Mas de Barberans, la bèstia pel cadafal

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! el 6 de maig de 2016.

De vegades, els toros, fugint de l’espassa aconsegueixen envolar-se, superar la barrera i temptar els primers graons del cadafal com Pajarito en la Monumental de Mèxic o Quesero en Tafalla. Per uns moments la concurrència taurina deixa de patir pel torero -és un dir- i tem pel seu coll, perquè la bèstia no els esbotifarri d’una banyegada i la mort els sorprengui amb el primer mos del berenar mentre sona un pasdoble.

L’altre dia, a Mas de Barberans la bèstia voladora que va saltar al cadafal no era negra ni tenia quatre potes, banyes i cua. Era bípeda, s’armava amb el fanatisme i no temia l’acer sinó el signes d’un nou temps on les regles de la tribu tenen com a límit les de la civilització. El cas és que dues dones pertanyents a l’organització animalista ‘AnimaNaturalis’ van ser violentament agredides quan enregistraven amb una càmera el correbous del poble mentre bona part dels assistents enardien amb aplaudiments els violents o, simplement, es limitava a mirar. L’ajuntament de la vila tarragonina ja ha dit que lamenta els fets però, alhora, demana també respecte per al que considera una tradició amb arrels culturals i religioses. Invocar la tradició, ja es sap, equival a invocar una certa impunitat, al capdavall la llibertat de continuar exercint aquesta tradició, de defensar-la, si cal, a cops de puny. Contraposar el sentit comú a aquest dret sempre representarà per alguns, sens dubte, una infame provocació contra la qual es molt difícil contenir-se.

Dies abans membres de la mateixa associació van haver de sortir cames ajudeu-me d’Aldover. Fets similars s’han viscut a tot arreu dels Països Catalans. La classe política mira cap a una altra banda. Assaja discursos per quedar bé i prem el cul per que acabi la festa en pau. El cas és que els defensors dels bous –també és un dir- tenen la veta molt curta. No s’estan per romanços. Són massa homenots, massa braus. Ben mirat, en ple segle XXI tenen un no sé què d’abrivats guerrers nòrdics o de ferotges guerrers de la jungla entre tant primmirat amb el benestar dels gossets, els gatets i els periquitos, entre tant vegetarià, entre tant practicant de ioga i tant de budista, entre tants detractors del mortífer tabac, entre els que llegeixen bellíssims poemes en caure la nit, entre tanta sensibilitat i filosofia…

L’altre dia, l’historiador i sociòleg de l’esport, Xavier Pujadas, em comentava que les festes amb maltractament d’animals van ser prohibides a Anglaterra durant les primeres dècades del segle XIX. A les viles del camp anglès la gent s’hi divertia colpejant els bous amb pals o lligant-los en estaques per tal que fossin mossegats pels gossos bulldogs. En prohibir el bullfighting i altres activitats igual de sorprenents la gent  hi va agafar el gust per la pràctica de l’esport. Per al cas, no hi ha valdre la invocació a cap tradició encara que els que van impulsar l’abolició, gent de l’elit, continués cínicament practicant la caça de la guineu. Sempre hi haurà classes. Més de cent anys d’aquella prohibició aquí continuem en les mateixes. La tradició mana.

Com sigui, la tradició no pot utilitzar-s’hi com un parany on fer caure la raó, ni encara menys ser una invitació per a l’autoengany. Tradició ha estat estimbar una cabra d’un campanar, matar un ànec d’una mossegada, mutilar els clítoris de les noies, que la política només la feren els homes i que les dones no sortissin de casa, que les parelles del mateix sexe no tingueren cap dret civil, que només els rics anaren a l’escola, que l’edat de treballar fos la que marca la fam, que els lleons es mengessin els cristians en el circ. Tradicional ha estat també la política que té por d’aquestes atàviques tradicions i dels seus entusiastes seguidors, contribuents tots i ciutadans amb dret a vot. Tradicional ha estat també l’aversió al futur.