Joan Ribó i els aporòfobs

*Article de Francesc Viadel publicat el 2 de novembre de 2015 a La Veu del País Valencià.

Imatge dels agressors pocs moments abans de cremar viva la captaire, Maria Rosa Endrinal. Barcelona, desembre de 2005.

Imatge dels agressors pocs moments abans de cremar viva la captaire, Maria Rosa Endrinal. Barcelona, desembre de 2005.

La nit del 17 de desembre de 2005 tres joves, un d’ells menor d’edat, van assaltar una captaire en el caixer automàtic del carrer Guillem Tell on es resguardava del fred. La van esbatussar, insultar i tot seguit, després d’un breu tira i arronsa, van ruixar-la amb un disolvent i li van botar foc. Algunes de les imatges de la càmera de seguretat del caixer mostren els agressors rient-se de la seua gesta. Es divertiren cruelment fent patir aquella dona i el cas és que no pertanyien a cap horda salvatge ni treballaven a sou per cap diabòlic sicari,  ni eren el resultat de l’adoctrinament metòdic de cap organització extremista. Només eren simples xicots de bona família, criats al polit districte de Sarrià-Sant Gervasi, habitat per centenars de notables veïns, ple de prestigioses escoles i clíniques per a rics. La dona tenia 51 anys. Li deien Maria Rosa Endrinal Petit. S’havia criat al barri obrer de Sants al si d’una família modesta d’origen castellà que va treballar molt fins aconseguir que ella arribara a ser una qualificadíssima secretària per a directius de l’alta empresa. Aleshores, és clar, es guanyava bé la vida i no vivia als caixers dels carrers, sinó en un luxós pis de l’avinguda Brasil. Un bon dia, però, la vida se li va torçar i Maria Rosa va acabar enganxada a les drogues i va ser engolida per la ciutat.

Escrivia el periodista Arturo San Agustín que Maria Rosa poc abans de morir encara llegia en veu alta poemes del bigotut mexicà Amado Nervo, el fill literari de Rubén Darío, i que escrivia contes curts… I recordava, també, com fou abans que el carrer la devoràs: una dona menuda, atractiva, feliç i somiadora.Als pobres se’ls odia, se’ls tem, fan fàstic. Res no se sap d’ells, gairebé es pot arribar a dubtar de la seua condició humana. Sobtadament apareixen un dia al barri, en el racó infecte d’una cantonada, ocults en un laberint de cartrons, dins d’un baf d’olor a pixum. No agraden i per això se’ls mira però no se’ls veu. Han estat des de sempre perseguits, considerats, sota el pes de la influència d’un darwinisme social odiós, com uns autèntics paràsits als quals cal exterminar. La catedràtica Adela Cortina ha trobat un nom ben ajustat a aquest miserable i criminal prejudici, sentiment: aporofòbia. L’aporofòbia també és política.

No em trec del cap la que fou regidora de València, Marta Torrado, seguida d’un exèrcit de càmeres, regalant mantes al centenar de subsaharians que dormien sota el pont d’Ademús de València. Torrado semblava acabada d’eixir de la perruqueria i duia un elegant abric que li arribava fins als turmells. No se la veia gens contenta, es notava que només tenia ganes d’acabar amb allò i tornar al seu món de declaracions buides i seguretats. L’havien obligat sense dubte a fer el paperot. Abans d’aquell muntatge, d’aquella escena de regidora al rescat dels pobres, l’Ajuntament havia provat de tot per a foragitar-los del pont. A la fi la cosa va acabar malament, amb els agents policials del diligent opuesdeista Miquel Domínguez, enduent-se els sense sostre a la força i encledant el pont per a evitar que mai més pogueren tornar. Era el temps en què les mànegues d’aigua despertaven els indigents dels carrers del centre de la ciutat, aquells dies de fúria en què Barberà i els seus culpaven els perversos socialistes d’omplir València amb els emigrants subsaharians que els catalans no volien, el que convertia Zapatero en un autèntic Adolf Eichmann.

Emigrants subsaharians acampats sota el pont d'Ademúz, València 2007.

Emigrants subsaharians acampats sota el pont d’Ademúz, València 2007.

Uns anys després, enmig de la crisi, quan els pobres i els desnonats n’eren milers, va morir cremat viu Miguel García de 63 anys al parc de la plaça de Joan de Villarasa, a un tir de pedra del Mercat Central. Era de Paterna, electricista. Havia anat a parar al carrer perquè s’havia quedat sense faena. Tothom l’ha oblidat ja, com hem oblidat la lectora de Nervo que un dia abans de ser res, ningú, va ser una eficient secretària amb opcions a treballar en una gran empresa Suïssa. L’aporofòbia és, també, amnèsia, menyspreu. Fa poc vam sentir dir Esperanza Aguirre que els sense sostre –la majoria segons ella estrangers pertanyents a màfies – haurien d’anar als albergs atès que impedien els veins gaudir dels parcs i de les zones lliures (¿!)…  Aguirre no volia “carrers dormitori amb matalàs i tauleta de nit”. Els pobres, ai!, afectaven el turisme… Tot això ho deia en l’Espanya del 27 % de la població en risc de pobresa o exclusió, en l’Espanya podrida, el país amb una major desigualtat social d’Europa.Moltes ciutats arreu d’Europa multen els captaires, els pobres que regiren en els contenidors de fem cercant alguna cosa que aprofitar. De vegades, la premsa i la societat civil, com ha passat recentment a Noruega, aconsegueixen que s’impedesca la promulgació d’allò que es consideren legislacions inhumanes, vergonyoses, impròpies d’un estat de dret.

Al meu barri la cerca de contenidors és un sector amb molta competència. Hi ha els xicots subsaharians dedicats a la recollida de ferralla, més o menys organitzats, que competeixen amb els romanesos. Hi ha els de tota la vida, com aquell magrebí quarantí, amb una malaltia mental que dia sí i dia també és aturat per la Guàrdia Urbana i identificat. També hi ha alguns nous en l’ofici, gent a la qual li queda molt poc per a jubilar-se. Vesteixen modestament i busquen amb discreció. Se’ls veu tirant de petits carretons d’anar a fer la compra que omplen de tota mena de petits objectes. Fins fa poc hi havia també una colla de joves equatorians que muntaven guàrdia davant del supermercat per aprofitar el menjar que es tirava. Feien la tria sempre amb molta ràpidesa i una vegada tenien el que necessitaven s’ho repartien i desapareixien sense deixar rastre.

A la nit, els sense sostre es deixen caure per tot el barri. Omplen els voltants de l’Estació del Nord, els caixers de les cantonades dels carrers Nàpols i Sicília, els parcs, els bancs del passeig de Sant Joan. Hi ha fins i tot sense sostre xinesos atès que es tracta del barri on ha arrelat aquesta comunitat asiàtica. La pobresa no distingeix races ni cultures.

L’altre dia un diari de València manifestava la seua sorpresa perquè l’alcalde Joan Ribó haguera decidit no multar els captaires. Ho feia amb un titular tan asèptic com trampós: “Ribó descarta multar a los mendigos que sacan basura de los contenedores”. És evident que el diari no estava d’acord amb l’acititud tan magnànima de Ribó i que el que voldria en realitat és que l’alcalde sancionàs als remenadors dels contenidors, captaires declarats, per treure el fem del seu lloc. No és que el diari vulguera estalviar faena als operaris de la contrata de la neteja, no. El que en realitat sembla és que volia que els captaires simplement foren castigats, que se’ls donàs un avís perquè es posaren d’una puta vegada a treballar i a guanyar-se la vida en comptes de passar de l’esforç dels altres com fan els coloms o les rates infectes de claveguera. Només així, pagant una multa -amb uns diners que no tenen ni potser mai tindran-, potser aprendran bé la lliçó.

El cas és que als contenidors no sempre hi ha fem, però. Això els d’aquell diari també ho saben tot i que ho callen per aporòfobs impenitents o per aporòfobs sense consciència de ser-ho. A tots els contenidors hi ha sempre tresors. L’altre dia, precisament, vaig veure com un senyor d’uns cinquanta i pocs se’n trobava un després de furgar una estona amb una vareta de metall dins del contenidor que hi ha baix de casa. Meravellat va descobrir una ampolla mig buida de perfum, unes sabates de taló que estaven quasi noves, una safata de pollastre caducada d’un sol dia, un bolsa plena de baguettes, unes quantes llaunes de cervesa una mica aixafades, un llibre de John Steinbeck amb les cobertes una mica desenganxades, uns diaris endarrerits, una revista de viatges que mai no faria, un catàleg d’Ikea per a la casa que ja fa temps va perdre, una nina sense cap, una jaqueta de pell amb les bocamanigues atrotinades, una pila de CD’s amb cançons de romàntics italians… un màgic “Val per a uns dies més de vida”.  S’ho va guardar tot amb molta cura i així que va tenir el carretó ben ple, va girar cua i se’n va tornar al carrer, aquell carrer infinit, glacial, fosc, voraç de què parlava el periodista San Agustín quan va escriure de Maria Rosa la captaire que van cremar viva uns joves filldeputes desfaenats, el carrer que no dorm ni deixa dormir, que mata, que esborra, el meu carrer, el seu carrer…

Imatge eloqüent de la fam desfermada en Espanya per la crisi econòmica.

Imatge eloqüent de la fam desfermada en Espanya per la crisi econòmica.

 

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s