Montserrat Carulla, Estellés i els pobles catalans

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! el 30 d’agost de 2015.

El poeta Vicent Andrés Estellés.

El poeta Vicent Andrés Estellés.

Escoltar l’altra nit Montserrat Carulla recitant a la ‘Festa dels candidats’ el poema de Vicent Andrés Estellés Assumiràs la veu d’un poble, em va remoure una mà de records. Estellés no és un poeta qualsevol. No debades, el mateix Joan Fuster, un altre valencià important que va ser poc amic dels elogis gratuïts, va dir d’ell que era el més gran dels poetes en català després d’Ausiàs March. No li faltava raó i per això que no va ser l’únic que va descobrir la rellevància universal de la seva obra. A finals dels seixanta, gràcies a Jaume Pérez Montaner que aleshores era professor al Lewis and Clark de Portland, també s’hi va interessar William Stanford, un dels poetes contemporanis nord-americans més notables. Stanford restà fascinat amb Estellés i arribà a escriure-li només per a fer-li notar la seva sorpresa de com podien sentir coses tan iguals dues persones nascudes a més de cinc mil quilòmetres de distància, un a un petit poble de Kansas i l’altre a Burjassot. Amb l’entusiasme d’Stanford i l’ajut de Fuster, Pérez Montaner traduí dos poemes d’Estellés a l’anglès, Lady of Lastnight i I’d like to write, even now a nice poem a Grilled Flowers, que es publicarien a la prestigiosa The Paris Review. Posteriorment, només David H. Rosenthal, l’autor que popularitzà  Tirant Lo Blanch als Estats Units, es sentiria temptat per traduir-lo a l’anglès.

A divuit anys vaig descobrir el poeta de Burjassot als prestatges de la llibreria La Muixeranga d’Algemesí quan l’edició i circulació dels llibres en català al País Valencià era més aviat modesta, condicionada a l’entusiasme del llibreter, en aquest cas Lluís Andrés, o a la militant insistència dels lectors, que eren més aviat pocs.  El cas és que amb els amics Josep Manel Esteve i Vicent Nàcher, impulsors entre d’altres de la revista L’Horabaixa, vam atresorar tants llibres d’Estellés com vam poder. Uns llibres que devoraven conjuntament, ritualment, entre les quatre parets humides d’una habitació a casa meva convertida en quarter general de les nostres fantasies polítiques i literàries. A Estellés li vam dedicar el primer numero de la nostra modesta publicació i des d’aquell moment el vam perseguir, val a dir que sense èxit, per tal d’obtenir la seva benedicció.

El País Valencià aleshores vivia encara una certa efervescència nacional i cultural que, això no obstant, la realpolitik de l’autonomisme anava apaivagant inexorablement. La realpolitik ingrata i mediocre i, també, els garrots de l’anticatalanisme més assilvestrat excitat i finançat per una dreta àgrafa i franquista que va posar de genolls als socialistes i que anys després, de la mà del popular Eduardo Zaplana, havia d’endinsar el país en el fangar de la corrupció i de l’autoritarisme més abjecte.

Reunió dels membres de L'Horabaixa a la segona meitat dels vuitanta.

D’esquerra a dreta, Josep Manel esteve, Vicent Nàcher, Xavier Saà i Francesc Viadel. Reunió dels membres de L’Horabaixa a la segona meitat dels vuitanta.

Com que érem joves, però, a penes ens assabentàvem d’aquell refredament del nacionalisme al país, ni crec tampoc que ens importés massa. I així doncs, fèiem la nostra particular revolta com si no res… A les xafogoses tardes d’estiu, a casa de Josep Manel, escoltàvem en un vell giradiscs Coral Romput d’Ovidi Montllor, i ens emocionàvem. La veu potentíssima d’Estellés ens havia descobert un país del qual no ens havien dit res a l’escola, un país èpic en la seua quotidianitat, un país de treballadors de granota, de jornalers del camp, , com ara els nostres pares, un país promès que es trobava a una distància abismal del país oficial i que, en realitat, no era més que una estampa rectificada del vell regionalisme, de la València odiosa del “per a ofrenar noves glòries a Espanya”… Com Estellés tampoc nosaltres no creiem en aquell país els màxims defensors del qual amenaçaven i estranyaven el poeta per considerar-lo, justament, un traïdor. I descobrírem els paisatges, i els racons de la Xàtiva de Raimon, els vells carrers de l’esplendorosa València gòtica, les serralades de l’interior i, encara, l’estimada Barcelona, una Barcelona sofisticadament gimferreriana i, alhora, suburbial i heroïnòmana on les joves turistes franceses o alemanyes venien a escoltar Pink Floyd i a fumar haixix sota els fanals de la Plaça Reial fins a caure rodones… Descobrírem el país, un país que ens fascinava lluny de les reticències localistes i les ortodòxies d’un cert patriotisme un punt arnat que tampoc no ens convencia gens. Estellés era una bomba amb el seu erotisme descarnat i les seves veritats mundanals, i la seva vocació pel món…

El poeta de Burjassot sempre estava present aquí o allà, vull dir en els sopars de ‘pa i porta’ dels quatre independentistes que sovint s’aplegaven en un bar qualsevol per somiar ensems fantàstiques repúbliques; o estava en la voluntat d’un mestre d’escola obsessionat per una societat millor o en la veu d’un cantant o en els primers i maldestres versos d’un jove poeta. Amb Estellés somiàrem el país, el nostre, un país que volíem reintegrat plenament en el seu entorn cultural i lingüístic, que volíem solidari amb la resta dels pobles de parla catalana i els seus anhels per a existir plenament. Sense Estellés, segurament que aquells anys haurien estat tota una altra cosa malgrat la companyia d’Allen Ginsgberg, de Tzara, Lorca, Espriu, Breton o Ferrater

L’altra nit em va agradar molt escoltar Carulla, escoltar la seva desacomplexada salutació a tots els pobles de parla catalana, retrobar Estellés en aquell clam unitari en un moment en què al País Valencià tornen a sonar de bell nou les amenaces de la dreta, en què molts dirigents poden sentir la temptació de la realpolitik que tan de mal ja va fer, la de les renuncies vergonyants i ridícules que ningú no demana, ni el sentit comú.  Em va emocionar, deia, retrobar Estellés, ara, aquests dies tan decisius per al nostre futur col·lectiu immediat. Retrobar Estellés com una profecia o com una promesa.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Montserrat Carulla, Estellés i els pobles catalans

  1. Gregori ha dit:

    Molt interessant. No coneixia aquesta revista.
    Per cert, de qui és la música del vídeo?.
    Gràcies.
    Gori Dolz

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s