Eduard Pérez Lluch, In memoriam

*Article de Francesc Viadel publicat el 23 de juliol de 2015 a La Veu del País Valencià.

26octubre de 2013

Eduard Pérez Lluch, 26 d’octubre de 2013, durant una de les seues habituals visites guiades a l’horta de Campanar.

Potser no vaig saber ben bé què era València fins que una primavera de 2001 Eduard Pérez Lluch me la va mostrar per dins com si fóra un sucós meló d’Alger obert amb les mans. Un matí de finals d’abril d’aquell any el fràgil historiador, bibliòfil, antropòleg, campaner i tossut croat veïnal en la ciutat dels despropòsits, em va ensenyar que darrere de les enormes murades aixecades pel voraç desenrotllisme, bategava encara, feblement, un món màgic, vestigis d’un món arrelat a un passat que donava sentit a tot allò que érem. Mai aquella ciutat de què tantes vegades havia abominat per estrangera i estranya, se m’havia fet tan propera al meu àmbit més primigeni.

Eduard em va citar a una taverna de la plaça de l’Església de Campanar i des d’allà vam fer cap a l’edifici medieval del Molí dels Frares, edificat sobre el braç de Petra, de la séquia de Mestalla, a la Partida de Dalt, enmig de l’horta. El Molí, aleshores ja un deteriorat edifici on funcionava una cavernosa fusteria, guardava en el primer pis –i encara ara- un tresor increïble. Sobre un llenç de paret, en una sala fosca, el visitant pot admirar un inadvertit plafó mural d’una extraordinària qualitat, datat en el segle XVII. El dibuix representa una al·legoria del setge de la fortalesa de Salses a la Catalunya nord l’hivern de 1639-40 per part de les tropes franceses i, alhora, l’arribada d’un exèrcit de socors procedent de Perpinyà i format principalment per tropes catalanes i castellanes. L’erudit Josep Martínez Aloy n’havia parlat a principis dels anys vint amb tanta emoció com poca precisió històrica i Eduard les havia redescobert a la claredat d’un llumí encès quan encara portava pantalons curts. Des de ben menut, coneixia cada detall d’aquella batalla de la Guerra dels Trenta Anys… els moviments i les descàrregues letals dels mosqueters, la marxa compacta dels piquers, la de la cavalleria de cuirassers, l’ascens suïcida amb escales dels soldats francesos pels murs de la imponent fortalesa, les piles de cadàvers i cossos mutilats fetes pels dispars de les bateries castellanes emplaçades al turó de Tortul, el tremolí dels estendards de Castellà, Aragó, Nàpols, Portugal… cada moviment, cada escena… com coneixia pam a pam l’horta i el seu paisatge de terra i d’homes que tant li agradava donar a conèixer als seus conciutadans.

Molí+dels+Frares.,

Molí dels Frares, a l’horta de Campanar, València.

El 1994 va ensenyar el mural a Luis Pablo Martínez, aleshores un becari del departament d’Història Medieval de València que dos anys després va témer perquè  la construcció de la Ronda Nord de circumval·lació destruís el molí. La sospita era infundada però Eduard, que poc temps abans no havia pogut vèncer les grues que van destruir les alqueries de l’Horta del Pouet, va remoure cel i terra per salvar el conjunt que albergava les pintures. La sorprenent troballa es féu pública. El 14 de maig de 1997 fins i tot s’organitzà una visita oficial al molí, a la qual també va assistir l’alcalde de Salses Sylvain Dagues, tot just quan la ciutat es disposava a celebrar el cinquè centenari de la construcció de la fortalesa al peu de les Corberes. La directora general de Patrimoni, Carmen Pérez García, obsequià Dagues amb un facsímil del mural i fins i tot la Universitat Menéndez Pidal li dedicà un seminari en què van participar personalitats com Thomas Glick, professor a Boston, René Quatrefages de la universitat de Montpeller i representants institucionals al més alt nivell com Olivier Poisson, del ministeri de cultura francès. A l’última, la bona disposició institucional, per a decepció d’Eduard, va quedar com sempre en foc d’encenalls  i el mural, i l’horta, caigué de nou en l’oblit més vergonyant. Encara ara el Molí dels Frares, com el conjunt d’edificis de què forma part, continua sent una molesta runa en meitat d’una horta que immisericordiosament va sent depredada, devorada per la ciutat.

Fragment del mural al·legòric de l'assalt al castell de Salses que que es conserva al Molí dels Frares.

Fragment del mural al·legòric de l’assalt al castell de Salses que que es conserva al Molí dels Frares.

Mai no li estaré prou agraït a l’amic Eduard perquè aquell llunyà matí d’abril em descobrís aquella meravella, aquell llegat, aquell mural de l’Asitio del castillo de Salca dibuixat per unes mans anònimes amb la destresa visual d’un gran director de cinema.

Darrere d’aquella imatge de mestre d’escola de menjar poc o de botiguer de poble de betes i fils o d’hàbil i pacient orfebre, hi havia un gegant, un tipus apassionat, d’una enorme fortalesa i valentia que estimava la seua ciutat com ningú, que tenia al cap una València ben distinta d’aquella ciutat brutalitzada dels promotors urbanístics que va defensar cegament una Barberà absolutament insensible i negada per a la cultura. Eduard s’hi va deixar la pell perquè el seu barri, el seu poble encara, com el meu, no morís engolit pel creixement desbocat i la desmemòria. Visqué amb tristesa i ràbia, però sense resignar-se mai, els oblits de l’estèril política municipal, la desaparició d’una forma de vida, el deteriorament social tant descarnadament exemplificat per aquelles processons de toxicòmans mig moribunds, desvalguts, que durant anys van travessar els carrers on va viure per anar a buscar la seua dosi letal als dominis d’una horta gairebé tan acabada com ells. Eduard somià una ciutat i un país distint i hi treballà incansablement perquè fos possible. Perquè, de fet, és possible aquella altra ciutat amb un entorn únic, perfectament rescabalat per al gaudi ciutadà, una ciutat amable, reconciliada amb el seu propi passat.

La matinada del passat 9 de juliol, a 52 anys, Eduard Pérez Lluch ens va deixar. El campaner i amic seu, Francesc Llop i Bayo, va afirmar sentidament que aquell dia al seu barri no tocaven a mort, sinó a silenci, la forma més dramàtica i trista en què sonen les campanes.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Eduard Pérez Lluch, In memoriam

  1. Salvador Benlloch ha dit:

    M’ha emocionat molt llegir les teues paraules justes i precises sobre Eduard. La manera que ell tenia de sentir i de comprendre València hauria de viure per sempre. No sé que deixara res escrit, però crec que en tots els que el coneixerem deixà llavor entre nosaltres.
    Jo pensava que coneixia València, però ell també em digué: mira bé.
    Necessàriament hem de viure amb les formes i maneres dels temps (no vivim aïllats en el món), però sempre des de el que som i no altra cosa.
    Hui en dia, molta gent presumeix de ser ciutadà del món, simplement perquè s’acomoden en qualsevol lloc a la cultura de masses i, fins i tot, s’atreveixen a parlar de bona o mala educació quan algú parla una llengua que no és la seua, la de la majoria. Són intolerants amb allò diferent que els incomoda. Eduard m’ensenyà que ser ciutadà del món no és això, sinó molt al contrari, comprendre les maneres de ser que et trobes allí on vages. Menysprear aquestes diferències de cada cultura és desaprofitar un cúmul de saviesa que s’ha cuinat al llarg de molt de temps, al llarg de cada història.
    Malauradament és el que hem fet moltes vegades els valencians: la manera indiferent de veure com desapareix l’Horta, el desconeixement que tenim de la nostra història, de la nostra literatura o la falta de respecte cap una cosa tan potent i important com és la nostra llengua, la dels nostres pares, són només alguns exemples.
    És important que els valencians tornem a posar en valor la nostra cultura, que pese i així, des del que som. amb naturalitat, sense imposicions, construir el futur dels nostres fills. Per això treballava ell, Eduard, sense descans. És molt important el seu pensament. No podem oblidar-lo. Hem de curar i fer créixer la llavor que va deixar en cadascú de nosaltres.

    • francescviadel ha dit:

      Realment, fou una gran persona i un bon ciutadà. Li dec moltes coses, més de les que ell mai no s’hauria pogut imaginar i que l’infortuni m’ha impedit d’explicar-li. Ens gan falta molts Eduards, encara…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s