Pepe Camarasa contra el Doctor No

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 21 de maig de 2015.

17132147527_a0931d21ca_bMentre Pepe Camarasa fou diputat va ser sempre l’últim inquilí del Palau de Benicarló que apagava la llum, tant se valia si era al novembre o en ple mes d’agost quan a València el sol no s’amaga fins  les deu de la nit. Treballava amb geni i alegria i tenia –i té- l’olfacte i l’audàcia d’un gos perdiguer acostumat a caçar en pedregars polsosos i terrenys batuts per un vent immisericorde. I és que, segons com, per aquell temps Camarasa era més un muckraker enemistat amb els gàngsters de la ciutat que un d’aquells polítics desvagats i estirats com un titot que des de fa dècades colonitzen institucions i partits. Per això els periodistes, sense gairebé excepcions, l’adoràvem. Era com nosaltres, es movia com nosaltres i crec que, com a nosaltres, els polítics se’l miraven també de reüll, amb un punt de rancúnia dissimulada. Estic convençut que haguera fet un bon redactor de tribunals, un bon reporter de societat i, probablement, potser també un d’aquells directors de diari heroics en transhumància permanent a causa de l’odi de la satrapia local integrada per empresaris semianalfabets i avariciosos, confessors sinistres, Benavents i altres espècimens de ‘per a ofrenar’.

Durant l’era gloriosa del PP, Camarasa, va aconseguir que alguns dels seus feligresos no cagaren dur durant llargues temporades. Ningú no hauria dit mai que aquell tipus menut, amb l’aspecte d’un amable gendarme francès de la Provença, nerviós i un punt vehement, fos capaç, pràcticament en solitari, de fer tremolar el neorègim que Zaplana va instaurar convertint la Generalitat en una cosa molt semblant a la base submarina del Doctor No en la remota illa de Crab Key.

Era el temps en què els periodistes havíem arribat a escoltar el rumor que a les Corts els diners de les comissions il·legals entraven dia sí i dia també en bosses d’esport adquirides en les luxoses boutiques del carrer Marquès de Dos Aigües o bé que viatjaven en bosses de fem per tota la ciutat ben ocultes en els maleters d’alguns cotxes oficials. Tothom i ningú ho havia vist en la nostra menuda Calàbria digna d’una oda infinita i amarga del poeta Iban Llop.

El cas és que la festa de la corrupció havia acabat de començar a compte d’una societat idiotitzada i còmplice que es va creure la milonga del poder valenciano. I ho havia fet a Benidorm, a Terra Mítica, aquell malson de faraons de cartró pedra que va costar 7.000 milions de pessetes i, sobretot, la ruïna de les caixes valencianes que va arrossegar fins l’infern la modesta indústria de les comarques centrals.

Tots no van prendre mal, però. Fet i fotut, alguns tipus es van fer fastigosament rics gràcies a la faula zaplaniana de grans esdeveniments i grandeur amb saragüells, a base de carregar a la construcció d’aquella mentida falsos sobrecostos milionaris que després es repartien amb l’ànsia d’uns pirates en un bordell.

Camarasa va posar el nas en aquell merder i fins i tot va obtenir uns sucosos enregistraments on es podia escoltar els empresaris Antonio Moreno Carpio i José Herrero descriure quin era el sistema de corrupció que alimentava Terra Mítica. Els empresaris, a més, afirmaven que Zaplana n’era un dels principals beneficiaris. Es referien, al mateix Zaplana que anys endarrere havia enxampat la policia dient per telèfon a un confrare seu que ​necessitava molt diners per a viure.

A l’última els empresaris es desdigueren i Zaplana va escampar el poll amb la mateixa habilitat amb què els malvats de les pel·lícules burlen de vegades els agents del servei britànic. A Camarasa, mentre, se’l va intentar enfonsar en la misèria, destruir-lo políticament, barrar-li el pas a la vida pública, condemnar-lo a l’ostracisme. Només ho van aconseguir a mitges.

Aquests dies se celebra el judici de Terra Mítica amb 35 acusats per delictes fiscals, falsedat documental i estafa. La petició de penes suma fins 700 anys de presó. Es calcula que es van defraudar fiscalment fins 4,4 milions d’euros.

Camarasa ja ha desfilat per davant del tribunal i ha repetit el que li van dir en el seu moment aquells dos empresaris cagadubtes: a Terra Mítica es repartiren 3.000 milions de pessetes en comissions i Zaplana va ser un dels qui va cobrar.

Ja veurem en què queda tot. Possiblement, en no gaire cosa. Com sol passar pagaran els missatgers i algun recaptador de segona fila, potser algun encarregat.  Però del que no hi ha dubte és que si el diputat Camarasa no haguera fet front al Doctor No és ben segur que hui ens faltaria una part gens menyspreable del sinistre relat de la corrupció valenciana. D’un relat del qual no en sabem –ni potser sabrem mai- ni la meitat.

Eduardo-Zaplana-Felipe-Borbon-Mitica_EDIIMA20150321_0049_5

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s