Cervantes i la derrota de Tirant lo Blanc

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! el 22 d’abril de 2016.

12lo37afot1El president Puigdemont se’n va anar l’altre dia de La Moncloa carregat amb un facsímil de la primera edició de la segona part d’El Quixot, la que passa a Barcelona. Li’l va regalar un Rajoy ben cofoi, indiferent al temporal de crítiques dels qui pensen que el seu govern s’ha passat per les aixelles el IV centenari de la mort de Miguel de Cervantes. Si en comptes d’espanyols haguéssim sigut anglesos, ai!… es lamenten aquest dies els cervantins exasperats sense treure els ulls dels pèls de la barba de Shakespeare.

Sens dubte, l’obsequi de Rajoy està carregat d’intencions i de significat. Cervantes, prou que ho sabem, no és només un escriptor universal sinó que és també una bandera, el símbol d’un Estat que des de la seva fundació s’ha identificat amb una única nació, Castella, per més música de flabiols que s’hi vulgui posar a la lletra de la pluralitat nacional, la diversitat i no sé quantes coses més. Així les coses, segons com es miri, l’actuació de Rajoy pot interpretar-s’hi com un gest de cordialitat o bé com una demostració d’orgull patri. Potser per això, per prudència diplomàtica, Puigdemont no ha declamat ni una sola cita del Quixot, ni ha dit ni ase ni bèstia.

D’aquesta segona part d’El Quixot i davant les suposades intencions de no sé sap qui de convertir-la en una expressió del catalanisme, el socialista Nicolás Redondo Terreros, president de la Fundación para la Libertad, va escriure fa temps en El País que s’havia intentat tancar a una de les obres més influents de tots els temps en una “prisión terrenal, limitada, de campanario”, la qual avergonyia tothom. Redondo, que escrivia amb el procés com a música de fons, continuava:  “(…) No se entiende el Quijote sin Barcelona y sin La Mancha. Cervantes cose el perfil geográfico, pero también psicológico de España, que no se entiende sin Cataluña , o sin el vízcaino malhablado. Los nacionalistas catalanes se confunden al considerar que Castilla es España entera, y esta es solo Castilla”. No, ningú no es confonia amb res, ni es confon. Tampoc, Rajoy.

Val a dir que no tinc res contra El Quixot i sí molt contra la gent que abomina dels llibres, de qualsevol llibre escrit en qualsevol llengua. Vaig descobrir l’obra de Cervantes fa trenta anys a un institut de batxillerat d’Alzira gràcies a un jove professor de castellà, manxec, que adorava la literatura, la vivia, la sabia transmetre. Vaig quedar molt agraït però en ple procés personal de consciència com a valencià, en un país on el català era perseguit amb acarnissament, no vaig poder estar-me de retreure-li el fet que Espanya, l’oficial, s’oblidés de les grans obres que no havien estat escrites en castellà, de Tirant lo Blanc, per exemple. Estic segur que el professor, acabat d’arribar al País Valencià, no va entendre la meva queixa. Li degué semblar pròpia d’un jove excitat per l’amor local, un gest d’un indigenisme anacrònic, un punt deliciós. Era evident, també, que potser coneixia millor la literatura francesa o l’anglesa que la catalana i d’aquí el seu desdeny a penes dissimulat.
tirantp1

Poc després del meu descobriment, es va complir el V centenari de la primera edició de Tirant lo Blanc. Era 1990 i les celebracions van tenir un caràcter plenament perifèric, van ser cosa dels catalans de banda i banda de l’Ebre, dels seus ajuntaments i les seves  diputacions. L’Estat no en va fer gaire cas perquè el Tirant, és clar,  no és un llibre escrit en castellà, perquè el castellà era -és i serà- la única llengua a Espanya que té rang de llengua nacional, la única que té drets més enllà d’un lògic reconeixement al dret d’existir. Altrament, pels mitjans de comunicació espanyols alguns es van assabentar que el Tirant va ser aquell llibre de cavalleries, l’únic, que Quixot va salvar de les flames per ser el millor del món. Mentre, alguns escriptors en català de renom reivindicaven Joanot Martorell com a símbol. Calia que el cavaller valencià fos a Barcelona, València o Perpinyà com Víctor Hugo a París, Leopardi a Nàpols, Goethe a Weimar o Cervantes a Madrid. Calia perquè potser així aconseguiríem que el català deixés de ser una llengua semiproscrita, administrativament esquarterada i amb un prestigi permanentment qüestionat dins i fora de les seves fronteres a causa d’uns prejudicis polítics, culturals i lingüístics llargament covats a l’escalfor d’un Estat inequívocament assentat sobre el supremacisme del castellà.

Ja ha passat una mà d’anys d’allò i, de moment, Martorell no és encara per als catalans d’ací i d’allà un Dante, un Molière o un Cervantes. Potser el cavaller de Gandia, com el seu cunyat Ausiàs March, com Josep Pla, Foix, Rodoreda o Espriu,  no ho arribarà a ser mai si de cas no canvien molt les coses.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s