‘Alicante, Visente y Castellón’

*Article de Francesc Viadel publicat el 7 de setembre de 2015 a La Veu del País Valencià.

11947614_722274014583186_3942188006424772346_n

Imatge del reporter García Poveda, Flaco.

Una nit dels anys noranta del segle XX en una de les murades del beirutitzat Carme de València va aparèixer una pintada on es podia llegir: Alicante, Visente y Castellón.  Ningú com l’autor anònim d’aquell escrit havia estat capaç fins aleshores de resumir de manera tan senzilla en què s’havia convertit el país després de la Batalla de València i d’uns quants anys de dòcil autonomisme. En què s’havia convertit o, més aviat, en què no s’havia transformat. Si fa no fa, malgrat l’onatge del valencianisme, el país continuava sent allò que havia estat sempre, això és, un territori inconnexe, fragmentat en províncies, la més important de les quals duia camí de convertir-se en una caricatura cruel del postfranquisme local que aleshores acabdillava l’anticatalanista Visente González Lizondo. Tot plegat, els esforços dels nacionalistes, en general de les esquerres no oportunistes per construir una societat nova a l’entorn de l’imaginari d’un País Valencià, a penes s’havien vist reflectits en l’expressió política del nou règim autonòmic.

A la pràctica, el país ni era país ni regne ni comunitat, simplement una agregació de províncies controlades des de les diputacions on es van refugiar els elements més rancis del franquisme amb noms tan gloriosos en la història recent de l’exterminació política i cultural dels valencians com el guardamarenc Vicente Ramos Pérez, el valencià Ignacio Carrau Leonarte o tota la saga castellonenca caciquil de Don Carlos Fabra.  El cas és que les diputacions es resistien amb virulència, no tan sols al canvi democràtic, sinó també a l’articulació territorial que insinuava l’autonomisme i ho feien atrinxerades tant des del marc mental del franquisme com des del tribalisme de partit.

​Amb el temps i molt d’esforç, amb el virtuosisme dels italians de Saviano, el PP ha aconseguit perfeccionar les diputacions com a autèntics màquines de corrupció i de clientelisme polític.. Ací van cinc cèntims. El president de la Diputació d’Alacant, José Joaquín Ripoll Serrano, va ser detingut el 2010 per la policia per presumpta corrupció; el de la de Castelló, Carlos Fabra Carreras, a hores d’ara escriu un llibre des de la presó d’Aranjuez on compleix condemna de quatre anys per quatre delictes de frau fiscal; i el de la de València, Alfonso Rus Terol, destronat després que el sentírem en un àudio clandestí comptar diners d’incerta procedència amb la gràcia del plorat Joan Monleón, de moment mira de no ofegar-se en el mar de merda d’Imelsa, un mar que va brollar dessota el seu seient de divertit i magnànim president provincial.

1256486454_0

Tampoc ningú ha estat tan hàbil com el PP a l’hora d’utilitzar políticament les diputacions, convertint-les en l’instrument perfecte d’una estratègia consistent a explotar el xovinisme més rídicul i els suposats greuges entre províncies per treure’n rèdit polític. Estant en l’oposició, i salvada només la taifa d’Alacant amb el suport de Ciudadanos, la maniobra arriba al paroxisme, gairebé als nivells d’aquell Julio de España i olè que des del seu Palacio Provincial va intentar convertir les comarques del sud en una perllongació del recinte de la Feria d’Abril de Sevilla.

És una evidència empírica que els populars, defensors a ultrança de l’espanyolisme més jacobí, quan baixen al terreny de la rechió es converteixen de colp en una espècie de nacionalistes furibunds de la província. No cal dir, tot i que ho direm per si algú no ha caigut en la cosa, que en el gest i la intenció allò que vénen a dir els del PP és que això de l’autonomia, del País Valencià i bla, bla, bla… en realitat els importa menys que una merda ni encara quan són ells els qui el governen des de la plaça de Manises, al bell mig de la capital de la província central.

Així les coses, la devota i patriòtrica Isabel Bonig Trigueros no va tardar ni tres segons després de la desfeta electoral del seu partit en treure’s de la faixa el roc dels greuges provincials fent molt content al nou president de la diputació d’Alacant, César Sànchez, que per fer mèrits ja ha definit el sud com el Jardín del Mediterráneo i hermana de Castilla La Mancha a compte de la trifulca hídrica.

No feia dos mesos que Ximo Puig presidia la Generalitat que Bonig ja l’havia acusat, com a “buen lermista” que era, d’abandonar Alacant entre d’altres per no haver creat una Conselleria de Turisme en Benidorm. Però vet ací que des de Castelló, uns mesos abans, el popular Rubén Ibáñez, considerava “un insult als castellonencs” la intenció de Puig de dur-se Turisme al sud deixant la província en un segon plànol per aconseguir uns pocs vots d’Alacant.

image_content_2687483_20150219165025

La dirigent del PP, Isabel Bonig.

A l’agost, el PP va eixir en tromba contra el president. Des d’Alacant, Sànchez, per excloure la diputació de l’administració del port d’aquella ciutat on no pintava res. Des de Castelló,  Miguel Barrachina, pel mateix. Des de València no van dir res, prou que havien parlat uns dies abans Bonig i Betoret sobre el poc jornal que guanyaven els seus diputats provincials, com és sabut, eminències la majoria d’ells.

El cas és que ni encara que Puig haguera nomenat Bonig capitana del S.S. Love Boat de ‘Vacances en el mar’, igualment la seua banda li hauria tirat al coll.

Els socialistes, d’acord amb l’esquerra espanyola, es van comprometre en campanya a començar el desmantellament d’aquests dinosaures administratius heretats de l’Espanya del XIX. El valencianisme progresista, avui representat en Compromís, sempre s’ha manifestat favorable a la seua desaparició partidari d’un país sense fractures i d’una Generalitat més forta. Esquerra Unida del País Valencià tampoc no les considera necessàries. En definitiva, del que es tracta, en contra de les vel·leïtats de la dreta regional, és  d’aconseguir una administració pública molt més eficient i, també, una major articulació d’un territori secularment desvertebrat, esbocinat per les gargamelles ferotges dels poders econòmics i polítics provincials. De moment, però, només hem vist gestos d’una banda i molta ràbia de l’altra, les orelles dels interessos de partit. Mentre existeixen les diputacions, mentre les pulsions provincials potser no siguen pulsions comarcals,  continuarem sent allò d’Alicante, Visente i Castellón…  Encara que com diu el bolero aquell que cantaven Monleón, Lluís el Sifoner i Les Maedeus amb permís d’Antonio Machín, “(…) aunque digan por ahí que nos van a dividir, mentira, siempre estaremos unidos, una historia y un destino, y una Generalitat(…)”.    

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s