Joan Tardà i l’estúpid somriure de Pedro Sánchez

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! la darrera setmana de febrer de 2016.

El diputat d'ERC, Joan Tardà. Foto/El Periódico.

El diputat d’ERC, Joan Tardà. Foto/El Periódico.

En el meu poble dirien de Joan Tardà que és un d’aquells tipus que no s’està per hòsties. Sovint em recorda un pagès cinquantí de Riola, homenot, amb qui de jove vaig treballar collint taronges i que a l’estiu regentava una modestíssima botiga de fruites i verdures a Cullera, entanforada entre gratacels barats. Els diumenges, alguns resaviats estiuejants madrilenys li entraven al negoci mig en conill, amb el posat de l’amo desenfeinat i, sense mirar pèl, li palpotejaven perillosament el gènere, les prunes, els préssecs, els delicats albercocs, els pebrots… L’home, llavors, mirant-se’ls molt fixament, un punt malacarós, els espetava gens amicablement: “xaixó ahí on està, ninot!”… “Xaixó!, Xaixó! Ma ninot no està fet, xaixó…”. Els indesitjats clients, que mai no entenien ni un borrall d’aquell català eixut -ni de cap català, és clar-, es quedaven de pedra i fent un somriure estúpid per sota el bigoti giraven cua, molt ofesos davant la inesperada autoritat del botiguer. Després de tot, què‘cojones’ s’havia pensat aquell gegant rondinaire, pobletà i mort de gana per a tractar-los així!.

L’altre dia, Joan Tardà, va entrar al ballet pesant i amb partitura musical casposa en què es va convertir el ple de no-investidura de Pedro Sánchez, amb l’aire abrupte del meu estimat amic pagès. Tardà li entrà a Sánchez recordant-li que es reclamava un líder progressista tot i seguir l’estel del neofranquista PP i d’haver junyit una aliança amb Ciutadans, el partit que va nàixer exclusivament per a atacar el model educatiu dels catalans, com a punta de llança, afegiria, d’una reespanyolització a marxes forçades de Catalunya. Parlà de genocidi lingüístic mentre els diputats es removien en els seues seients i recordà, també, que Espanya no podia retenir a la força Catalunya. Els democràtes espanyols, va afirmar, deurien de ser els primers interessats en voler saber mitjançant les urnes quans catalans volen ser o no espanyols. I va recordar la voluntat històrica de Catalunya de contribuir a un Estat modern capaç d’integrar la diversitat i de com aquest Estat havia colpejat continuament els catalans des de 1931 fins als dies de la solemne promesa de Zapatero que, com tothom sap, va acabar en el fem. En el discurs contundent del republicà va ser-hi present l’expoli fiscal dels Països Catalans, les desinversions estatals en un país que aporta al conjunt el 21% del PIB, la catalonofòbia protagonitzada per alguns personatges com Alfonso Guerra o Leguina, el pes esclafant d’una estructura estatal oligàrquica i corrupta, ineficient econòmicament, on la impunitat –fins i tot la de la Casa Real- ha estat la norma des de l’endemà de 1939 quan Franco va omplir Espanya de cadàvers… Tardà va acomiadar la seva intervenció recordant amargament que fins ara la única resposta a les ànsies de llibertat de Catalunya havia estat la judicialització i la repressió política, dos elements que acabarien per activar, sens dubte, el naixement d’un moviment de desobediència civil des de les institucions. “I què faran, aleshores?: Doncs, suspendran, inhabilitaran, i al final, què?, ens empresonaran?”, es va preguntar retòricament. Bé, del ben segur que farien tot això, inútilment,  no cal dir-ho, perquè en la democràcia, va assegurar el diputat, no cabia la violència jurídica i, a més, estava per veure si la majoria d’espanyols consentirien. Molt bé per aquells que encara volien reformar Espanya, sort. Ja s’ho farien perquè, “Nosaltres, marxem”, espetà el diputat.

El diputat del PSOE, Pedro Sánchez.

El diputat del PSOE, Pedro Sánchez.

Mentre Tardà va parlar, una bona part dels diputats no van deixar de fer enrenou, d’emmerdar, de parlotejar i riure com els noiets d’una escola un dia de tronada. Al principi, Sánchez, es va comportar i va fer veure que escoltava al republicà amb el rictus d’un expert jugador de pòquer tot i que, a la última, no va poder evitar que al seu rostre angulós se li dibuixés el mateix estúpid somriure d’aquells turistes madrilenys renyats pel meu amic de Riola quan clavaven els seus ditots sobre la sedosa superfície d’un albercoc, dins d’un basquet de cireres… I és que al líder socialista li passa el mateix que aquells tipus de la meseta que en arribar la calor treuen el nas vora la mar pensant-se que aquella part del món és de la mateixa grandària i aspecte que la ciutat mental on viuen atrapats, que el món és uniforme i inalterable com la Constitució que carreguen a coll i bé pel pedregar d’una democràcia deficient. Al capdavall, Pedro Sánchez no pot evitar veure a tots els catalans no assimilats al seu univers igual que si foren un pagès de Riola o un masover del Penedés al que no li entenen ni una paraula si de cas li parlen en català. Per si no fora poc, està totalment convençut que fora del seu centre totes les perifèries estan poblades per tribus –més petites que la seva- amb rigorosos rituals d’emparellament, convençut que el seu model d’Estat jacobí representa la quintaessència de la modernitat. És per tot això, que l’altre dia Sánchez somreia estúpidament i capcinejava com un perdonavides mentre Joan Tardà li explicava veritats com a punys, mentre el posava davant del mirall. Sánchez, pobrissó, només veia un pagès gegant, arrogant que amb cara de pocs amics li anava dient: “xaixó ahí, xaixó ahí ninot!” sense que arribés a entendre el significat profund d’aquelles paraules. Sánchez només veia a un pagés allà on hi havia Tardà, Catalunya, i, potser també, una ceba, un nespre, una figa, un enorme exemplar de la Constitució enquadernat amb unes tapadures de pell de cabra al costat d’una caixa plena de cogombres…

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s