Del filldeputisme i del deure de acollir els refugiats

*Article de Francesc Viadel publicat el 21 de setembre de 2015 a La Veu del País Valencià.

c4359196d885d61dd50fca1b2d5229ff

Va passar una vesprada de dissabte d’aquest passat agost, a Berlín, en el vagó d’un tren de rodalies. Una d’aquelles vesprades d’agost berlinés amb les estacions plenes de gom a gom de gent alegre, joves despreocupats i parelles. El cas és que dos tipus de 32 i 37 anys s’acararen a una desprevinguda família d’emigrants procedents d’Europa de l’Est i, després de titllar-los de merda estrangera, un d’ells va pixar-se sobre el més menut, un xiquet de 5 anys i el seu germà de 15 quan aquest intentava protegir-lo. Els emigrants, humiliats i atemorits, abandonaren el vagó sense deixar rastre. Només per la denúncia d’alguns passatgers que la policia va poder identificar els agressors i detenir-los.

El fet va consternar una Alemanya atònita encara per l’atac brutal a la ciutat de Heidenau d’una turba de neonazis contra uns tres-cents refugiats davant la presència d’un minvat contingent policial. Durant 2015, a Alemanya, un país que espera rebre aquest any 800.000 refugiats, s’han produït uns 200 atacs com l’ocorregut a la menuda ciutat de Saxònia. Certament, l’arribada massiva dels refugiats sirians atia el foc de la xenofòbia en el país que encara carrega a les seues espatlles amb tota la culpa del genocidi jueu a Europa i inquieta unes autoritats que apel·len greument a la solidaritat i la responsabilitat dels seus socis per tal de fer front a una de les crisis humanitàries més greus de les darreres dècades.

La imatge del cos sense vida a la vora del mar del xiquet sirià, Aylan Kurdi, ha sotregat més que cap altra imatge les consciències de milions de ciutadans, però, no la de tots, com el taxista que em duu la matinada de divendres des de casa fins a l’Estació de França. És un tipus gros, d’uns cinquanta anys, que vesteix descuradament, que parla amb suficiència i mandra igual com condueix pels carrers d’una Barcelona solitària on a aquella hora a penes es poden veure joves tornant a casa i indigents. Indigents com nàufrags al·lucinats en meitat de la seua tragèdia. Indigents als caixers, a l’entrada de molts edificis, enmig de la foscor dels parcs, sota els porxos dels edificis senyorials del Passeig Picasso, embolcallats en cartrons i ben parapetats darrere de carrets de supermecat rant a gavadals d’atifells inútils. Confessa que la meua és la primera carrera que fa des que s’ha posat a treballar a mitjan nit. La vida, diu, s’ha posat insuportable. Quan va arribar a Barcelona, ara fa més de trenta anys, procedent d’un poble de Guadalajara, les coses eren molt més fàcils. Tot està girat, es dol amargament. Té un germà menut de vint-i-pocs, enginyer, que és, segon ell, tota una eminència. Ha buscat faena per tot arreu i, com que no en troba, li cal treballar per quatre xavos de cambrer en bars de copes. En canvi, el seu germà té un amic, marroquí, sense estudis, que guanya més de tres mil euros al mes i que, per si no fóra poc, rep ajudes de l’Estat per a un pis nou de trinca que s’ha comprat. És una vergonya, etziba. L’escolte callat i tot seguit intente, calmadament, inútilment, rebatre la seua visió d’un país assetjat per estrangers dels quals s’expliquen històries increïbles de sous fabulosos i d’ajuts procedents d’un sistema que en realitat només existeix en la imaginació dels desgraciats. No li agrada el que li dic i, aleshores, esbufega com un bou, es belluga inquiet en el seu seient. Arribats a l’estació, mentre descarrega la meua maleta, m’adverteix amistosament que em prepare per a l’arribada de milers de sirians que, sens dubte, s’enduran els nostre treball, els diners dels nostres impostos. Quede clar que nosaltres, assevera amb rotunditat, no tenim la culpa de la seua maleïda guerra. Per què, doncs, els hem d’ajudar?.

588987-N

Heus ací, pense, el raonament d’un ignorant, d’un ressentit, la conseqüència  d’un filldeputisme plenament integrat en el pensament polític de no pocs dirigents del país, en una part important de la població del país, en la de molts països d’Europa. Estic escoltant el taxista i, també, el repugnant “¡Que se jodan!” d’Andrea Fabra adreçat als aturats sospitosos de ser uns estafadors i uns malfaeners. Escolte el ministre Jorge Fernández Díaz que en assegurar que ajudar els immigrants ens en durà molts més, una plaga, està oblidant el més elemental principi de la caritat cristiana que se suposa que ha de practicar com a catòlic que és. Escolte el popular Javier Maroto, temerós que entre els refugiats sirians es puguen amagar terroristes de la gihad disposats a volar pels aires les nostres ciutats i maleesc el seu partit com a responsable d’arrossegar-nos a la guerra d’Iraq, incapaç posteriorment de protegir-nos contra el terrorisme a causa d’una ineptitud manifesta. Escolte Xavier García Albiol disposat a “netejar” Badalona, escolte Marine Le Pen, l’hongarés Jobbick, el nazi grec Mijaloliakos, l’holandés Geert Wilders… Escolte la remor de la terrorífica gossada reaccionària que va destrossar milions de persones en nom de les pàtries i de la seguretat dels seus súbdits, contra les amenaces exteriors. Veig la infame Petra László patejar els xiquets refugiats corpresos pel pànic amb el pretext que els tenia por… En definitiva, sent el llenguatge del filldeputisme més genuí, filldeputisme en estat pur, l’expressió de la maldat. Filldeputisme que també es manifesta en aquella allau d’imatges que corre per les xarxes de famílies unides mirant una posta de sol on es pot llegir: “Los españoles primero”. Els qui les pengen consideren injusta, abominable, l’acollida dels refugiats en un país de genolls a causa de la crisi econòmica. És una crisi, però, les causes de la qual ni saben ni volen saber aquests proselitistes de la nació, sense culpables, caiguda del cel com un meteorit.

I és que el filldeputisme no només és repugnant sinó que és, també, trampós com molt bé sap una de les persones que millor coneix aquesta realitat, el filòsof Javier de Lucas, indignat amb la incomprensió per part de l’opinió pública de la situació dels refugiats, de la negativa dels governs, del Govern d’Espanya mateix, a acceptar que prestar refugi als desplaçats és una obligació jurídica dels Estats. És necessari doncs, urgeix de Lucas, fer pedagogia, incidir en l’opinió pública, canviar la lògica d’uns governants que actuen, diu, com a contables més que com a estadistes. Educació i mecanismes també per facilitar l’asil a fi d’anul·lar en la mesura que es puga l’acció de les màfies. No sembla poca cosa. Tampoc sabem si arribem a temps. El cas és que mentre experts de tot el món, dirigents polítics, institucions i partits, discuteixen solucions, aborden la crisi huminitària a què ens enfrontem, trobe penjat en un mateix mur de la xarxa algunes estúpides teories i opinions sobre el que està passant… “Entre els refugiats sirians s’amaga una legió de terroristes…”, “els refugiats ens trauran les nostres cases…” Les divulguen sovint joves que potser saben llegir però no allò que lligen, fills del filldeputisme, també de la por, la ignorància i els prejudicis atàvics que han crescut en un país sense memòria, aixecat sobre una terra sembrada de cadàvers. Són carn de canó, víctimes també d’una guerra, encara que no ho saben ni potser ho sabran mai.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s