Lluís Companys, Marco Miranda i el silenci

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe!, tercera setmana d’octubre.

 

El president de la Generalitat, Lluís Companys.

El president de la Generalitat, Lluís Companys.

Sense els mitjans de comunicació catalans, notablement els públics, Lluís Companys simplement no hauria existit mai. Com a molt, hauria estat, potser, una referència erudita d’historiadors, l’exclusiu patrimoni sentimental d’una única formació política. Només cal veure el cas que li van fer els mèdia europeus –i ja no diguem els espanyols- despús-ahir mateix, quan commemoràvem el 75é aniversari de l’afusellament del president, això enmig també de la revolució civil més important que ha esclatat en el continent durant els darrers anys.

El cas és que estem tan acostumats a aquest silenci vergonyant, a aquest menyspreu,  que no ens sorprèn gens ni mica que TVE, posem per cas, no hagi fet ni el gest d’adquirir els drets d’emissió d’un qualsevol dels documentals que se li han dedicat, ni que sigui per a emetre’l en un horari impossible. Hauria estat ben normal en un país democràtic sense por a enfrontar-se als seus fantasmes. Vull dir, donar a conèixer un cas tan brutal com el de Companys. L’Espanya oficial, però, no ho és de normal. Lluny de voler exorcitzar els vells dimonis, per pura higiene democràtica, mai no ha tingut cap interès en burxar en un passat que, d’altra banda, apunta a mitja classe política i econòmica com a hereva ideològica d’una dictadura responsable de desenes de milers de víctimes. D’una dictadura que, entre els seus objectius, es va marcar el de l’eliminació sistemàtica de qualsevol perifèria. Val a dir que el memoricidi, combinat amb l’exegèsi esbiaixada dels mites dels nacionalismes perifèrics, ha estat justament un dels instruments de legitimació més potents del seu nacionalisme.

Definitivament, si avui uns quants centenars de milers de ciutadans saben res de Companys i de la seva significació històrica i política, és gràcies, en part, al degotim de reportatges i documentals catalans que han abordat la seva història. Fet i fotut, si per ells fora, per la TVE, Companys, ens seria als catalans tan obscur i envitricollat com els misteris més insondables de l’univers.

La qüestió es veu molt clara quan dirigim la mirada a d’altres casos similars fora de Catalunya i, alhora, tan pròxims com va ser el del valencià nascut a Castelló, Vicent Marco Miranda. De Marco fa poc que he escrit una petita biografia publicada dins d’una magnífica col·lecció que edita des de fa anys la Fundació Irla sota la direcció tècnica de Josep Vall.  El dirigent polític valencià, periodista i traductor, va protagonitzar la transformació del blasquisme rendit al lerrouxisme, en un valencianisme republicà engrescador. Això va ser el 1934 quan va donar el pas de fundar Esquerra Valenciana juntament amb altres valencianistes com Vicent Alfaro.

21444437041_3233a31072_oDiputat a les Corts espanyoles el 1931, el 1933 i el 1936, durant la darrera legislatura republicana fou diputat pel seu partit dins del grup d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Marco fou un tipus honest i, també, molt valent. No tingué por el 1934 d’enfrontar-se obertament als militars després de la massacre perpetrada en Astúries contra la població civil, ni tampoc de fer-ho en plena guerra a determinats elements dels serveis secrets republicans que s’aprofitaven del seu poder per a enriquir-se a costa de reprimir suposats elements desafectes. També fou un idealista contrari al totalitarisme, un reformador social, un autonomista avançat i un republicà convençut. Amb Alfonso Castelao i el mateix Lluís Companys, assajà la fundació d’un partit de partits nacionalistes capaç de transformar Espanya en una veritable república de tall federal. Durant la guerra, Marco, va intervenir en l’organització de la defensa de la ciutat de València i en la formació de les milícies valencianes. Salvà tanta gent de dretes com va poder i va observar sempre una conducta política irreprotxable.

Acabada la guerra hauria pogut exiliar-se, però, per decència i per no deixar els seus abandonats, va optar per quedar-se. Des del 28 de març de 1939 en què les tropes franquistes van entrar per l’Albereda fins la seva mort el 26 de desembre de 1946 en un xalet del barri mariner de la Malva-rosa, Marco va viure amagat, canviant constantment de domicili. Van ser vuit anys de por, d’autèntiques penúries. El seu enterrament a València es recorda com la primera manifestació civil antifranquista. A Marco no l’havien pogut afusellar com van fer amb Companys, però, el van condemnar a un llarguíssim i pesant silenci que encara dura.

Avui en dia el dirigent valencianista és un gran desconegut en el seu propi país, en la seua València on tants anys va viure. Ni tan sols té un carrer dedicat a la ciutat d’on fou regidor durant anys i, també, el primer alcalde del règim republicà. Cap televisió pública ni ràdio valenciana no en parlarà perquè no existeixen des que el PP les va tancar en haver-les saquejat i prostituit al servei del seu neorègim de vint anys.

Així, les coses només iniciatives puntuals com la de la Fundació Irla, o l’aparició d’alguns articles en mitjans com ara aquest, El Temps o La Veu del País Valencià, podran evitar que la seva existència, que el seu exemple, deixin de ser un misteri. Iniciatives val a dir que d’una enorme importància, però, del tot insuficients per a véncer la imposició d’un relat de la memòria indecent. Ja va sent hora, doncs, que les institucions valencianes facin també alguna cosa. Que actuin contra el silenci, contra el que se li va imposar a Marco, a tots els que com ell van defensar un país diferent.

Dirigents i militants d'ERPV en l'homenatge a Marco en el cementeri general de València on està enterrat, 2013.

Dirigents i militants d’ERPV en l’homenatge a Marco en el cementeri general de València on està enterrat, 2013.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Lluís Companys, Marco Miranda i el silenci

  1. pau esteve ha dit:

    la historia del nostre poble s enten millor amb els silencis de tanta i tanta gent progresista i tendrá assassinada…empresonada…i desapareguda.
    Un cas que a mi m apassiona és el de Miquel Duran i Tortajada…poeta…periodista…i dramaturg-malgrat que no es conserven les seves obres teatrals….va estrenar a varis teatres de BARCELONA-En acabar la guerra fou un represaliat …un altre home de silencis…fins el 1949 que va morir de tristesa i una alimentació deficient….

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s