Pendons i excitats

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 23 d’abril de 2016.

Estelada del PSAN. El Micalet de la Seu, València, 1974.

Estelada del PSAN. El Micalet de la Seu, València, 1974.

La primera vegada que es va despenjar una estelada en un edifici de València va ser el 9 d’octubre de 1974, al Micalet de la Seu. La van posar els militants del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) al costat d’una pancarta on es podia llegir: ‘Independència, socialisme’. Poca broma. Al 74 els escamots de l’extrema dreta eren els amos dels carrers junt a un blaverisme molt agressiu que començava a articular-se amb la idea de liquidar el procés en marxa de reconscienciació política, cultural i lingüística del País Valencià. Una estelada en un lloc tan alt i visible era un tot un acte de rebel·lia –com encara avui-, atès que desafiava l’hegemonia simbòlica de la senyera en blau i del que representava. Al capdavall, la senyera amb franja havia estat una bandera prostituïda per Franco l’endemà de guanyar la guerra en convertir-la en el símbol de la infrangible adhesió dels valencians al feixisme vencedor i a l’Espanya eterna. Durant la Transició ja van fer el possible per imposar-la, per imposar un determinat univers simbòlic i invisibilitzar-ne el que propugnava l’autèntic valencianisme sense subterfugis regionalistes ni servituds a l’antic règim.

És obvi que la dreta del país sempre ha tingut una mena de repulsió vampírica per les quatre barres, amb estel roig o sense. Els diaris de la caverna local han vessat rius de tinta cada vegada que les quatre barres han guaitat per la façana d’un edifici, especialment, a la ciutat de València. Fins i tot hi ha hagut moments en què han impulsat autèntiques caceres per pobles i viles en festes per veure quin pendó penjava dels balcons. En alguns moments, com quan el 2008 una estelada enorme va caure per la façana d’un edifici cantoner de la plaça del País Valencià en plena processó cívica del 9 d’octubre, els titulars han tirat foc. Fet i fet, tenen una fotosensibilitat extraordinària pel que fa a l’heràldica catalanesca. La nit de maig de 2015 en què milers de persones van eixir a celebrar a la mateixa plaça la victòria de Compromís, Las Provincias, per exemple, no va veure la caiguda d’un règim sinó banderes estelades i quatribarrades, així en plural, tot i que a la foto que acompanyava la notícia només se’n veia una de les primeres. A ningú com a ells, diaris “valensianos” de pro i dirigents de la dreta indígena, els exciten tant els pendons.

L'estelada d'Endavant a les Torres de Serrans, 22 d'abril de 2016, València.

L’estelada d’Endavant a les Torres de Serrans, 22 d’abril de 2016, València.

Aquesta setmana la formació independentista Endavant ha penjat a les Torres dels Serrans, les que miren a ponent, una estelada de grans dimensions com a avançament a la jornada reivindicativa que es viurà avui a València. La dreta ha vist en el gest una ocasió única per a treure de nou a passejar la mòmia de les essències pàtries vestida d’indignació. Tant Ciutadans com el PP s’han llançat a una cursa per veure qui és més defensor de “lo valensiano” davant del que la premsa de l’Era del Gel ja qualifica d’una clara extensió de l’independentisme a casa nostra emparada, és clar, per l’Ajuntament i la Generalitat. Personatges del PP com Isabel Bonig o l’inefable Luis Salom s’han enrotllat amb la Reial senyera com si foren superherois de Marvel per a salvar els valencians del cataclisme catalanista com si ells i la corrupció pestilent que arrosseguen no foren ja de per si prou cataclisme.

Demà –i d’ací cent anys- els del PP i Ciutadans diran que els valencians han estat humiliats per la pèrfida Catalunya i que la culpa ha estat de l’alcalde Ribó, del president Puig i dels partits de l’esquerra que governen la Generalitat. Una regina de Lo Rat Penat s’arrancarà els monyons en senyal de dol. Als diaris del Movimiento veurem també les habituals fotos d’un cagalló de gos al mig del carrer i d’una pintada en l’aparador d’un banc com a prova incontrovertible del pas de les hordes catalanistes per la ciutat. “Los separatistas tratan de imponer sus tesis frente a la inacción del Gobierno que lideran PSPV y Compromís”, resa el sotstítol d’una noticia inquietant publicada al clandestí ABC: “Puta España: lanzan una campaña para que la Comunidad Valenciana se denomine País Valencià”. Quasi res diu el diari.

La culpa, doncs, serà tota dels de sempre: dels rojos, catalanistes i traïdors. El cas és que segons com rebufen de fort, de la bava que siguen capaços de tirar per la boca,  s’acolloniran més o menys a Palau i deixaran de fer més o menys. Vull dir de corregir més o menys vint anys de persecució sistemàtica de la llengua i la cultura del país, vint anys de genuflexió política. Aquest és, com en els anys 80, com despús-ahir, el joc.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme., Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s