El país i els peixos

*Article de Francesc Viadel publicat el 21 de desembre de 2015 a La Veu del País Valencià.

 

10986947355_96b4f1ec4a_b

Des d’aquest estiu passat a casa convivim –si és que es pot dir així- amb dos peixos: el ferotge Àtila, un carassius telecospi negre, i la Tòtila, una carassius taronja tímida i esquívola. Les bèsties habiten una peixera panxuda i rodona com la bola del món que el meu fill va decidir col·locar sobre una calaixera del menjador, entre la televisió i l’anacrònic equip de música, al costat d’una guardiola de fang en forma de porquet i una altra de llautó amb l’escut del Barça. Els peixos tenen vistes a un balcó que dóna al carrer i sobre el qual s’atansen les branques imponents dels plataners, totalment colonitzats per les histèriques cotorres i els llefiscosos coloms. Fins fa poc, al fons de la peixera hi havia una reproducció exacta del The Krusty Krab, el restaurant de menjar ràpid on treballa Bob Esponja preparant les delicioses Cangreburgers. Al final, però, va caldre treure-la i substituir-la per una màrfega de pedres de colors per tal d’evitar que la Tòtila prenguera mal intentant entaforar el cap per la finestra del local. Des d’aleshores, la seua llar, té l’aire d’un disseny Mies Van der Rohe, la vocació de la infinitut.

Els animalets tot el dia van amunt i avall, pugen i baixen, remenen amb tot el seu cos, fent un gran escàndol, les pedres del fons de la peixera… Nit i dia exploren, sense atur, encuriosits, el seu espai igual com si foren uns geògrafs o uns sociòlegs, tot i que el seu univers a penes registre canvis, variacions significatives més enllà d’un lleu canvi de temperatura, de la densitat de l’aigua…

Sovint, mentre els contemple extasiat, em pregunte que deuen pensar del món, del seu món, és clar. Vull dir, de la qualitat de la seua democràcia, de les seues lleis, de la desigualtat, de les hipoteques i dels desnonaments, de la Isabel Bonig i el seu verb exaltat, del pacte Compromís-Podemos o dels penjolls de la Punset, de la salut de la seua llengua peixil… Tinc la sospita que totes les seues apreciacions, que tots els seus diagnòstics en relació a qualsevol tema han de ser per força optimistes, unànimement optimistes. Sens dubte, el seu és un optimisme radiant que només es trencaria si l’Àtila i la Tòtila pogueren eixir de la peixera, fer una volta pel menjador de la casa, eixir al carrer a prendre qualsevol cosa en el bar de la cantonada, arrimar-se fins al centre, parar l’orella i preguntar a la gent… Qui sap si els meus peixos, després d’un dia fora, es tornarien rabiosament escèptics, desconfiats, impacients, melanconiosos o rebels.

Després de tot, l’escurçada vida d’un peix domèstic té l’avantatge, mentre dura, de la senzillesa, d’una certa confortabilitat. És una vida de no calfar-se el cap i de nadar i nadar, sols de nadar com a confirmació única i absoluta que s’existeix malgrat tot, malgrat les enormes, les evidents limitacions. Aquest és un model, tan vàlid com el que podria representar el de l’existència slow de les tortugues o la intensa promiscuïtat dels simis bonobos. Un model després de tot ben fàcil d’adoptar. I d’ací que el nostre món vaja ple de peixos que cada dia van a l’oficina, a l’escola a ensenyar els xiquets, al banc, a l’hospital… peixos en la cua del supermercat, en l’autobús i el metro, asseguts al nostre costat al cinema, peixos veient el València contra el Real Madrid, vanitosos peixos vestits a la tropical en els ajuntaments i en el parlament, peixos manaires, omnitelevisius i piularies… peixos pronosticaires i feliços que des de les seues peixeres d’aigues càlides, amagats darrere d’un matoll d’algues, ens expliquen el món, allò que en col·loquial anomenem país. Peixos que ens diuen enfurismats, mentre boquegen: “Ep! Vosaltres! Sí, vosaltres, els que esteu allà fora mirant-se les coses amb un punt d’amargor, angoixats per la complexitat de l’espai que us envolta, atrapats en la gravetat, atrapats en això que amb cara de pomes agres en digueu la realitat… Vosaltres, sí, deixeu ja de tocar-nos els collons!… Tot va bé, immillorablement bé… aquests darrers vint anys només han estat un accident de la història… que errats que estàvem en tot! Res no és com ens pensàvem fins ara… Als nostres despatxos ja no hi ha ni rastre dels corruptes que arruinaren el país, s’ha acabat el nepotisme i l’obscuritat, cap llengua ni prejudici ni llei amenaça el nostra modest i alegre català, els diaris tornen a estar al servei de tothom, reviscola l’economia i s’hi respira molt millor…”.

Peixos i peixets groguets, rogets, verdets, negrets, blavets, de color carabassa, a ratlles o tacadets… una mà de peixos dins de peixeres sense taurons amb vistes al no-res.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El país i els peixos

  1. Magnífic, amic Viadel. Esperem que algun dia es trenquen les peixeres i que els peixos, en comptes de caure a terra sense oxigen, desemboquen directament a la mar, amb la seua biodiversitat, les seues tempestes, els seus riscos, lluites i dilemes. La consciència de la nostra petitesa és el millor antídot per no acabar convertits en peixos de peixera, tan pagadets, tan unflats, tan estúpids. Salut.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s