Els bous i la tribu

*Article de Francesc Viadel publicat el 12 de setembre de 2015.

Algemesí, plaça de bous, imatge anys 40.

Algemesí, plaça de bous, imatge anys 40.

Després de la festa de la Mare de Déu d’Algemesí amb la seua muixeranga i les seues antigues danses i els seus carrers bellament guarnits, tocaven els bous. Per als infants que aleshores encara vivíem als carrers Molí, Capella, dels Figueres, Berca, Forn de Barberà… els preparatius de la setmana de bous ja representaven en ells mateixos tot un esdeveniment només comparable, diria, a les vespres de les festes de Nadal quan les mares s’ajuntaven a les cases per preparar els dolços tradicionals i se’ns deixava entrar, entre renecs, perquè poguérem fussar fugaçment en els llibrells plens rant a badals de pasta de cacau i de moniato.

A la vesprada, en eixir de l’escola, envaíem com una bandada d’estornells la plaça Major on els homes aixecaven els cadafals enmig d’una remor eixordadora de crits i martells. Dia a dia anàvem seguint la transformació d’aquell espai, observant com allò que semblava l’esquelet abandonat d’una balena anava muntant cap al cel fins a convertir-se en una prodigiosa edificació de fusta, en un insòlit cosso taurí de planta quadrangular tan diferent al que coneixíem de València, redó i tot fet d’obra.

Per uns pocs dies tot el nostre món girava al voltant d’aquella celebració. Al carrer, jugàvem a bous i joneguers usant unes sinistres banyes, unes capes i unes espases invisibles i parlant un castellà impostat, com d’actors, quasi com el que parlaven Curro Jiménez o El Algarrobo en la televisió. I quan els primers bous arribaven al poble procedents de les espanyes ens apropàvem també fins als corrals del carrer Gans i, des de dalt d’una passarel·la, ens abocàvem a observar breument, gairebé contenint la respiració, aquelles bèsties fosques com la nit que sabíem del cert que, molt prompte, sense remissió, moririen estoquejades.

A casa no érem d’anar als bous. En realitat, no ens ho podíem permetre. Només l’avi Ramon, un gran aficionat, es feia cada any amb un abonament per al cadafal de la música des d’on la banda executava els tocs de clarines y timbales i els pasodobles toreros. Una vegada, forçat per l’àvia, se’m va endur amb ell però només vaig aguantar fins a l’hora del berenar.

Tampoc no m’agradaven les vaques. Els hi tenia pànic i en escoltar el coet que les anunciava em quedava quiet a casa, sense moure’m. Les soltaven a les dues del migdia al carrer Muntanya. A la ‘vaca’, a més dels milhómens de torn acudia també la joventut més humil de la ciutat sent com era una activitat gratuïta i també alguns beverris desgraciats que, de vegades, armats amb fustes, es feien grans davant dels pobres animals que recorde flacs i amb els lloms nafrats, de mirada trista, estranyament vivaços.

La veritat és que durant molts anys només vaig veure els bous per dessota els cadafals, per les escletxes que d’entre els llistons de fusta per les quals miraven no només els xiquets sinó també els més pobres que venien convenientment equipats amb cadiretes de tisora. Els uns i els altres, els fixes i els ocasionals, formàvem part del que es coneixia despectivament com la Penya ‘Foraet’ i que de ben segur hi deu d’existir encara. Sota els cadafals, a més de pobres, només hi havia papers bruts i vidres trencats, tatxes rovellades, restes de menjar podrit, pixum, més merda que en un pal de galliner com passava en gairebé tots els carrers que envoltaven la plaça, com mig poble mentre mentre durava la festa. Si de cas em pescava el meu pare per un indret tan desaconsellable com aquell, de seguida, disgustat, m’enviava cap a casa. Ell solia passar amb altres homes les vesprades de correguda al bar Canàries o en el que hi havia enfront, just a la porta principal de la plaça per on treien els bous acabats de matar, xorrant sang, amb la llengua fora, en el punt on un tractor amb pala els carregava per endur-se’ls cap a l’escorxador. En més d’una ocasió m’havia afegit a aquell macabre espectacle, a la munió de curiosos, forasters, de venedors de globus de colors i de regalíssia de vara, de xiquets, que sempre s’agombolaven al voltant de l’animal en el moment de la treta…
ca98a83a073654b1872641e21531ea02_XL

Molt temps després d’aquelles incursions de brivall per dessota els cadafals, vaig formar part un any d’una penya cadafalera. Vaig beure i menjar, vaig xalar com mai no havia fet ni crec que faré. Val a dir, que de jove vaig gaudir molt de la festa, de l’ambient, en cap cas dels bous, d’això que, fent trampes amb el llenguatge, en diuen tauromàquia per tal d’equiparar un ritual tan ancestral com assilvestrat amb allò que la gent entén normalment pel que és l’art. Al capdavall, la setmana de bous era una setmana de transgressió absoluta, de borratxera, de sexe entusiasta i gojós, arravatadorament furtiu, de sexe en un qualsevol fosc replà d’escala o en una cantonada… d’esmorzars opulents a Ca L’Oliera o al Garrofera, de soparots de pa i porta acompanyats de pimentó i salmorra i vi cabut, de quedar-se afònic i esgotat, de nits insomnes… Fet i fotut, per tot això era pel que pagava la pena la setmana.  En realitat, a qui recoi li importaven els bous?, vull dir la preservació de la sacrosanta tauromàquia, el refotut art dels collons, la puta tradició? A qui de les desenes de joves que tantes vegades hem vist plantant cara als animalistes amb ferotgia tribal li importen els bous? De fet, la major part d’ells allò que defensen no és el dret a matar el bou, ni el vedell, ni a maltractar la llangorosa vaca, sinó la tribu. La tribu i els seus atàvics costums arrelats en una mentalitat masclista, retardatària, de patriotismes inculcats. La tribu i el territori envaït per aquells que consideren estranys al ritual, uns autèntics sacrílegs.

Manifestació antitaurina, Algemesí.

Manifestació antitaurina, Algemesí.

Els darrers anys, una bona part de la societat s’ha revoltat contra les pràctiques taurines. Tordesillas i Algemesí són només alguns dels pobles que han concentrat l’activisme dels antitaurins i amb aquest activisme, ben sovint d’una evident provocació visual, l’atenció dels mitjans de comunicació. El cas és que l’espectacularització mediàtica de la polèmica ha contribuït a generar un debat sorollós, exaltat, agre, també, polític. De fet, la dreta no ha dubtat en convertir els antitaurins, ni encara que no duguen rastes ni es manifesten radicalment animalistes, en una encarnació diabòlica de l’anti-Espanya, de la maldat internacional contra Espanya, com va fer l’anterior alcalde d’Algemesí evocant potser les portades de la premsa de les cavernes, mentides incloses. Però vet ací que les corregudes de bous no són ni Espanya ni dimonis els seus contraris.
Passa que els temps canvien i la majoria de les tribus volen deixar de ser-ho i per això ja no exclouen els que tenen una pell diferent o els que parlen en un altre idioma, ja no fan cas dels cacics manaires, se’n riuen dels doctes bruixots… Per això, tampoc ja no els diverteix tirar cabres des del més alt d’un campanar, arrencar el coll dels ànecs d’un mos o matar bous mentre sona un pasdoble ni encara quan algú, cínicament, afirma que matant és l’única manera de conservar aquests animals.  Del cert, que no hi ha noblesa ni bellesa, ni menys encara caritat en el fet de torejar un bou. Tampoc no s’és valent per córrer davant d’una bèstia ni encara a risc que et puga prendre la vida.

La bellesa és una altra cosa, prou que ho sabem. També ho és la valentia. La valentia és, per exemple, enfrontar-se a la tribu abominable amb un argument, a la trista tribu que lentament mor en el seu immobilisme mental, ofegada en la seua estúpida llibertat de no voler deixar de ser tribu.

L'alcaldessa socialista d'Algemesí Marta Trenzano i l'exalcalde del PP, Vicent Ramon García encapçalant manifestació a favor dels bous, 2015.

L’alcaldessa socialista d’Algemesí Marta Trenzano, i l’exalcalde del PP, Vicent Ramon García, encapçalant manifestació a favor dels bous, 2015.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s