‘Borgen’ i la neurosi del poder

*Article de Francesc Viadel publicat el 26 de juny a La Veu del País Valencià.

borgen

Aquests dies veig devotament ‘Borgen’, la sèrie danesa de ficció que narra les peripècies polítiques i personals de la primera ministra de Dinamarca, Birgitte Nyborg. La sagaç líder del partit Moderat, ajudada pel laberíntic periodista Kasper Juul i pel savi i pragmàtic Bent Sejrø, haurà de fer front a tot tipus de conspiracions, d’ambicions personals, de crisis internes de lideratge, de campanyes mediàtiques, per tal de mantenir-se en el poder sense perdre en l’intent ni la seua ànima ni el control sobre la seua vida privada. No serà una guerra gens fàcil de mantenir i en cada batalla, Nyborg, triomfe o no, pagarà sempre un preu molt alt.

La sèrie enganxa, entusiasma la gent, també a alguns polítics de nova fornada que s’hi volen veure reflectits. Polítics que s’han alletat en l’audiovisual, allunyats d’una cultura política més llibresca i de tradició. ‘Borgen’ agrada i no és només per la intensitat narrativa de cada episodi, per la seua bona factura fílmica. Sens dubte, les històries de la sèrie aconsegueixen fer un retrat del poder comprensible per a la gent de peu. Un poder que s’humanitza cada vegada que veiem una Nyborg ansiosa de posar-se al llit amb el seu marit després de setmanes d’embogida activitat,  la dirigent d’un país que també és una mare tendra amb els seus fills però implacable amb els seus enemics, una dona que plora, que riu, que té por, que vacil·la emocionalment… Nyborg forma part de l’univers d’icones de la malanomenada nova política, vull dir que és una dirigent del tipus ‘com tu i com jo’, a qui convidaries sense pensar-t’ho una nit a sopar en casa un modest plat de macarrons, sense patir per obrir-li les portes del teu diminut pis de lloguer en els afores.

I com siga, Nyborg i el seu món de lluites caïnites, ple de personatges d’un narcisisme repugnant, de traïdors i traïcions, em sembla encara un punt candorós on la lluita pel poder està encara molt lluny, posem per cas, de la que va descriure el 1934 Robert Graves en la seua novel·la sobre Claudi, un tipus contrafet i tartamut però d’una gran intel·ligència. Un republicà que va arribar a ser emperador per l’atzar del destí i que va sobreviure a tota mena de psicòpates fins que, finalment, va morir enverinat.

La política, com molt bé va saber veure Graves, Yourcenar, Zweig o Camus, posem per cas, ha estat, és i serà cruel, a la Roma eterna, al Palau de Christianborg, al de la Generalitat valenciana o a l’ajuntament de Benicull. En països com ara el nostre on, a més, la política és una de les millors opcions professionals, especialment per als que no tenen cap professió, aquesta crueltat a què em referia pot fer que el salvatgisme d’una afamegada tribu de caníbals ens semble un joc de xiquets. Ho he vist i patit, ningú no m’ho ha de contar.

Tot això, ara, pot sonar a cosa del passat. Més encara quan el relat aparentment hegemònic de la nova política ens vol fer creure que en aquests moments les disputes pel poder es resolen pacíficament, democràticament, sense fer córrer la sang, a excepció, és clar, de les que s’hi donen en l’àmbit dels partits reaccionaris. De colp i volta, els nous dirigents s’han cregut una mena d’encarnació de les virtuts del poble bo, apel·len a l’origen nobilíssim de les seues ambicions, asseguren que han vingut només per a una estona, per a complir amb un deure. La veritat és, però, que darrere de l’escenari es continua apunyalant, que avui, més que mai, l’exaltació fàtua de la vanitat dels líders en les xarxes i els mitjans de comunicació, juga un paper de primer ordre per damunt de la importància de la representació col·lectiva. Així és la condició humana.

xbEl 1992, Piero Rocchini va escriure un llibre sensacional, La neurosi del poder. Abans d’escriure’l havia estat durant nou anys psicoterapeuta del Parlament italià, d’on va ser acomiadat, per cert, arran d’unes declaracions seues als diaris en què descrivia una classe política moralment molt deteriorada, d’acord amb el context social del país. Una classe política incapaç d’afrontar les crítiques ni de sotmetre’s a examen per a saber si realment estava capacitada per a governar la nació. Una classe política conformada per uns individus amb un gran desig d’autoafirmació però amb importants problemes per a assumir responsabilitats, afectats la majoria per la síndrome de la neurosi narcisista, és a dir, per una incapacitat de veure la realitat sense el filtre dels seus interessos o ambicions personals. Del cas italià al nostre no se’n va ni mig pam. Allà com ací, lluny de canviar la situació, aquesta s’ha agreujat com demostren els escàndols de corrupció o de nepotisme, l’auge i acceptació acrítica dels populismes rojos o blaus hiperrepresentats per líders indiscutits i afalagats permanentment als quals s’imita fins i tot en la manera de parlar o a qui se’ls atribueix el do de la infal·liblitat…

Escrivia Rocchini als llunyaníssims noranta que la recuperació a Itàlia dels valors fonamentals en la vida política nacional no podria obtenir-s’hi mitjançant una crida genèrica a una necessitat ètica, com ací fem dia sí i dia també. Aquesta sols seria possible quan la gent mostrés obertament un desig d’alliberar-se de tot allò que no s’ajustés al desig de neteja i de capacitació real. Nosaltres, la gent, som els que en darrer terme deuríem decidir, i no ells, quin és el model de referència acceptable perquè puguen seguir en el paper de poder. Sospite que això té poc a veure amb el culte de l’assemblearisme –d’altra banda, tan feble com manipulable- o amb determinades retòriques que versen sobre l’apoderament de les gents. Té a veure, si de cas, amb la manera en què s’avalua la idoneïtat per a l’accés als càrrecs públics, de com després es controla que aquests mateixos càrrecs treballen de manera eficient, per a tothom i no per a ells mateixos o els seus partits. Ningú no deuria perdre de vista que el poder en mans de Narcís pot derivar en una tragèdia més que no pas en una comèdia.

21

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Televisió. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s