*Article de Francesc Viadel publicat el 20 de juny de 2016 a La Veu del País Valencià.
Tihjs Verbene en l’escape bunker que replica l’amagatall d’Ana Frank. AFP/ANP/Jeroen Jumelet.
A la vora de casa, han obert una lost room, és a dir, una ‘habitació perduda’. En realitat, es tracta, pel que sembla, d’una versió enriquida amb tecnologia de les conegudes com a escape room, una forma d’entreteniment molt lucrativa inventada el 2006 a Silicon Valley que triomfa entre el jovent de tot el món. La diversió consisteix a tancar-se en grup dins d’una cambra ambientada segons la proposta del joc d’on cal escapar desxifrant codis, resolent trencaclosques, encertant endevinalles…
A la lost room del meu carrer es pot jugar al ‘dia dels morts’ i fer-se passar per un grup d’infectats candidats a zombis. Els participants, en una hora, han d’aconseguir entrar al laboratori on trobaran la vacuna que els pot salvar. El web d’un altre escape room de la ciutat anuncia l’aventura, ‘La maledicció del Faraó’. En aquest cas, els jugadors han de descobrir, en un despatx d’El Cairo propietat de l’arqueòleg desaparegut M.A. Martínez, les pistes que conduiran a la descoberta d’un fabulós tresor.
És ben natural que l’invent entusiasme, atès que, a la gent, li encanta resoldre enigmes sempre que el fracàs no represente cap perill per a la integritat física d’un. L’entreteniment sembla d’una gran innocència; i ho és. Una trapelleria més, pròpia d’una societat que, des de sempre, s’ha refugiat en l’oci per no haver d’enfrontar-se a la realitat de les pròpies tragèdies col·lectives. Com més es mata o més es mor, més es riu, es menja –el qui pot-, es balla i es jau. Tot canvia quan la cerca del benefici, siga divertint o espantant, s’oblida de qualsevol límit ètic, bé per falta d’escrúpols bé per pura ignorància.
El cas és que el jove de dènou anys, Thijs Verbene, ha inventat, fa poc en un antic búnquer de la segona guerra mundial de Valkenswaard, al sud d’Holanda, una escape room que replica les golfes de l’edifici d’Amsterdam on es va amagar Ana Frank, la seua família i uns amics, des del juliol de 1942 a l’agost de 1944, amb la fi d’escapolir-se de la deportació. Quan es va conèixer la notícia, la Fundació Ana Frank va protestar enèrgicament. Segons aquesta entitat, el joc trivialitza l’Holocaust i, a més, per la manera com està plantejat, fa passar per uns babaus els autèntics personatges de la història, fins al punt que els joves poden pensar que no van estar prou llestos per escapar. No cal dir, que ni els Frank ni els milions de jueus, de ciutadans de totes les nacionalitats i condicions socials que van ser exterminats pels predadors nazis no jugaven a res, tot i que molts joves, sense cap formació històrica, ociosos, s’ho puguen arribar a pensar.
Als holandesos, que van patir una repressió ferotge per part dels ocupants alemanys, tampoc no els ha fet ni gota de gràcia. Verbene ha respost, amb una certa supèrbia, les crítiques. Si d’Ana Frank hi ha un museu, si s’han fet llibres, pel·lícules i, fins i tot, musicals, no entén perquè ell no pot fer un joc. La guerra, s’exclama enfurismat, va passar ja fa setanta anys. Es veu que el regidor del partit liberal de la ciutat que acull l’escape búnker, Bram Danen, també està encantat amb la proposta, la troba tot un repte de l’emprenedoria local. En qualsevol cas, l’un i l’altre, apel·len a la funció educativa de l’escape room, com si l’educació i la diversió foren la mateixa cosa, per no parlar de com banalitzen el passat i negligeixen el paper de la funció de la memòria col·lectiva en el manteniment d’un ordre democràtic.
És evident que la prioritat del benefici empresarial, l’exaltació de la ignorància o el menyspreu pel passat no són una exclusiva nostra. Verbene, Danen, i tutti quanti no saben que, en l’oblit, és on s’acreixen els monstres com l’austríac Norbert Hofer, l’hongarès Gabor Vorna, la francesa Le Pen o tota la colla de neofranquistes –i no tan neo– que habiten confortablement la dreta espanyola. Fet i fotut, només cal repassar les hemeroteques i comprovar amb quin desvergonyiment se sol comparar amb els nazis els dissidents de l’invisible nacionalisme espanyol o com se li treu ferro a un franquisme que va matar durant quaranta anys ininterrompudament fins que es va convertir en el progenitor de l’actual monarquia parlamentària.
Ben mirat, el suposat enginy de Verbene és un enginy malbaratat, per més diners que guanye amb el seu escape búnker. Tot plegat, el món, Europa sense anar més lluny, n’està ple d’escape rooms molt més enigmàtics i angoixants que els seus. Idomani, posem per cas, tots els punts calents del nostre civilitzat territori on s’agombolen com animals milers de refugiats. O la crisi persistent, profunda i laberíntica, que volen fer-nos creure que ja ha passat, que és invisible. O la naturalització del neoliberalisme que provoca que milions de joves europeus pensen que la precarietat, el desmantellament de qualsevol sistema de cobertura social o les desigualtats formen part d’una realitat immutable i no pas de les conseqüències del triomf d’una ideologia defensada per una colla d’esclavistes contemporanis.
Mentre que els joves vullguen ser una Ana Frank de mentides sense aturar-se a pensar ni un segon en l’horror dels camps d’extermini, un Sherlock Holmes de pega, un buscador de tresors disfressat d’Indiana Jones, mentre que no s’ocupen de resoldre els enigmes brutals que estan descomponent el nostre món, difícilment trobarem una eixida al laberint. Així les coses, només és qüestió de temps ensopegar amb el Minotaure.
francescviadel
Francesc Viadel Bloc 