Preguntes preelectorals, un article d’Enric Sòria

*Us tramet la darrera columna ‘Cartes de prop’ de l’amic i col·lega Enric Sòria publicada el 28 d’abril de 2015 a l’edició valenciana del Quadern d’El País diligentment dirigida per un altre gran professional Adolf Beltran i després que Prisa haja decidit tancar la delegació del diari. Els lectors valencians perden l’oportunitat de llegir setmanalment a un dels autors del país més lúcids de les darreres dècades, esperem que no per massa temps.  Gràcies, Enric Sòria. Gràcies, també, Adolf Beltrán. Sense el Quadern, sense la veu de Sòria, Beltrán, Esperança Costa, Albert Hernández, Manolo Baixauli, Juanma Játiva, Carles Gámez, Xavier Aliaga, i tantíssims altres, els valencians que estimem la nostra llengua i cultura som una miqueta més pobres. Fins aviat.

fabra-barbera En un article alhora pessimista i lúcid publicat en La veu del País Valencià, Francesc Viadel posava sordina a les expectatives creades per algunes de les últimes enquestes d’intenció de vot i es preguntava què passaria si l’actual alcaldessa del cap i casal, la irrepetible Rita Barberá, tornava a guanyar les eleccions. Si bé es mira, aquest escepticisme, entre escarmentat i irònic, ni està mancat de fonament ni és inoportú. Al cap i a la fi, com a instrument per a il·luminar la incerta matèria del futur, les enquestes són una mica més fiables que els altres mètodes endevinatoris, com la inspecció del vol de les aus i dels solls del café o com l’aruspicina (que extreia els seus auguris a partir de l’examen de les entranyes dels animals sacrificats). Una mica més fiable sí que ho és, però no massa més, com ho hem comprovat a bastament elecció rere elecció. Abans de fer-los públics, les empreses que realitzen les enquestes solen pastar i cuinar els resultats tant com convinga perquè els clients en queden satisfets, i, encara que no ho facen, la distància entre el que la gent diu a un enquestador i el que fa quan deposita el vot en una urna pot ser enorme, sobretot en èpoques de confusió, quan els ànims de bona part de l’electorat són mercurials. Viadel sospita també que ni els hàbits ideològics ni les disposicions profundes de la ciutadania valenciana s’han degut transformar massa en els últims temps. Per tant, és probable que el bipartidisme es trenque, però també pot ser que el partit de l’alcaldessa perda vots en la mesura que els guanye Ciutadans, aquesta incògnita en alça, i que el flamant candidat del nou partit, Fernando Giner, acabe pactant amb el PP, per coherència amb el sentiment de fons del seu electorat, la continuïtat de Rita Barberá. Tampoc l’oposició d’esquerra s’ha esforçat massa perquè les coses no vagen així. És una visió més aïna depriment de la política valenciana, però això no vol dir que haja de ser errònia. És cert que l’alcaldessa, ara mateix, viu hores baixes. Algun dels seus col·laboradors més estrets ha hagut de dimitir, la seua última pallassada audiovisual és tan espectacular que encara avui és recordada i glossada a tot arreu i l’escàndol de la possible utilizació de fons públics per a acudir a actes del PP la deixa en molt mal lloc. Si es confirma, l’alegre apropiació dels diners dels contribuents per un partit ple de forats seria un assumpte greu, però al País Valencià han passat coses molt pitjors i el càstig en les urnes fins ara havia sigut ben moderat. De moment, amb el peculiar sentit de l’oportunitat política que la caracteritza, l’alcaldessa carrega contra l’únic partit que podria salvar-li la cadira i posa el crit en el cel contra Ciutadans, agitant els espessos solls de l’anticatalanisme més primari. No deixa de tindre gràcia. Si alguna cosa destaca en Ciutadans, a part d’un regeneracionisme molt difús, és la defensa aferrissada de la unitat d’Espanya, però és veritat que el fet de ser un partit gestat a Barcelona i liderat per catalans és, vist des de l’alcaldia de València, un pecat original inesborrable. Cada terra fa sa guerra, i el mateix bilingüisme que Ciutadans defensa a Catalunya contra els catalanistes seria, des del punt de mira del PP valencià, massa catalanista. Quant a la candidata de Ciutadans a la Generalitat valenciana, Carolina Punset, que pot presumir d’haver nascut a Washington i de ser regidora de la valenciana localitat d’Altea, no deixa de ser filla d’Eduard Punset, aquell divulgador científic de veu singularment mel·líflua que, anys arrere, va ser ministre en un govern d’UCD i, abans, conseller d’Economia de la Generalitat catalana amb Josep Tarradellas. 1430740919_892957_1430742723_noticia_normal De fet, l’oportuna pregunta de Francesc Viadel es podria girar a l’inrevés i seria igual d’inquietant. Què passaria si, després de les eleccions, amb pactes o sense, ni Rita Barberá ni don Alberto Fabra podien continuar governant ni la ciutat ni el país? Com assumiria un paisatge en ruïnes el que fins ara ha sigut una oposició dèbil i massa dividida? No cal ni dir que l’estat de les institucions és catastròfic. El significatiu lapsus de María Dolores de Cospedal, quan afirmà que el seu partit s’ha esforçat molt a saquejar Espanya, troba al País Valencià la seua corroboració més exhaustiva. Ací, els seus esforços han tingut molt d’èxit. Als que vindran, siguen els qui siguen, els han deixat una trista herència. Potser per això, el PP valencià continua fent campanya als tribunals a favor de l’oposició. L’última novetat és voluminosa, tant per la importància de la institució afectada com per la personalitat mateixa del polític assenyalat, don Alfonso Rus, president de la Diputació de València i pertinaç alcalde de Xàtiva. Rus és un dels pocs oradors en català del nostre PP dignes de ser tinguts en compte, dins de la vena més jocunda i fecunda de la tradició local, que Xavi Castillo ha sabut parodiar i superar amb tant d’encert. Entre els molts discursos celebrats del personatge –que J. J. Pérez Benlloch resumeix amb destresa d’expert en un article de EL PAÍS-, jo em quede amb aquell en què va qualificar de burros els seus propis votants per haver-se’l cregut. Declaracions així podien fer pensar que el senyor Rus era més d’una miqueta silvestre –el campió de la brofegada, parlant clar-, però que tenia la virtut de la franquesa, almenys a posteriori. Si les acusacions a què ara ha de fer front són certes, també aquesta il·lusió s’esvanirà. Es tracta de molts diners, durant molts anys, i impliquen molta gent. I que les gravacions que l’incriminen les duguera a cap un dels seus homes de confiança, Marcos Benavent, hi afegeix matisos de sainet sinistre, dignes d’una novel·la de Ferran Torrent hipervitaminada. Després d’un expresident de la Diputació de Castelló empresonat, després de Sonia Castedo i de Rafael Blasco, després de la llista inacabable d’imputats i de casos que ja portem, si tot això es confirma, un no pot deixar de preguntar-se en quines mans hem estat i estem encara. I què passaria si…? N’hi ha per pensar-s’ho.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s