Mónica Oltra, jo em dic Francesc

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 2 d’abril de 2016. LA continuació teniu les contestacions de la Vice-presidenta Mónica Oltra a l’article dirigides a l’autor via Twitter.

CfBPvMrXEAAtDv8.jpg large

 

Mónica Oltra amb accent tancat i barrat com a tu t’agrada, jo em dic Francesc amb totes les seues ces i les seus esses, rèptils i suaus, alegres, volàtils i festives com una espurna. No sempre ha estat així, però. Els meus pares em vam inscriure com a Francisco Jesús segons una moda odiosa de batejar-te amb dos o més noms vés a saber si per garantir-te la santedat. Fet i fotut, tampoc no haurien sabut posar-me el nom en l’única llengua que sabien parlar ni, és clar, tampoc no els hauria deixat cap d’aquells funcionaris de rostre cairut i més castellans que un cocido encara que foren nascuts a Massamagrell, Novelda o Coves de Vinromà. Ben pensat els meus pares ni tan sols sabien que els noms, llevat dels de Josep i Vicent, Empar, potser el de Carme, podien respirar en valencià i no diguem escriure’s amb totes les seues lletres.

El primer dels meus noms sempre el van pronunciar de manera un punt estranya, així: Fransisco, marcant molt la primera de les esses. Pel que fa al segon, senzillament, se’l van oblidar fins al punt que a mi mateix em costa recordar-lo. Un dia, però, vaig entendre que no era el mateix dir-se d’una manera que de l’altra, que el nom potser si feia la cosa. Em sentia tan orgullós de ser valencià que vaig decidir que el meu nom havia de ser Francesc. Primerament, vaig haver de convèncer els meus pares de la conveniència del canvi i després ensenyar-los a pronunciar bé el meu nom. No et penses que va ser fàcil, ni que tot va ser cosa de fonètica. En el fons, tenien molt clar que amb aquell canvi estaven subvertint un ordre, traient la llengua a l’escola que els havia ensenyat a no ser res més que uns levantinos de merda sense llengua, sense memòria i sense orgull… A veure si no tindria problemes, per a què complicar-se la vida, pensaven.

Un temps després vaig decidir fer el pas de canviar també el meu nom en el DNI. Em van posar problemes de tots els colors. Primer en la comissaria on vaig haver de suportar les ironies d’un funcionari estúpid. També me les vaig veure en el jutjat del poble on no encertaven ni a la que feia deu a escriure bé el nom, ni que estigueren tramitant els papers d’un ciutadà xinés. Els funcionaris d’aquest estat ja tenen aquests problemes amb les perifèries. Problemes d’entendre com funciona això dels drets de les persones i de reconèixer l’enorme i enriquidora complexitat del país en què viuen i del que viuen gràcies als impostos de persones que senten de maneres molt diferents la seua identitat. Mira, quan vaig anar a València a inscriure en el registre el meu fill Pol no et dic la faena que vaig tenir per fer-li entendre a la funcionària que Pol no era Paul ni Pau, que Pol era Pol, P, O, L… Va arribar a dubtar que aquell nom existís però, a l’última, em va dir que si en el registre civil català apareixia i com que el registre català era espanyol, no tindria cap inconvenient en anotar aquell nom que tan estrany se li feia. En un moment donat,  li vaig haver de dir una mica agre que el Pol era el mascle de la Pola, aquella santa que li donava nom a una ciutat del Baix Vinalopó. Això la va estovar. Sort que parlava valencià, com tu i com jo, i que fins i tot declarava persona d’esquerres i defensora convençuda  de “lo” nostre.

Avui dia quan en demanen com em diuen encara tinc algun ensurt. No vull dir quan m’ho pregunten en Minglanilla o en el barri de Malasaña, vull dir, en València mateix. De vegades, torcen el morro, d’altres me’l tradueixen al castellà m’agrade o no i aleshores em veig obligat a treure el geni. Reivindicar-se valencià, reivindicar una identitat lingüística durant segles matxucada, ni encara que siga en coses tan elementals com la del nom, és encara en la teua estimada Espanya una autèntica proesa, un desafiament a un ordre mental, cultural i polític rabiüdament uniforme. Vés per on que per això al republicà Josep Lluís Carod Rovira -a qui vas parafrasejar gratuïtament, amb poca gràcia- li va tocar tant la moral que en la televisió espanyola una senyora furibundament espanyola li volguera traduir tant sí com si no el seu nom al castellà.

Ahir em vaig quedar molt sorprès per la teua reivindicació nominalista, pel teu histriònic vítol al castellà. Em va deixar tocat la teua manca de sensibilitat justament en una persona com tu tan sensible a les emocions, de les que plora amb els himnes o decideix amb el cor. Vaig pensar, guaita, ha fet com el valencianísimo Camps que un dia va manar, com si fos un emperador romà, que esborraren de tot arreu el Francesc per posar-li Francisco. Quin caloret de veran li haurà entrat a la vice?

Bé, personalment, me la bufa que et digues Mónica com si vols dir-te Monique o Monika, només faltaria. Em sap greu, però, que sent com eres una de les màximes representants dels valencians dónes a entendre amb el teu gest en quin grau et preocupa això del valencià. Pel que intuesc, pam amunt pam avall, el mateix que els hi preocupava a la majoria de dirigents del PP i del PSOE que vam haver de patir. El mateix que a la diputada Punset o a l’arquebisbe de València. Ells solen estar sempre per coses molt més serioses i no per collonades com aquesta dels noms. El que passa és que no han entès res perquè com mai no han exercit de valencià no se’n podien fer el càrrec de la vertadera importància del “ser”. No n’hi ha res com posar-se en la pell de l’altre per a saber què se sent. Jo, Mónica, si no et sap greu, em dic Francesc, ací i en la Xina Popular, també a Madrid… Amb el que m’ha costat no em canvie per tu ni així m’arranquen la pell a tiretes.

 

Mónica Oltra: “Jo també tinc una història amb el meu nom”

26138551241_38fb5dd664_cRedactaVeu / València/3 d’abril de 2016. L’enrenou que l’article que Francesc Viadel va publicar en aquest diari sobre les declaracions de Mónica Oltra defensant que el seu nom volia que fóra escrit en castellà, han arribat fins i tot a la mateixa vicepresidenta de la Generalitat. Oltra, en uns tuits publicats ahir al seu perfil d’aquesta famosa xarxa social, etzibava al mateix Francesc Viadel publicant: “i xico, ja tinc una edat en la que crec que no cal barallar-se per a q a una li posen bé el nom. I no la jutgen x això… [sic]”. A més, també reclamava la seua part de lluita en escriure també al seu perfil que “jo també tinc una història amb el meu nom. En Alemanya els costava entendre que no era Monika. De l accent ja ni parlar-ne…[sic]”. Finalment, i continuant amb aquesta reclamació sobre la seua implicació en la defensa dels drets lingüístics per als usuaris de la nostra llengua, la vicepresidenta del Consell recordava a Francesc Viadel: “precisament pq porte tota la vida lluitant x a q et pugues dir Francesc i no Francisco, crec q m he guanyat el mateix dret.

Francesc Viadel és un periodista i escriptor, doctor en Sociologia per la Universitat de València i professor a la Universitat Ramon Llull, nascut a Algemesí el 1968. Entre les seues obres més destacades estan No mos fareu catalans; Valencianisme, l’aportació decisiva o La gran depuració, tots a la Universitat de València.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Mónica Oltra, jo em dic Francesc

  1. Jaume ha dit:

    Des de la meva talaia principatina he de dir, Francesc, que del Sénia en avall no entenc gairebé res. Aquesta senyora no estava a la banda oposada del blaverisme? O és que passa el que li passa a l’esquerra espanyola que per sobre l’anècdota, el petit matís, de ser de dretes o d’esquerres, hi ha l’espanyolitat castellana unitària, centralista i intolerant amb les perifèries i “sus jerigonzas dialectales”?
    Ja et dic que em costa d’entendre però tot plegat és molt frustrant. Què cal fer per a que els valencians recuperin l’orgull i l’amor propi?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s