banalitzant el passat o, fins i tot, simpatitzant obertament amb el règim criminal de Franco. “Estudiar els republicans que hagueren de passar per Mauthausen, Gusen o Buchenwald era, evidentment,” recorden els autors, “una opció, una declaració d’intencions per a sacsejar consciències, modificar l’ordre establert, edificar revolucions des de la base i intentar entendre i situar-se com a guies de pensament”. Tant de bo el treball d’aquests dos investigadors tinga l’efecte desitjat en una societat com la nostra governada per una classe política que sembla insensible al drama humà com hem pogut comprovar amb la catàstrofe humanitària dels refugiats sirians. En un context europeu on sembla que s’ha perdut el sentit de la democràcia, que s’han oblidat els horrors del nazisme, on societats com la polonesa, l’austríaca, la francesa, l’anglesa… es precipiten de cap a l’abisme dels populismes i de la xenofòbia.

Com recordava el recentment desaparegut escriptor romanès i premi Nobel, Eli Weisel, el silenci estimula el botxí. Però, el silenci és també el botxí. Prou de silenci.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Contra el silenci. Valencians als camps d’extermini nazis

  1. Sempre ben rebudes clarificacions sobre el ver sentit on van anar a parar als republicans després de la guerra d espanya…..el tema continua sent tan desconegut com ara la prehistòria ibérica……Hi han llibres…papers…sentencies…fotos…pel.licules….poemes…pero no mai haura de sortir tot allò q es va cremar…tot allò q va despareixer…..en les fosses amuntegades de cadavers flacs i d ulls grans d haver vist un dels l límit s de la crueltat humana…..A tall d exemple..jo vaig assabentar me q hi havia en les llistes un jove de 20 anys del meu poble…no recordé el nom…però està a un llibre publicat a gandia en algún homenatge q farien…el cert i segur és q ratlla el delicte el silenci i l amagatotis dels diferents membres de les corporacions locals frankistes…jo vaig assabentar me sobre l any 2001….amb una perplexitat absoluta ja q era presentador d algún acte i va ser obrir el llibre i sortir La Costera…Vallada i el nom d aquell xaval—-…vaig flipar tripis en sobredosi al cervell q no parava de rodar i rodar a una velocitat de caiguda..El meu poble es petit..no arriba als 3000 habitants….i allí qualsevol moviment del braç Esquerra obria mes de 1500 ulls vigilant….doncs no….no ho saben encara al meu poble…com tampoc saben els desapareguts i els exiliats maquissards q ja no vsan poder tornar a veure les seves enyorades muntanyes…jo ho se perque un germà de mon pare va ser a la linia maginot per aturar als alemanys…i q mai no va tornar perque no el van deixar les autoritats frankistes…inclosos familiars…fins q va morir …bastant jove a un poblet a prop de carcassonne……a mi m ho van contar un familiar i a cau d orellas…i 4 -5 homes q tambe van ser represaliats amb comdemnes a mort incloses firmades pels seus propis familiars i paisans….Han passat més de 70 anys d això i encara no s ha fet cap acte de desgreutge o de bona voluntat d aquells o dels fills d aquells …no així el ban contrari ben ensopegats fins la medula….amb la seva gran creu vora la porta de l esglesia escri durantt més de 40 anyspassats….tot siga dit vora la creu…només hi havia un nom….i va morir a Madrid …al poble els republicans no van matar ningu….curiosament a mi el nom del finat em creava moltes contradiccions de menut perquè era el mateix nom …qu e ell de mon ….jo sóc un dels q va pintar MERDA sota la creu l any 1976…davant l arribada de blas piñar a un desagrabio a los caidos por dios y por España…..si haguessin sabut qui eren els autors de la pintada be els haveren pintat a ells pero de morat a garrotades…..Ara hi ha un ajuntament progresista despré de 25 anys de PP…q avui no entre a valorar– esperem que sapiga almenys donar les gràcies a les families engrescades i no ens vinguen en la máxima de…..perquè remoure el passat…..quan ja fa més de 70 anys-però el problema no és el meu poble sino la infinitat de pobles que encara no han fet ni un acte de conciliació ni agraiment per uns homes i dones q van perdre la vida defensant un idea lde benestar i progres…o potser hem d esperar els anys d un tal VIRIATO q no se si va lluitar contra els crestians ´romanbs o cartaginesos….Noltes gràcies als dos autors del llibre i els desitge q siga un èxit en tots els sentits…doncs..encara en queden molts per escriure…..

  2. Retroenllaç: Contra el silenci. Valencians als camps d’extermini nazis | La ignominia de l'oblit

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s