Bretons, encara…

*Article de Francesc Viadel publicat el 13 d’agost de 2015 a La Veu del País Valencià.

Enclos e Gwimilio a Finistre. Foto: Lin&chanvre en Bretagne.

Enclos e Gwimilio a Finistre. Foto: Lin&chanvre en Bretagne.

Poques coses hi ha tan belles i enigmàtiques a Europa com els enclos paroissaux de Finestre, a Bretanya, els de Pleiben, Lannedern, Gwimilio, Sant-Tegoneg, Plougoven, Sizun, Kommana… La contemplació d’aquests conjunts arquitectònics eclesials construïts entre els segles XVI i XVII amb una pedra que amb prou feines resisteix el clima fred i plujós bretó, traslladen el viatger inadvertit a l’ambient inquietant de la Contrareforma catòlica, a un món de dimonis i esperits, de sants ancestrals, de criatures misterioses, al llindar invisible que separa la vida de la mort. Als calvaris dels enclos situats al costat de l’església, els visitants d’antany com els d’avui, podien il·lustrar-se a través de les seues atapeïdes narracions esculpides en la pedra tant de la vida atzarosa de Jesucrist com dels turments de l’infern reservats als pecadors. Aquests edificis eren increïbles catecismes animats d’una enorme eficàcia alhora de persuadir els cristians temptats per l’abassegadora sinceritat espiritual del protestantisme.

El viatger curiós trobarà a les antigues osseres d’aquests conjunts murats tot el que necessita saber sobre aquestes relíquies monumentals i podrà, a més, fer-se una idea aproximada del país. El cas és que les osseres, naturalment, ja no tenen la seua antiga i macabra funció i hui són espais reconvertits en botigues de souvenirs on es pot adquirir la vida d’un dels set sants fundadors del país, un joc de naips il·lustrats amb llegendes cèltiques o un dels milions de gadgets amb la Gwenn ha du, la bandera sota la qual s’apleguen els bretons ni que siga amb una certa consciència identitària. Les botigues són ateses per amables àvies fidels a la parròquia sense la col•laboració de les quals, els enclos, situats en petites viles rurals amb poques alegries econòmiques i demogràfiques, tindrien segurament ben magra la seua pervivència. Val a dir que els enclos en la seua esplendor muda, tal volta amenaçats, tenen també molt de metàfora d’una Bretanya que, com tants altres pobles del continent, fa esforços titànics per sobreviure a les imposicions i les dinàmiques dels estats. És encara, sobretot en França, el batec d’aquella revolució regionalista que vaticinava l’occitanista Robert Lafont en un llibret traduït del francès titulat La revolució regionalista i publicat per Aportació Catalana l’any 1968 quan els independentistes catalans aixecaven quasi tants gats del “rabo” com els nacionalistes valencians que inspirava des de Sueca estant Joan Fuster.

Detall façana de l'enclos  de Gwimilio. Foto: F. Viadel.

Detall façana de l’enclos de Gwimilio. Foto: F. Viadel.

En una d’aquestes botigues d’un enclos de la Vall de l’Élorn vaig tenir ocasió fa molt poc de conversar breument amb una d’aquelles dependentes ancianes, una dona corpulenta, de cara rodona i galtes colrades, cabells blancs, veu mel·líflua. Li vaig preguntar si sabia de gent que encara parlara el bretó tan present en la retolació dels espais però pràcticament invisible al carrer, a la plaça… La pregunta pot resultar un punt impertinent –o ingènua- si es sap que a hores d’ara només un 5% de la població parla bretó, això és unes dues-centes mil persones la majoria d’elles majors de seixanta anys. El bretó, a penes present a l’escola i sense mitjans de comunicació públics, sembla que es mor de forma inexorable. El cas és que molts bretons van nàixer al segle XX monolingües i van fer la Gran Guerra sense saber donar ni el bon dia en francès. A partir dels anys 50 la transmissió del bretó va restar interrompuda. En els darrers cents anys es calcula que s’ha perdut més d’un milió de parlants.

Com siga, per a aquella senyora amable i enraonadora, el bretó és una realitat incontestable com ho era per al meu pare, un llaurador de la Ribera, el valencià: “Per descomptat que sí!… Jo mateix, si no parlara bretó amb el meu marit, pensaria que visc amb un estranger”, em va etzibar fent un somrís d’orella a orella. Tot seguit, va rememorar el seu primer record de l’escola “de la República”, els càstigs físics per entestar-se a parlar bretó i, encara, l’actitud vergonyant del jovent en relació a mantenir la llengua del país. Finalment, la senyora va fer una confessió un punt torbadora però en absolut inesperada: els bretons, els bascos, els catalans… no som iguals que els francesos… nosaltres som creients, catòlics.

Manifestació dels bonnets rouges, nacionalistes bretons, el novembre de 2013 a Quimper. Foto: Fabrice Elsner/20 minutes.

Manifestació dels bonnets rouges, nacionalistes bretons, el novembre de 2013 a Quimper. Foto: Fabrice Elsner/20 minutes.

La defensa en aquest termes de la identitat bretona tan pròxima a una certa idea del pensament reaccionari, de qualsevol identitat, només pot sorprendre els nacionalistes d’esquerra i alegrar enormement aquells que amb l’excusa de defensar una vaga idea de progrés amaguen el seu nacionalisme banal i immisericordiós per atacar el dels altres. És el que fa per exemple la traductora i entusiasta del folklore bretó Françoise Morvan autora d’un molt celebrat llibre a la premsa francesa amb l’inequívoc títol de Le monde comme si. Nationalisme et dérive identitaire en Bretagne (Babel essai, 2005). Per a Morvan, com per a Carolina Punset, Francisco Caja o els milers de bilingüistes d’arreu d’Espanya, les intencions de recuperar plenament la llengua bretona en el fons amaguen una conjura reaccionària contra els ideals igualitaris de la república francesa. Perquè si no tant d’enrenou per la defensa d’una llengua que tan sols parla un 1% dels joves? I la cosa no va només amb Bretanya. La inusitada defensa de les “ètnies” a tot Europa no és més que una de les carasses darrere de les quals s’amaga l’ultraliberalisme. Morvan fa trampa i prou que ho deu saber. Del costat de la defensa de qualsevol identitat sempre hi ha hagut de tot… des de marxistes rabiüts a liberals càndids i espantadissos passant per ultracatòlics casposos com ara mateix els del GAV.

La qüestió, sense dubte, és molt  més complexa. El moviment bretó, òbviament, no només està representat per la gent que comparteix aquella visió un punt cavernària de la simpàtica senyora de l’ossera. Hi ha també les opcions raonablement esquerranes o socialdemòcrates, si es vol, com la que representa Breiz War Raok enfrontades a un jacobinisme que duu segles condemnant Bretanya a la subsidiarietat. I hi ha també el bretonisme esquerranós de Breizhistance o el centrista del Parti breton. En definitiva, els uns i els altres volen continuar sent bretons encara, a pesar que la seua llengua avance cap a la desaparició. Una cosa no treu l’altra, o sí, depèn, és clar.

El cas és que els estats, com el francès i l’espanyol, duen segles intentant imposar de forma rotunda la seua identitat nacional, una identitat lligada a unes fidelitats sagrades i a uns compromisos polítics que sovint es tradueixen en una coartada incontestable per a tractar els territoris igual que si foren autèntiques colònies. I així, els peatges que cal pagar al progrés en forma de riscos mediambientals o industrialitzacions salvatges sempre les paguen els mateixos, els bretons, els sards o els valencians…  De moment, però, sortosament, sembla que no se n’acaben de sortir atesa la resistència que oposen amplis sectors de societats que de cap manera no poden identificar-se amb aquells agressius Estat-nacions. És la lluita dels pobles, una lluita que, com diria Lafont, és també una moral combativa que exigeix un vigor constant en la comprensió dels subterfugis ideològics dels quals es serveixen constantment les tiranies.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s