La mentida de l’immigrant

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 7 de desembre de 2015.

emigrants

Només se’n va qui ja no pot més, qui no té res a perdre. Ho farà, molt possiblement, per a no tornar mai. Tothom que ha fugit, tard o d’hora, acaba per oblidar-se’n de com s’ha de desfer el camí que de bell nou l’hauria de dur als enyorats àmbits de la infància o de la juventut. Anar-se’n és, en certa manera, perdre’s per sempre més.

Al camp treballava amb E. de l’O. Se’l coneixia amb aquell malnom perquè cada vegada que l’oratge senyalava aigua, ell apuntava amb el seu dit tacat de nicotina al cel i es posava a cridar escamallat, fent una estranya ganyota: de l’O! Ve de l’O!… Se’l veia realment esverat i de motius no li’n faltaven per a témer l’aigua. Sovint, l’arribada de la pluja en meitat de la campanya de la taronja, duia la misèria a no poques cases que depenien d’un jornal, com la d’E. mateix que vivia sol amb la seua dona. Ja se sap que al país, quan començava a caure l’aigua ningú no sabia quan s’aturaria, quan es podria tornar al solc per fer alguna pesseta.

E. havia après a aquella paraula del francés a Suïssa. Bo, aquella paraula i mitja dotzena més després de passar-se quasi una vida sencera en l’estranger. “A l’aigua li diuen O, i al formatge fromatx, i a la taula, table…”, explicava entenimentadament, de tant en tant, quan el vi li soltava una miqueta la llengua. De cert, que li agradava parlar d’aquell món, d’aquella vida. Ho feia sempre amb els ulls lleument entelats i amb un nus a la gola. Mai no va ser tant ric i estranyament feliç com a Suïssa, confessava. Es delectava explicant les excel·lències de l’apartament on va viure, s’enorgullia del jornal de capità general que deia que guanyava sent com era un simple peó de la construcció… Un dia, a la vora d’un llac d’aigües cristal·lines va veure la dona més espectacular que mai no havia vist ni tornaria a veure, tota nua, gitada damunt d’una mullida màrfega d’herba fresca, banyada per un càlid sol primaveral. Sempre relatava l’aparició obrint els ulls com taronges mentre es passava nerviosament la seua mà asprosa per la superfície del seu crani gegant, lluent. Eren coses que només podien passar en un país com aquell. S’enyorava de Suïssa. Allà tothom l’havia tractat magníficament, igual que si fos un senyoret, des del veí passant pel forner i el farmacèutic i el metge i el mestre de l’escola, i no com al poble on sempre se l’havia tingut per menys que una merda.

Suïssa era el que més s’assemblava al paradís. Jo l’escoltava embaladit, amb la fam de fortuna i aventures del jove poca-solta i, entre alicatada i alicatada, pensava els carrers nets de Friburg, les cigonyes majestuoses sobre el sostres de pissarra, les valls infinites i els pics de les muntanyes dels Déus… M’agradava tant escoltar-lo parlar de tot alló que sovint no podia resistir-me i li insistia. Si estava de bon humor, aleshores, m’explicava una i una altra vegada la bellesa d’aquell cos celestial de dona blanc com la llet estiregassat sobre la gespa. E. es retornava a sí mateix al país dels seus somnis a través dels seus propis mots,  al seu univers perdut de bondats humanes i d’abundor…

Com siga, mai no ens va dir però perquè va tornar al poble si encara no tenia pensat morir-se, ni tampoc perquè necessitava la merda de jornal que tant li costava guanyar amb el seu cos decrèpit, castigat per tants anys de duríssim treball. Mai no va donar ni una sola raó de per què vivia de lloguer en un minúscul apartament a vora riu, ni del per què de la seua ràbia que només podia ofegar amb aquell vi barat de taverna que mai no abandonava… Què se n’havia fet de Suïssa?.

Uns anys després vaig conéixer un jove senegalés de bona família, molt culte i despert. Per aquell temps començàvem a saber de la tragèdia de les pasteres, dels milers d’ofegats a la mar, dels immigrants esclavitzats per les màfies. Ens assabentàrem que més enllà dels tòpics ja consabuts aquell era un país on més de la meitat de la seua població era pobra. La ruta de les pasteres era la de la desesperació i la de la mort, el camí perillós cap un miratge. Una dia vaig comentar-li al meu amic senegalés que lamentava i m’entristia molt la mort dels seus conciutadans camí d’una Europa que potser no s’ho valia, que no tardaria massa en replegar-se sobre sí mateix per no haver de compartir res amb ningú. El meu amic em va mirar un punt avergonyit i va fer un intent d’excusar la imprudència, la bogeria dels seus. Tot plegat, no entenia per què fugien. Al Senegal la vida era meravellosa, hi havia treball i bones escoles i hospitals i sous com els que es guanyaven a Espanya. Vaig escoltar-lo en silenci i no li vaig dir res. Hauria estat inútil discutir la seua afirmació, la seua mentida. Igual d’inútil que intentar descobrir la veritat d’E.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s