De l’escola i de l’odi a Espanya

*Article de Francesc Viadel publicat el 16 de novembre de 2015 a La Veu del País Valencià.

Sensibilización-Escola-Oberta-6-Valencia

La meua escola tenia un pati assolellat de terra rogenca i unes quantes moreres que creixien a la vora d’una tanca de filferro i que feien una ombra esquifida com núvols de desert. I més enllà de la tanca, hi havia el riu amb els magres cavalls dels gitanos i els canyars, i a l’horitzó, tirant arrels invisibles de roca dins d’un matalàs de tarongerars tupits, una muntanya blava, de la qual mai ningú no vam saber el nom.

Era una escola com Déu mana, vull dir, amb una banda de cornetes i tambors i una confraria setmanasantera i un equip de bàsquet i un de ‘balonmà’ i una capella que s’obria al maig per omplir-se de lliris blancs i pomells de roses. Una escola on mai no es feien concessions a les ocurrents innovacions pedagògiques, concentrada en l’explicació estricta de la inequívoca realitat, de l’única realitat, enemiga rabiosa del món dispers i divers. Una realitat, val a dir, que cabia tota entre els quatre angles de la pissarra, en una llibreta, en les pàgines de mitja dotzena de llibres, que es podia dir en pocs minuts en una sola llengua, justament aquella que mai no parlàvem ni a casa ni al carrer llevat quan, per reproduir l’univers grisós de la televisió, ens convertíem en Curro Jiménez o en el Gran Chaparral.

Un excombatent de la División Azul, anticomunista furibund, nostàlgic del front, ens va ensenyar Formación Ética y Ciudadana d’acord a les exigències del nou temps i un senyor gran que no parlava francés, els misteris del passé composé i les contorsions fonètiques dels verbs avoir i être.  Un dia algú va dir que aprendríem la llengua del país fins aleshores exclosa de la realitat, tan misteriosa com aquella muntanya blava, tan propera i, alhora, tan remota. Mai no vam passar, però, de les primeres lliçons. El valencià, s’exclamaren iracunds alguns pares que mai no el van parlar o que el van oblidar, no tan sols no servia per a res sinó que era un perillós artefacte contra la unitat del món o de l’única Nació vertadera… Aleshores, ens van fer comprar una flauta i durant algunes vesprades, el mateix mestre que havia d’ensenyar-nos el valencià que ni parlava ni sabia com escriure, va fingir que ens ensenyava a tocar aquell instrument del qual tampoc no sabia ni un borrall.  Mai més no es va parlar d’aquell incident.

El meu fill va a una escola que té un pati d’asfalt a tocar del cel, amb un camp de futbol imaginari, amb vistes a un horitzó d’edificis de cristall la silueta dels quals es retalla contra un cel que emergeix de la mar. L’escola del meu fill és una escola del món, és el món… Antoni, Hang, Mark, Zheng, Jun Jin, Pol, Francesca, Pedro, Arnau, Roger, Maria, Isabel…  En la llengua del país aprén el meu fill el nom de les coses i la llengua dels altres, els paisatges propers i la geografia del seu carrer, tan divers i complexe… Entre les quatre parets de vidre de la seua escola somia el meu fill en la seua llengua, en la meua, navegar tot l’oceà de la xarxa, ser un gran cuiner, un explorador de l’univers, un gran cirurgià, potser un escriptor…

L’escola del meu fill no li agrada, però, a tothom. Des de l’infern mental de la unitat que només separa, l’escola del meu fill ha estat assenyalada greument. A l’escola del meu fill, diuen, s’inocula l’odi a Espanya. És la llengua en què aprén la que actua com un verí letal sobre la seua tendra ànima. Cal, doncs, que el meu fill siga espanyolitzat d’immediat, ràpidament, en nom de la llibertat, de la solidaritat, de la democràcia, de la igualtat, de l’univers, del món inequívocament real…

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a De l’escola i de l’odi a Espanya

  1. Manel ha dit:

    Magnífica evocació, Francesc, magnífica i punyent anàlisi. Gràcies.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s