El fil

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 29 de gener de 2016.

'Pendiente de un hilo', pintura de Miguel Àngel López González.

‘Pendiente de un hilo’, pintura de Miguel Àngel López González.

Aquella botornosa vesprada de finals d’agost se la va passar sencera, sense fer res, assegut a l’estret i diminut balcó de sa casa –el balneari dels pobres-. Des d’allà, va contemplar al cap del carrer el sol, convertit en una enorme bresquilla suspesa en l’immens tapís d’un cel tan blau i net com el que durant la seua infantesa va acompanyar les seues vesprades d’estiu… vesprades de furtar melons d’Alger, de nadar a les entremaliades aigües del Xúquer, de córrer nuet pels horts, de caçar parotets i granotes als marges de les séquies… Aquella vesprada perfumada de gesmils marcits, de carrer solitari i tedi, va pensar que res ja no quedava d’aquell món, a penes fragments de memòria fràgils com dents de lleó madures, fragments atrapats entre la realitat i el somni, esparços enmig de la immensitat del temps. On el silenci només espantat pel xiulit rèptil del vent entre les branques dels tarongers? On el gust de la poma i de l’albercoc clevillat? On la dolçor de la figa? On el salobre potent dels conys durs? On la tensió dels músculs i la suor relliscant per les dures espatlles del cos jove?. On?

A hores d’ara, ja feia molt que els anys havien esborrat amb ràbia els anys feliços i que s’havien endut els pares i, també, la seua pròpia ingenuïtat i el seu vigor, aquella fam insadollable de femella i cant, de nit sense fi. Ara sabia que el temps tot ho empentava inexorablement cap a un precipi de foscor i que el present no era res i el passat només somni. Va pensar en tot això i en tot allò que hauria pogut ser si, posem per cas, haguera decidit anar-se’n del poble per guanyar-se millor la vida o si potser s’haguera casat amb una dona forta i entenimentada i no pas com la que tenia, corcada d’ànima, sempre en mans dels metges del cap. Qui sap si no hauria sigut feliç.

Al transistor de butxaca, el mateix que li feia companyia al camp durant les dures jornades de treball, van estar tota la vesprada, entre resultat i resultat de la lliga de futbol, donant la notícia de la mort de la princesa Diana de Gales. En realitat, aquella tragèdia se li’n fotia prou. La seua preocupació era molt més prosaica. L’endemà arrencava la collita de la taronja i com a cap de colla li calia tenir-ho tot ben organitzat. Li neguitejava tenir que triar entre uns homes i uns altres en aquelles primerenques jornades de la campanya, li horroritzava tota la burocràcia de la qual li caldria fer-se’n càrrec… ni tan sols havia tingut temps de practictar una mica la seua cal·ligrafia un punt infantil.. Se’n riurien d’ell els coordinadors del magatzem en veure l’escriptura dels seus rebuts?… I si només fos això, rai. Fet i fotut, aquella era l’hora en què encara no tenia ni puta idea de com pagaria el rebut de la llum d’agost ni amb quins diners ompliria la nevera. A l’última, encara hauria d’anar a demanar-li dos o tres mil duros al seu amic el forner, passar la vergonya… això o fer-se fotre i menjar-se les pedres. La vida era una puta guerra. Sempre la mateixa cançó, el mateix patiment.

Malhumorat, fastiguejat, se’n va anar al llit amb totes aquelles cabòries justament quan el sol es clavava com un punyal en un horitzo d’asfalt fumejant. A l’albada la mort va entrar de puntetes a l’habitació i va tallar amb la seua ungla bruta el fil que l’unia al món. Se’l trobaren garratibat, enfonsat en un basal d’orina, tes com un ocellet caigut sobre la vorera en el ple de l’hivern.

A penes no va quedar res d’ell: una jaqueta de pana marró, una elegant gavardina, mitja dotzena de fotografies, un rellotge de polsera amb el vidre esquerdat…

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s