Si els espanyols fossin negres…

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! darrera setmana de juny de 2016.

Dani Terrades, secretari general de NNGG del PP de Gandia, fent la salutació feixista. Foto, Levante, 2013

Dani Terrades, secretari general de NNGG del PP de Gandia, fent la salutació feixista. Foto, Levante, 2013

Al País Valencià, després que el PP guanyés vegada rere vegada les eleccions per majoria absoluta malgrat la brutícia i la degradació institucional, algú va fer córrer amb notable èxit que si els valencians fossin negres votarien al Ku Klux Klan. La sentència és d’un sarcasme que ratlla el virtuosisme –molt propi per cert de valencians- i assenyala a una societat amb un sentit de la democràcia com a mínim sospitós, a un país que funciona assentat sobre unes sòlides xarxes clientelars controlades ferrenyament pel PP a la manera siciliana.

També ara, després de la victòria de Rajoy en Espanya, han circulat per les xarxes alguns memes amb la mateixa intenció burleta. Riure per no plorar. Hi ha un d’especialment cruel on es pot veure un Franco somrient, vestit de campanya, que assegura que d’haver sabut que els espanyols eren tan deficients hauria convocat eleccions. Un meme molt benvolent amb Franco de qui podríem pensar que és un pacifista, un tipus a qui li hauria agradat estalviar-se la carnisseria que va fer. Com vulgui que sigui, es evident que per als adversaris de la dreta –com per a qualsevol observador vingut de Mart- entre el PP i el franquisme hi ha una continuïtat diàfana. No és cap broma si pensem que el règim fou feixista i corrupte com qualsevol sistema dictatorial per més que aquests darrers anys s’hagi volgut amagar el fet o endolcir-lo.

La gent progressista, els bons ciutadans espanyols –que també hi ha- estan que no toquen vores i no diguem els valencians que després de vint anys de PP es pensaven que havien tocat el cel després d’haver fet fora de la Generalitat al gang de Francisco Camps. La victòria del gallec impassible i les seues banderes contra les confluències del neomarxisme naïf sembla un truc de màgia o un encanteri, un misteri. El misteri però és que no hi ha misteri. Espanya és així.

Membre KKK,1964. Foto, Life.

Membre KKK,1964. Foto, Life.

En alguna ocasió he recordat aquell article d’Italo Calvino de 1980 publicat a La Repubblica amb el títol Apòleg dels honestos del país dels corruptes. En plena guerra a Itàlia contra les màfies, l’autor d’El baró rampant, parla d’un país de corruptes on els honestos són, simplement, una minoria. On els honrats ho són a causa d’”un tic nerviós”, per costum mental. Carlo Alberto Brioschi, autor de Breu història de la corrupció, recupera l’article de Calvino i afegeix que l’escriptor, magistrat, resistent als nazis i pare fundador de la república italiana, Alessandro Galante Garrone parla “sense subterfugis” d’una tradició italiana  “portadora d’il·legalitat”, que té l’origen en el fet que no s’hagin depurat els dirigents públics i els professionals còmplices del feixisme. No cal ser molt llarg per a veure que, si fa no fa, Itàlia i Espanya en això s’assemblen molt amb algunes diferències com ara que Franco va morir en un hospital i, en canvi, el seu homòleg Mussolini metrallat en un revolt de carretera i posteriorment exposat de cap per avall en una benzinera de Milà. A la pràctica la lliçó és que ni havent penjat dels collons a Franco en la Plaça d’Orient ens hauríem lliurat de les seves conseqüències de no haver depurat a fons el seu sistema polític, les seves xarxes còmplices, de no haver posat en marxa una autèntica revolució democràtica que incidís en les mentalitats.

A la última, com sempre, l’anomalia no és que a Espanya guanyi un partit com el PP malgrat la corrupció que el podreix, malgrat les repugnants maniobres del ministre Fernández Díaz i de l’ex director de l’Oficina Antifrau de Catalunya proposat per CiU i aplaudit pel PSC, Daniel De Alfonso. Tampoc que el PP sigui un partit d’un neofranquisme renovellat amb una enorme acceptació a tot arreu d’Espanya. L’anomalia som els catalans i els bascos, irreductibles malgrat tot, amb no pocs defectes també que cal corregir per evitar caure en les versions d’un original odiós. En una banda els que es mouen en direcció cap endavant a lloms d’un projecte de refundació nacional inspirat per una revolució de caràcter civil. A l’altra, els que es queden on sempre han estat, els que es reafirmen en un projecte d’Estat fallit que alimenta la desigualtat i consagra la uniformitat excloent com a autèntica virtut d’una pàtria antiga.

Si els espanyols fossin negres pot bromejar algú que encara tingui ganes mirant el blau del mapa d’Espanya… però i si vés per on la majoria fossin del KKK i els negres fórem nosaltres?. Explicat així l’acudit ja no té puta gràcia.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s