Marco Miranda, el valencianista rescatat

*Reportatge de Violeta Tena publicat a la revista El Temps núm. 1632 amb motiu de la publicació de la biografia de Vicent Marco Miranda escrita per Francesc Viadel i publicada per la Fundació Josep Irla.

 

Vicent Marco Miranda, assegut, primer alcalde de la València republicana.

Vicent Marco Miranda, assegut, primer alcalde de la València republicana.

 

Tot i que de forma accidental, fou el primer alcalde valencianista de València ciutat l’any 1931. Cinc anys després, dins del grup de la minoria catalana, es convertí en el primer diputat valencianista a les Corts espanyoles. Citat per uns pocs, desconegut per la majoria, Vicent Marco Miranda fou una figura cabdal del nacionalisme abans de la dictadura. Ara, el periodista i sociòleg Francesc Viadel publica una biografia que contribueix a rescatar-lo del captiveri de la desmemòria

La recuperació de la memòria històrica encara és una assignatura pendent al País Valencià. Mentre la consciència de l’existència de tal cosa –de la memòria històrica, volem dir- ha amarat algunes administracions, al País València els anys de govern dels conservadors han obstaculitzat els intents que, des de la societat civil, s’han fet per restituir la dignitat dels qui van ser víctimes de la dictadura. Sobre el terreny, han estat les associacions –el Fòrum per la Memòria Històrica, el Grup per la Recuperació de la Memòria Històrica- les qui han donat els passos més decisius; en l’àmbit documental, ha estat la universitat qui més se n’ha preocupat.

Des del passat divendres, els lectors inquiets disposen d’una nova aportació per completar el trencaclosques de la memòria històrica. I no n’és una qualsevol. Es tracta de la biografia que el periodista i sociòleg Francesc Viadel ha escrit sobre Vicent Marco Miranda, fundador d’Esquerra Valenciana, primer alcalde –ni que fóra accidental- valencianista de l’Ajuntament de València i primer diputat valencianista a les Corts espanyoles, l’any 1936. “Un home essencialment bo, íntegre i valent”, explica Viadel, que en l’actualitat és professor de periodisme a la Universitat de Blanquerna i és autor, entre altres, de No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme. El llibre, que ha editat la Fundació Josep Irla, vinculada a Esquerra Republicana de Catalunya, forma part de la Col·lecció de l’Esquerra Nacional.

21444437041_3233a31072_o“La memòria de la cultura política republicana és molt precària. La del valencianisme republicà és gairebé inexistent”, lamenta Viadel, qui va creuar-se per primera volta amb la personalitat de Marco Miranda l’any 1999, quan, exercint en EL TEMPS, treballava en una investigació sobre la resistència catalana durant el franquisme. Començà a tirar del fil de la història i el resultat és la primera biografia del promotor d’Esquerra Valenciana, el primer partit que, l’any 1934, va donar formula política al valencianisme progressista. En la reconstrucció de les peripècies i el pensament de Marco Miranda, Viadel ha acudit a l’hemeroteca però també, i sobretot, als dos llibres de memòries que el diputat va escriure durant el franquisme: In illo tempore i Cuatro gatos, a més dels inèdits Dietario i Cartas a mi nieto.

Però qui va ser Vicent Marco Miranda? “Fou un exemple de l’evolució del pensament des de principis de segle fins la derrota davant el franquisme. Començà en l’anarquisme, evolucionà cap al republicanisme i acabà sent un valencianista convençut”, exposa Viadel.

El valencianisme íntegre. Marco Miranda va nàixer a Castelló l’any 1880 en una família humil d’idees liberals. La infantesa i la joventut la va passar a la veïna Borriana, fins que l’any 1905 es va traslladar a València per treballar al diari El Pueblo, altaveu del republicanisme propugnat per Vicente Blasco Ibáñez. A la redacció del diari va intensificar l’influx blasquista que, poc temps després, va convertir en militància política a les files del Partit d’Unió Republicana i Autonomista (PURA). Sota les sigles d’aquesta formació, Marco Miranda va accedir al seu primer càrrec públic. L’abril de 1931, al poc d’haver-se proclamat la Segona República, aquest periodista es convertia en alcalde de la ciutat de Valencià. I ho feia amb la publicació d’un ban (Al poble valencià), escrit íntegrament en català on, en un moment tumultuós, feia una crida a la pau, l’ordre i el respecte a les persones. La possessió de la vara de manament de València, però, fou efímera. Només uns dies després del nomenament, Alejandro Lerroux el nomenà governador civil de Còrdova, on va haver de fer de mitjaner entre patrons i jornalers.

És durant els següents anys quan la consciència nacional de Marco Miranda es fa més consistent. En això juga un paper fonamental la seua participació en la comissió de l’Estatut de Catalunya que es forma a les corts espanyols, on el polític valencià havia aconseguit escó en les files del PURA (Partido de la Unión Republicana Autonomista”. “Aviat se n’adona que l’autonomisme de Lerroux era de conveniència i que s’esmorteix o es revifa en funció de les circumstància i de les seues relacions amb els catalans”, escriu Francesc Viadel.

La posterior dretització de Lerroux el menarà definitivament a seguir els seus propis passos. És d’aquesta manera com el juliol de 1934, en companyia de Juli Just, Faustí Valentí i Hèctor Altabàs, creen un nou partit: Esquerra Valenciana. El liberalisme polític, el reformisme social i l’autonomia del País Valencià dins d’una Espanya que volien federal, constituïen l’esquelet bàsic de la formació. “Esquerra Valenciana aspirava a exercir una influència similar a la que tenia al Principat el partit de Lluís Companys, Esquerra Republicana de Catalunya”.

Això no és d’estranyar. En els seus escrits, Marco Miranda considera el Principat un territori germà. Tant és així que, en aconseguir acta de diputat en les eleccions de 1936, en les files del Front Popular, optà per integrar-se en el grup de la minòria d’Esquerra de Catalunya al congrés. La confraternització era absoluta. “Per ell, resultava una cosa ben natural”, explica Francesc Viadel. La relació entre els líders d’ERC i EV era estreta, com es documenta en la biografia que ara es publica. El gener de 1936 Marco Miranda, de fet, va visitar a la presó Lluís Companys. El seu objectiu no era altre que convèncer-lo de la creació d’un front on convergiren “tots els partits immaculadament republicans i valerosament autonomistes, regionalistes o nacionalistes”, en paraules del polític valencià. La guerra civil espanyola estroncaria tots aquests anhels. Amb tot, al capdavant d’Esquerra Valenciana, Marco Miranda i els seus encara van tindre temps de promoure l’any 1937 la redacció d’un avantprojecte d’Estatut valencià que, òbviament, va quedar en aigua morta.

De l’ostracisme a l’oblit. La victòria franquista suposarà per a Marco Miranda l’estroncament de la seua carrera política i personal. “Era un home amb principis tan ferms que va rebutjar totes les oportunitats que els seus amics li van oferir per fugir de València”, explica Viadel. Els primers anys que seguiran al final de la guerra esdevindran, consegüentment, una fugida permanent, una cerca d’amagatalls perpètua i angoixosa. Els amics i companys morien afussellats, restaven a la presó o corrien cap a l’exili. De casa en casa, de còmplice en còmplice, Marco Miranda s’esborrà de la vida pública i privada. Oficialment, per al règim, qui fóra alcalde i diputat per València havia desaparegut. Fins que l’any 1946 mor en un xalet de la Malva-rosa, que compartia amb un dels seus tres fills. El seu soterrar, explica Viadel, es va convertir de forma espontània i involuntària en “la primera manifestació antifranquista a València des de la fi de la Guerra Civil, tot un símbol de resistència”.

La biografia que ara la Fundació Josep Irla presenta contribueix, doncs, a recuperar els traços d’una personalitat cabdal en la configuració d’un valencianisme polític que, a posteriori, la foscor del franquisme va voler esborrar. La dictadura bé que va reeixir. I l’emmirallament del nacionalisme per la figura de Fuster ha diluït el llegat d’aquells valencianistes. A la capital valenciana, cap carrer no duu el nom de Marco Miranda. Només Esquerra Repúblicana del País Valencià s’ha preocupat en alguna ocasió de honrar la seua tomba al cementiri municipal. “València és una ciutat que té molts problemes per reconèixer-se en la seua memòria –diu Francesc Viadel-. I no es tracta de fer només gestos simbòlics. Cal anar una mica més enllà”.

Acte de presentació al CCCO de València, 18 de setembre de 2015. D'esquerra a dreta, Josep Huguet, president de la Irla; Pilar Navarro, presidenta d'ERPV a València; Fèlix Marco Orts, fill del biografiat; Francesc Viadel, autor de la biografia, i Agustí Cerdà, president d'ERPV.

Acte de presentació al CCCO de València, 18 de setembre de 2015. D’esquerra a dreta, Josep Huguet, president de la Irla; Pilar Navarro, presidenta d’ERPV a València; Fèlix Marco Orts, fill del biografiat; Francesc Viadel, autor de la biografia, i Agustí Cerdà, president d’ERPV.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s