Bonig, Thatcher o el retorn al Paleolític

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 21 de març de 2016.

El Temps, fotomuntatge de Toni Payà.

El Temps, fotomuntatge de Toni Payà.

Abans que convidar Isabel Bonig a prendre el te a sa casa, estic segur que la difunta Margaret Thatcher hauria preferit deixar-se fer un massatge per un miner comunista galés acabat d’eixir del pou, més negre que un fumall i amb les mans rasposes com paper de vidre. Ni la suposada devoció de la dirigent popular cap a ella l’hauria dissuadit d’aguantar-la mitja hora, un quart, deu miserables minuts… La filla del botiguer de Grantham malgrat compartir amb la de Castelló de la Plana una natural inclinació al pensament reaccionari és més que probable que no hauria suportat el seu discurs pobletà, el seu entusiasme meridional una mica assilvestrat com de camioner passat de cerveses i, no diguem, l’olor dolça de fem que l’ha acompanyat com a líder d’un partit arrebossat en la merda de la corrupció. El cas és que a Bonig se l’ha volgut acomparar amb la primera ministra britànica de la qual ha dit sentir-se una fervent admiradora. I segur que de motius per admirar-la no li’n deuen faltar. L’admiració i un grau d’afinitat sempre van parelles. Al capdavall, també Thatcher va arruïnar el seu país encara que no per la força del saqueig com va fer el PP sinó per la d’unes privatitzacions tan salvatges com inútils tal i com recorda amargament Toni Judt en El món no se’n surt. La festa del liberalisme de l’autoritària Thatcher ja sabem que a la curta la van pagar els pocaropa de torn, com ací. Diu Judt que traspassar la propietat a homes de negocis permet a l’estat abandonar les seues obligacions morals. ¿Què no hagués dit el savi londinenc de conèixer la banda de Bonig i les seues polítiques de grans esdeveniments, els negocis del senyor Rus, l’addicció de Benavent a la pasta gansa?

Altrament, Bonig com va fer Thatcher, s’ha ungit a si mateixa com la salvadora de la seua pàtria i el seu poble, d’una pàtria, recordem, que durant més de vint anys se l’han estat xuclant com a vampirs els seus insignes camarades, des de Zaplana passant per Camps, Ripoll, Rafael Blasco, Grau, Rita Barberà, Rus, Castellano, Costa, Carlos Fabra… i així, fins al centenar llarg de rats penats, de matriotes.  Així les coses, Bonig no vol que la seua estimada Comunidad, la Generalitat, estiga submisa al “nacionalismo separatista y excluyente” i fins i tot s’ha arribat a proclamar l’esperança dels obrers transvestida en una mena de Pasionaria d’acudit. Ai!, del dia que Bonig i el seu partit siguen l’esperança dels obrers o l’esperança de res, dels repartidors de butà, de les caixeres i els caixers del Mercadona, del canvi climàtic, posem per cas…

Bé, res de tot el que s’ha dit no ens hauria de sorprendre. El nivell del discurs polític de Bonig és el mateix que el dels acudits de Don Pío o que el de l’educació del crooner Francisco més conegut darrerament pel seu odi biliós cap a Mònica Oltra i els de la seua formació que per a dedicar-se a res de bo. La dreta indígena, ja ho sabem, no dóna per a més. En treure a passejar l’anticatalanisme pudent i amb les quatre ximpleries de torn sobre la unitat d’Espanya i el “pogueso” ja van més que servits. D’altra banda, Bonig ha de cridar molt i ha de fer més acrobàcies dialèctiques que una elefanta en la corda per a intentar treure els seus del fangar en què s’ofeguen. I el poder s’ho val tot, fins i tot trair la seua madrina Rita Barberà, la líder que juntament amb el colèric Francisco Camps, va fer que arribés on està ara.

Tot plegat, Bonig mira de fer allò que pot i ara no seré jo qui d’entrada li negue qualsevol possibilitat de reeixir. De coses més grans s’han vist en un país com el nostre on autèntics indocumentats, incapaços de sumar un més un, han ocupat per anys i panys els més alts càrrecs de representació institucional sense necessitat de treure’s la pistola. Amb tot i això, és una Bonig, una Thatcher, el que necessiten els valencians? És evident que no. Quatre anys més de PP, mitja hora més de PP, probablement faria que el País Valencià tornés a l’era del Paleolític mitjà amb el que ens ha costat treure un dit de la caverna del postfranquisme.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s