Vicent Marco Miranda o el triomf de la memòria

*Article de Francesc Viadel publicat a Esquerra Nacional (ERC) Setembre-Octubre de 2015.

21444437041_3233a31072_oL’amnèsia col·lectiva a què ha estat sotmès el País Valencià durant les darreres dècades ha tingut uns resultats catastròfics des del punt de vista de les possibilitats de vertebrar alternatives polítiques i civils a l’hegemònic ultraconservadurisme regionalista. Uns resultats, val a dir, que tenen poc a veure amb conjuntures polítiques puntuals en la mesura que projecten els seus efectes duradors més enllà d’aquestes. El cas és que el país havia de ser allò que els vencedors havien determinat d’acord amb el relat d’un republicanisme diabòlic i sanguinari, d’un valencianisme, en el més caritatiu dels casos, tan irrellevant com deslleial amb la idea més monolítica d’Espanya. Tot plegat, el món dels vençuts era un món d’abominació i de terror. És clar que feien trampa en un intent de legitimar-se eternament, d’amagar i justificar alhora l’origen del seu poder aixecat sobre quaranta anys de violència i crims.
D’ací, doncs, que cada vegada que s’aconsegueix rescabalar de l’oblit personalitats de la transcendència de Vicent Marco Miranda, s’estan augmentant les possibilitats d’uns canvis en la direcció que abans apuntàvem. Tot plegat, la recuperació de la seua peripècia vital, del seu ideari, no deixa de ser un triomf de la memòria. És veritat que les institucions valencianes havien publicat amb anterioritat els seus volums de memòries, In Illo tempore: memorias i Cuatro gatos (Memorias 1939-1942), però també ho és que no amb la intenció ‘política’ –si se’m permet l’afirmació- i la indiscreció institucional amb què ara edita la Fundació Josep Irla la seua biografia en un volum d’accés públic i gratuït. Calia fer-ho, com abans ja s’havia fet amb les biografies dels també valencians Carles Salvador i Gonçal Castelló, a qui vaig tenir la sort de conèixer.

Periodista, traductor, escriptor, dirigent polític, Vicent Marco Miranda fou, sens dubte, un home singular i honest, molt valent, enemic del sectarisme partidista, compromès amb les lluites socials del seu temps, atrapat, també, en un món convuls de passions encontrades i perills.
Procedent del blasquisme combaté al costat de Vicent Blasco Ibàñez i d’altres coetanis destacats com Juli Just i Carles Esplà, la dictadura de Primo de Rivera pagant la seua gosadia amb la persecució i la presó. Amb la mateixa convicció, sent diputat a Madrid, s’enfrontà als crims dels militars durant la revolució d’Astúries i a la corrupció de la dreta espanyola. Posteriorment, amb el blasquisme entregat al lerrouxisme i a les portes de la guerra, tingué la capacitat de fundar sobre les seues runes, Esquerra Valenciana (EV), un dels precedents polítics moderns del valencianisme fusterià nascut als anys seixanta. Defensor de l’autonomia per al País Valencià, intentà també junt al gallec Alfonso Castelao i Lluís Companys, avançar en la construcció d’un Estat federal. El colp franquista va canviar, però, totes les prioritats.
Marco va acabar la seua carrera política com a diputat en el Congrés de la Minoria Catalana alhora que, com a dirigent d’EV, jugava un paper important en la defensa militar i l’organització civil de València.
Acabada la guerra va tenir moltes oportunitats d’escapar però per dignitat, i per no deixar els seus fills i la seua dona en mans del feixisme, va preferir quedar-se i romandre ocult. Van ser gairebé vuit anys d’isolament, por i privacions en què es va entregar en cos i ànima a escriure, a reflexionar sobre el temps que li va tocar viure.

Cal no oblidar mai el seu exemple com a representant d’un valencianisme republicà amb vocació de veritable transformació del país, compromés amb la seua llengua i la seua cultura, compromés amb el progrés, en definitiva, amb l’empancipació de les seues classes populars del jou polític, econòmic i cultural de l’àntic règim.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s