Quan el PSPV era Compromís i Podem

*Article de Francesc Viadel publicat el 13 de maig de 2016 a La Veu del País Valencià.

dfhdhfHi hagué un temps en què el PSPV semblava que ho era tot sense que en realitat fos cap  gran cosa. El PSPV, podríem dir, com una mena de víscera bategant i lluminosa enmig de les entranyes podrides del cos moribund del règim franquista. Quatre gats però amb les idees molt clares i els caps  molt ben moblats.

La formació política havia sorgit allà pels setanta dels Grups d’Acció i Reflexió Socialista (GARS) com una continuació del Partit Socialista Valencià (PSV) i en foren fundadors Vicent Ventura, Joan Josep Pérez Benlloch i Màrius García Bonafé. Es definia com un partit de “classe obrera i d’altres classes, que treballa per l’establiment del socialisme” i que, alhora, afirmava la singularitat del País Valencià com a poble  tot reconeixent “la seua integració en l’àrea cultural dels Països Catalans”. Notables com Joan Francesc Mira, Vicent Garcés, Joan Romero, Enric Tàrrega, Francesc Signes, Alfons CucóErnest Lluch o Joan Garcés en van formar part.

El cas és que aquell partit havia nascut en mala hora, just quan un PSOE aparegut del no-res i la desmemòria es disposava a créixer cruspint-se qualsevol formació propera, sense concessions. Ho feia en un país com el nostre que es desvetllava però que encara no estava prou despert, massa anys sotmès al jou de l’espanyolisme. I el PSOE, en efecte, s’ho va menjar tot, fins i tot els seus exiliats. Altrament, i tal com ha apuntat Anselm Bodoque, la unificació dels partits socialistes al País Valencià posterior a les eleccions de 1977 va ser més un procés d’integració que no pas una unificació real, atesa la feblesa dels diferents grups. Alfonso Guerra mai no va deixar que els del PSPV s’integressin de forma pactada. Així les coses, els peseveros hagueren de bescanviar el seu idealisme per la possibilitat d’una carrera política. La rendició va deixar a molts pel camí com ara Vicent Ventura o Josep Lluís Albinyana, precipitat per Joan Lerma per la Roca Tarpeia atesa la seua feblesa nacionalista. I amb tot, el PSPV va ser capaç de proporcionar quadres que jugaren un paper decisiu en la definició de l’estructura autonòmica mentre que a les comarques va tenyir de valencianisme un PSOE més espanyol que un tricorni. Com siga, la metàfora de “Fer país” atiada des de la imaginació política del fusterianisme, es va poder mantenir viva per un temps fins que la reacció pudenta de l’anticatalanisme, el colpisme de la dreta, va acabar per acovardir uns socialistes ja aleshores tan instal·lats en el poder com allunyats dels seus principis ideològics.

El PSPV-PSOE que durant uns anys havia fet de Compromís, laminant les possibilitats de creixement del nacionalisme, i també de Podem, impedint la maduració de projectes com el d’Esquerra Unida del País Valencià, de colp i volta, per pragmatisme i per por, a causa de la seua inevitable dependència de Madrid, es va transvestir de partit regionalista a la manera del blaverisme mentre feia esforços ingents per a dissimular el seu pecat original. La victòria rotunda del PP i l’enfonsament dels socialistes en les seues lluites tribals va fer que alguns preclars dirigents decidiren donar el pas definitiu, assassinar simbòlicament el seu valencianisme amb l’eliminació del corònim PSPV i abraçar sense complexes el regionalisme heretat de les classes dirigents de la Restauració monàrquica, reciclat pel franquisme i utilitzat per l’extrema dreta i el PP com a ariet contra qualsevol transformació possible del país. Això fou durant l’ascensió de Jorge Alarte a la secretaria general en l’XI congrés socialista. Ximo Puig, el gran derrotat, escriuria sobre aquesta davallada als inferns: “Les receptes del neofusterianisme potser no valen però el renaixement del valencianisme no pot créixer del no-res ni molt menys de les cendres d’una falla ideològica populista, xovinista i mancada de qualsevol arquitectura intel·lectual democràtica”. Puig havia acabat d’escriure el guió del vídeo “Orgull de ser valencians”, sense saber que molst anys després el signaria amb Compromís, el partit que ara mateix fa la mateixa cosa que els socialistes feien a principis dels anys vuitanta.

Logo_PSPV_originalAquests dies, Puig, el president de la Generalitat, ha intentat marcar perfil propi davant d’un Pedro Sánchez ‘mesetari’ fins al paroxisme que com a únic mèrit compta amb el d’haver doblegat els catalans del PSC amb la imposició d’una candidata del tot irrellevant. Sánchez li ha dit a Puig que de pactes amb Compromís i amb Podem ni bufat i, aleshores, el que queda del PSPV s’ha tornat a posar de genolls com ja es va posar fa molts anys davant del menjacatalans Alfonso Guerra. Era tot ben previsible. Tan previsible com que si el PSPV no deixa de ser el PSOE, ben aviat aquesta formació serà residual, més encara.

I el país malgrat tot, malgrat els canvis aparents, sembla que torna al seu estat natural de regió més o menys conformada, de cartesiana estructura política provincial, de castes econòmiques que quasi pacíficament dirigeixen l’orquestra amb un sol moviment de cap. El PSOE valencià fa de PSOE espanyol i les forces emergents lladren més que no mosseguen, fan esforços per agradar els vells poders, per jugar al joc a Madrid, per mantenir-se en el tauler local del joc al preu que siga, sobretot a força de dissimular els pecats originals. Ignorar el passat, menysprear el passat, embolcallar-se amb un imaginari dominat per la felicitat estúpida i el xovinisme soft – recordeu, després de la desfeta, la festa–, ajuda molt a fer digestions pesades i a mirar el futur sense mirar-lo.

Ja fa mesos que a prop de la carrera de San Jerónimo, a la tasca Manolo, entre l’espetegar de les fitxes de dòmino i el terrabastall dels plats i els gots en les piques,  que els parroquians senten una multitud llunyedissa cridar amb fervor: ¡Pas a la regió que avança en marxa triomfal!…     

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s