Colau, salt mortal a la realitat

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! juny de 2016.

Colau compareix davant dels mitjans. Foto, M. Minocri/El País

L’hi reconeixia Colau l’altre dia a la periodista Ana Pastor. La realitat, afirmava sense deixar de somriure, no era pas com els seus es pensaven, com ella es pensava. A la última, tot això de canviar el món ha resultat ser molt complicat, feixuc, lentíssim, laberíntic… I el ‘sí es pot’ ha deixat de ser, doncs, un eslògan carregat d’energia còsmica per convertir-se en una innocent poesia, en un decebedor ‘ja veurem’, en un ‘potser sí o potser no, depèn’. Vaja, que el món, en la seva concreció local, estrictament barcelonina, continua si fa no fa igual de fotut que els darrers anys o potser pitjor. Pitjor perquè creix el precariat davant de l’alegria indissimulada dels que remenen les cireres, un precariat condemnat a la curta a una vida de misèria i desesperança. Pitjor perquè gran part dels barris de la ciutat han esdevingut inaccessibles per a la gent d’aquí per tal com s’han vist envaïts per un estol de turistes o d’executius casual disposats a pagar una fortuna pel lloguer d’un pis a la vora de la mar. Pitjor malgrat que Colau hagi venut oficialment uns canvis èpics torpedinats, vés per on, tant per la complicada maquinària institucional com per la manca de temps. La percepció és que un any després d’ocupar el poder, Colau i els seus han fet un salt mortal des de la retòrica, des dels cels de la narrativa fantàstica, a la dura realitat. Tot ha anat al revés de com se’ns havia promès i els fets, malauradament, han donat la raó als pessimistes del neoliberalisme i a la doctíssima gent d’ordre que senten com la ciutat sembla encaminar-se al desastre.  Són les conseqüències de l’arribada al poder de formacions polítiques i líders que s’han forjat en el circ de les xarxes socials, que parlen l’idioma compulsiu del ‘tuit’, muntats sobre el cavall de l’emotivitat en un context  social de desorientació absoluta, llastat per l’autoengany.

Cal preguntar-se, però, si l’alcaldessa mateixa com els seus més preclars acompanyants sabien o no de les limitacions de la realitat i, això no obstant, dissimulaven o bé si pel contrari han pecat d’ingenus. No és una qüestió baldera. En qualsevol cas, hagi estat una cosa o l’altra, els qui van dipositar la seva confiança en ells tenen motius per a estar enfadats, neguitosos, decebuts… I, a més, hi ha motius per a pensar que encara s’inquietaran més. Tot plegat, si algú dels qui la va escoltar l’altre dia admetent l’ajornament de la ‘revolució sense revolució’ creu que estava assistint a un simple atac de sinceritat, s’equivoca. Colau sap molt bé fins on pot acomplir amb allò que ha promès i és molt conscient també de les enormes limitacions del seu equip. Així, doncs, està a punt de fer un gir subtil de la seva no-política  populista amb ribets de pel·lícula de John Ford cap a un pragmatisme que té com a objectiu consolidar-se en el poder. Pragmatisme que, de moment, s’ha concretat tant amb la digestió pesant dels quadres d’Iniciativa com amb el seu pacte amb el PSC.  D’això a la creació d’una ‘enraonada’ xarxa clientelar al vecchio stile només hi ha un pas. La incògnita és saber com evolucionaran les coses, sobretot al si de les files de Barcelona en Comú, si aquesta deriva previsible generarà greus contradiccions o si pel contrari els vells eslògans passaran a formar part d’un museu de la nostàlgia mentre el món continua rodant.