En defensa de Vicent Marzà

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 26 de maig de 2016.

marzagene--644x362

Al País Valencià hi ha guerres que vénen de molt lluny, com la de l’educació. Una guerra, com totes, moguda tant pels interessos econòmics com per la ideologia.

L’any 1983, el dia abans mateix de la discussió al saló de plens de la Diputació d’Alacant de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), la Federación de Asociaciones de Padres de Alumnos de Centros Privados, encapçalada per Àngel Aguado i pel marista català José Maria Rius, de l’Asociación Provincial de Centros de Enseñanza, van reunir-se en assemblea al cinema Calderón de la capital del sud. En aquella reunió, Aguado va assegurar que la LUEV posava en perill la “identidad alicantina” i va afirmar del valencià que quan una llengua “se ha perdido desde hace trescientos años sólo puede considerarse como algo histórico, un monumento”. El rebuig a la tímida i vacil·lant introducció del valencià a l’escola –les concertades no han fet el mínim gest des d’aleshores- era només l’excusa per a combatre una altra normativa, la Ley Orgánica Reguladora del Derecho de la Educación (LODE) impulsada pel ministre Josep Maria Maravall. El socialistes volien democratitzar el sistema educatiu i acabar també amb els privilegis de l’ensenyament privat a l’hora de rebre els ajuts econòmics de l’Estat. Tot plegat, el franquisme havia convertit l’ensenyament públic en un autèntic abocador infecte on aparcar els fills de les classes populars que si volien realment accedir a una educació en unes mínimes condicions no en tenien cap altra que acudir a les escoles de pagament, la majoria en mans d’institucions religioses. La llei socialista establia una doble xarxa de centres públics i privats –en un país on calia construir moltes escoles- i també unes noves normes per aquells centres privats que vulgueren finançament públic. La fórmula de l’escola concertada va ser una solució d’urgència per a garantir l’escolarització universal mentre el sistema educatiu es modernitzava estructuralment.

El 26 de novembre de 1983 tingué lloc a València una manifestació contra la LUEV però també, és clar, contra la LODE que Maria Consuelo Reyna va saludar efusivament des de Las Provincias. Reyna defensava la llibertat dels pares a escollir centre –qui l’havia prohibit? – i marcava els professors –es sobreentén que als de les noves fornades- com al principal enemic: “(…) Ya pueden decir que las normas de la Conselleria son estas o aquellas, mientras no haya un control estricto del proselitismo catalanista”. El diari degà parlà de centenars de milers de manifestants –tal com va fer l’altre dia- i d’èxit malgrat les amenaces de bomba de Terra Lliure que, finalment, van ser falses com el mateix diari va reconèixer.

No va ser l’única manifestació. Van haver d’altres com la d’Alacant del 16 de maig de 1985 amb el lema ‘Valenciano voluntario’, on al costat de les patronals de l’ensenyament privat van desfilar també Alianza Popular i Solidaridad Española, el partit que va donar suport al colp d’Estat de Tejero. Fet i fet, la dreta i el sector de l’ensenyament privat van boicotejar a consciència el valencià en l’escola i sobretot qualsevol canvi que posés en perill els seus privilegis.

L’arribada del PP a la Generalitat el 1995 no tan sols va suposar l’anorreament del valencià com a llengua de cultura. El PP va intentar aniquilar també l’ensenyament públic i substituir-lo per un sistema en mans d’empresaris, per un model de tall neoliberal defensat a capa i espasa per un Aznar que va voler carregar-se també qualsevol peculiaritat autonòmica en nom de la llibertat i contra un suposat i pervers adoctrinament. Implantar una escola, castellana fins al moll dels ossos, i orientada -tal i com va observar el sociòleg, Christian Laval -a una societat mobilitzada cap a objectius productius i comercials. Amb aquesta coartada ideològica, el PP convertí l’educació en un circ –recordeu la batalla pel xinés mandarí-, en un negoci també el qual va deixar en mans d’una autèntica màfia. Una màfia que va robar a mans plenes i que va desmantellar parcialment el sistema educatiu que avui el conseller Vicent Marzà intenta recuperar. El PP ho va posar tot al seu abast. Impedint, o endarrerint, la construcció d’escoles públiques a les ciutats, com ara la de València, va forçar que els xiquets hagueren d’anar a matricular-se als centres concertats. Es tractava de mantenir uns negocis però també una societat dins dels límits d’un determinat imaginari ideològic.

La manifestació de l’altre dia a València, amb importants dirigents del PP al capdavant i música kumbayà del postfranquisme, és un dels carnavals més grotescos que s’han vist al país des d’aquelles rues de l’Agua para todos.

És mentida que Marzà vulga acabar amb l’ensenyament privat concertat que durant els darrers anys ha salvat el coll de les retallades del PP a costa de l’ensenyament públic. Es mentida que s’ataque l’església quan la majoria de les aules que s’obriran en la concertada ho faran en centres religiosos. És mentida que es vaja contra la llibertat de ningú. Ni  Marzà ni el govern de la Generalitat és cap soviet ni cap govern d’inspiració revolucionària llatinoamericana per més que algú tinga interès en vestir-los amb els colors del butoni.

La rebel·lió de les concertades s’amaga darrere –com als anys vuitanta- d’una enorme cortina de fum, d’una manipulació del llenguatge grollera. Són els seus impostos, diuen, però també són els meus  i els del seu veí i els del ciutadà musulmà i els de l’agnòstic o els de l’ateu… Impostos per a finançar les escoles de tothom i els hospitals de tothom, no només dels que voldrien una educació en uns valors religiosos qualssevol o els malalts d’una determinada barriada. ¿Demanarien aquestes mateixes entitats que en les mateixes condicions d’igualtat que les que tenen ells, la Generalitat financés escoles religioses islàmiques? Budistes? Bramàniques? Luteranes?… És només un exemple per posar en relleu la impostura.

En realitat, no es defensa el dret a cap llibertat pressumptivament coaccionada, sinó el manteniment d’unes prerrogatives econòmiques blindades durant anys i panys per una administració afí. Apel·lar a la llibertat convertint Marzà en un malvat és d’un enorme cinisme.

Tothom té dret a dur el seu fill on li vinga en gana però per damunt d’aquesta llibertat inalienable hi ha l’interès comú. L’educació pública, laica i de qualitat, cal que siga la prioritat de qualsevol estat de dret junt a la llibertat de credo, la d’expressió, junt a totes les llibertats… L’hegemonia de l’escola pública, la de tots, és una qüestió que no es discuteix en països avançats del nostre entorn com ara França mateix i que a Espanya no s’ha pogut resoldre de manera satisfactòria des dels anys de la II República pel capteniment d’unes castes que s’han arrogat el dret a dir què ens convé i què no a la resta dels mortals.

Estic segur que els concerts amb la privada no s’acabaran amb Marzà ni amb qui puga venir darrere. El que ha fet el conseller és, simplement, limitar-se a posar ordre en el desgavell deixat per Camps, Font de Mora i tutti quanti. Tota la resta és literatura. Un sol pas endarrere i se’l menjaran per un garró.

Dirigentes-PP-valenciano-concentracion-concertada_EDIIMA20160523_0729_9

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a En defensa de Vicent Marzà

  1. Pepe València ha dit:

    Maededéusenyor! I encara es riuen! Els que han condemnat als pobres a barracons reclamen aules de luxe i de privilegi per als ricots, que ja les tenen! Els qui han robat els diners dels pobres exigixen que els deixen sense escoles -amb barracons de camps de concentració- ni educació. Així seran fácils d’enganyar pels qui es riuen del pobres a boca plena. Què diver, xè!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s