Sense RTVV no hi ha Consell ni País

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 9 de juliol de 2015.

1383925131690nou-galc4El 9 d’octubre de 1989 Humphrey Bogart i Ingrid Bergman van parlar per primera vegada en valencià. Ho van fer a la pel·lícula Casablanca emesa amb motiu de la flamant estrena de Canal 9. No era cosa de broma. Després de segles d’inexistència, malgrat totes les dificultats, amb una eternitat d’endarreriment, la llengua del país entrava per la porta gran de la modernitat i es posava al costat mateix de les principals llengües del món. Era només un començament. Els valencians teníem televisió pròpia i ho celebraven amb l’emissió d’una de les pel·lícules més mítiques de la història del cinema.

El discurs inaugural del president Joan Lerma va certificar la importància d’aquell fet. Lerma va comparèixer davant els telespectadors a la vesprada, amb un posat seré, vestit de fosc, perfectament clenxinat, encaixat dins d’una butaca negra de pell amb vocació de trona reial. Al seu darrere, de fons, les banderes d’Espanya i la coronada amb franja blava prova incontrovertible de la lleialtat valenciana a la corona espanyola i a l’univers simbòlic imposat per la dreta local tardofranquista. El mandatari es va felicitar per una iniciativa que havia costat molt d’esforç i tot seguit va assegurar que la societat valenciana, immersa en un procés constant de creixement i de modernització com estava, necessitava també comptar amb una industria de mitjans audiovisuals i amb uns mitjans de comunicació propis. Lerma advertí que la nova emissora representava tot un repte que calia fos necessàriament assumit pels valencians​ en nom de la pluralitat i de la informació vinculada a una societat lliure. La televisió  seria, va afirmar sense moure ni un múscul de la cara, una emissora per a recuperar el valencià, un instrument per a aprofundir en la identitat col·lectiva dels valencians, de manera oberta, amb capacitat de mirar cap a Europa. Aquella era una televisió feta pels valencians i per als valencians.

Tan sols cinc anys després, Rafa Xambó i Toni Mollà, en tant que membres del col·lectiu ‘País Valencià i Democràcia’, redactaven un manifest on expressaven en termes contundents la seua decepció per un projecte que de seguida havia girat l’esquena als seus principis fundacionals. Els sociòlegs constataven que Canal 9 no havia servit per a contrarestar la imatge deformada dels valencians difosa pels mitjans estatals, ni tampoc per a consolidar el tímid procés de normalització lingüística iniciat uns anys endarrere, ni encara com a motor d’una industria audiovisual local que es va quedar amb un pam de nas en veure com la faena es desplaçava cap a Madrid. Lluny de servir per a treure al país del clot, l’única televisió bilingüe del món havia servit per a reforçar encara més les imatges tòpiques del país, el retrat grogós del regionalisme més pudent. Per si no fóra poc, la programació de l’emissora s’havia limitat a seguir, segons va confessar aleshores el seu director Amadeu Fabregat en una cínica compareixença a les Corts, “el hambre de morbo y sexo de la población”. Podríem dir que Bogart mai més no es va assemblar a nosaltres.

Tot plegat, Canal 9 havia resultat ser, asseguraven Xambó i Mollà, un conte de la lletera imaginat per Lerma i els seus. El pitjor, però, encara estava per arribar. Així, l’ocupació del Palau de la Generalitat pel PP va suposar per a la televisió autonòmica la baixada als inferns del telefem i la manipulació informativa més abjecta. Canal 9 es va convertir en una autèntica merda de la qual es van atipar les mosques corruptes del partit en el poder fins no deixar-ne ni un sol bocinet, això és fins que el ​29 de novembre de 2013, el president Alberto Fabra decidia tirar la persiana. El tancament, prou que ho recordem, fou salvatge, legalment envitricollat, digne d’una colla de gestors polítics inútils que deurien pagar amb la presó i els seus diners la seua ineficiència, el perjudici moral, laboral, social i econòmic causat a tots els valencians.

576_1345632522rtvvEl cas és que amb el tancament de la televisió i la ràdio públiques, l’únic relat del país resta en mans d’un conglomerat de mitjans de comunicació majoritàriament escorats a la dreta, caracteritzats durant dècades per haver-se mostrat manifestament hostils a qualsevol símptoma de revalencianització o a qualsevol iniciativa política en clau progressista. La Generalitat ara mateix té enfront seu un seguit de diaris, ràdios i canals de TDT aferrissadament contraris. Uns canals de TDT, val a dir, que emeten il·legalment des de 2012, contravenint amb insistència i descaradura els termes del contracte que van subscriure amb l’administració autonòmica. És l’herència pesant d’un PP que va posar tota l’estructura comunicativa del país al servei dels seus interessos polítics i ideològics.

Així les coses, sense una televisió pública i de qualitat, sense RTVV, el nou Consell és ben bé com si fos mut, sord i cec i el país, com sempre, un simple apèndix de la realitat espanyola, un tòpic tant suat com un imant-paella per a enganxar al frigorífic o com un torero de souvenir, una immensa porquera a la qual llançar el subproducte audiovisual de les teletendes i els canals porno. Sense RTVV l’adversari més devot del nou Consell es convertirà de facto en el seu principal i únic portaveu. I heus ací, paradoxalment, que potser alguns tindran la coartada perfecta per a no haver de fer res, per a no canviar res.

Els partits que hui ocupen la Generalitat van prometre fa molt temps la immediata reobertura. La ràdio i la televisió pública són necessàries, tant com un bon sistema educatiu o sanitari, per tal com són decisives en la millora de la salut democràtica del país, en la construcció d’una societat informada, molt més culta, socialment cohesionada, previnguda davant els abusos del poder.

Aquests dies molts valencians esperaven una solució expeditiva que permetés la reobertura relativament ràpida d’una emissora que en el seu estat comatós costa cada mes a les arques públiques vora 5 milions d’euros. Sobre la taula hi havia la possibilitat d’una bateria de decrets amb els quals anul·lar el tancament i iniciar de seguida un procés de resolució del complex contenciós laboral obert entre l’administració i els treballadors de l’emissora. De moment, però, el Consell ha donat missatges un punt confusos i contradictoris sobre la qüestió alhora que emplaçava a les Corts a un debat sobre la naturalesa del futur de l’emissora que molts creien ja resolt, tancat des de feia molt de temps entre socialistes, Esquerra Unida i Compromís. Ara, deixant la decisió de tornar a posar en funcionament RTVV en les mans de les Corts, d’una comissió qualsevol, tal vegada es corre el risc que la iniciativa política isca del laberint judicial en què està per a perdre’s per sempre més en el laberint polític.

Mentrestant, l’estructura informativa valenciana continua sent, d’acord amb els investigadors del Col·lectiu Ricard Blasco, arcaica i provincial en el context d’un mercat comunicatiu clivellat, sotmès a la tirania d’un sector privat que des de la Transició s’ha entestat tant a tutelar ideològicament els valencians com a afavorir determinades opcions polítiques amb la promesa de garantir-se la seua pròpia viabilitat econòmica.

Els valencians necessiten de manera urgent RTVV. Necessiten una RTVV en valencià, independent orgànicament de la Generalitat, empresarialment redimensionada, amb la participació del sector empresarial del país, sotmesa al control parlamentari, participativa i plural, de qualitat. Al capdavall, sense RTVV no hi ha ni Consell ni tampoc hi ha País Valencià.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme, Política, Televisió, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Sense RTVV no hi ha Consell ni País

  1. Retroenllaç: Nou país, un nou canal | Enric Castelló

  2. Retroenllaç: Nou país, nou canal | La llegona

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s