Vacanze in Italia

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 30 d’abril de 2015.

lampedusa1

Les nits entre setmana són pocs els qui s’acosten als bars i restaurants que hi ha a la vora de la plaça de la Pau de l’Alguer, això almenys fins que no arriba l’estiu.

La plaça és un immens espai obert davant del port natural de la ciutat, a quatre passes del casc antic, que la municipalitat té habilitat com a aparcament gratuït. Durant tot el dia turistes i veïns desembarquen en aquella planúria de formigó amb vistes a una mar bellíssima recollida entre murades i muntanyes, entapissada pels velers, les grues i els vaixells de pesca.

Per a G. el fet que un estranger aparega sobtadament la nit d’un dimarts qualsevol d’abril en la terrassa del seu bar és tot un esdeveniment. El local té enoteca pròpia i una carta molt generosa. És acollidor, amb un punt de modernor pobletana, com pensat per atreure gent jove amb una mica de pretensions i turistes disposats a tenir un contacte amb el menjar i el beure del país sense necessitat d’haver-se d’emprovar un vestit regional. Aquesta nit no hi ha gairebé ningú. Només hi ha una parella de nuvis que es miren als ulls ensopidament i un xicot prim com un filaberquí que engrapa voraçment una pizza fumejant de proporcions gegantesques. Fa no res que acaben d’anar-se’n tres escarotades i belles quarantines amb algun gintònic de més. A la porta, el cuiner, desenfeinat, es mira de reüll el món mentre fuma cap cot, apuntalat a la paret.

Aleshores, G. ix al carrer i en dues camallades s’atansa a la meua taula i em fa un somrís d’orella a orella. Tot seguit, fa que un cambrer escanyolit prenga nota d’immediat de la meua comanda. G. és tot redó: el seu tors, els seus braços, les seues cames, les seues mans, el seu cap pelat com la closca d’un ou, els seus ulls aixoplugats sota unes celles fines i fosques, com dibuixades al carbonet. S’acosta als cinquanta però encara fa cara d’un d’aquells xiquets de poble trapatroles, incapaç de mesurar la seua força en el combat infantil del carrer, d’una ‘fartoneria’ alegre, mogut com una sargantana, fantasiós i ingenu, amb un cor enorme.

-Fa bona nit, no troba?-

Atrape al vol el seu italià veloç que al cap de molt pocs minuts s’acabarà tornant en un alguerès vacil·lant, un punt vergonyós, i assentesc. Certament, fa un nit esplèndida. Ni fred ni calor. I no hi ha res tan agradable com aquell vent tendre i perfumat de sal de la mar que ens arriba des de la plaça. Només han passat dos minuts però ja ens hem fet amics, vells amics. G. s’interessa amb franquesa pels motius que m’han portat fins l’illa, pel lloc d’on sóc, per com van les coses per ma casa. Li’n faig cinc cèntims sentint no poder ser massa optimista. Capcineja quan li dic que la crisi ens ha deixat ben arreglats i que els anuncis de recuperació fets pel govern sonen a una infame presa de pèl sobretot per als qui, com jo mateix, avui ens trobem sense treball i despús-demà, potser, amb molta sort, instal·lats en una odiosa precarietat. Li dic que la gent està ben farta de tot plegat. Li explique també que a Catalunya volem la independència i, aleshores, em mira amb la boca oberta i deixa anar una rialla nerviosa. De primeres, no sap que dir. Pensa que m’he tornat boig, que ens hem tornat bojos. Després, fent com si no m’haguera escoltat, em correspon amb el relat succint de la seua vida. Em diu que va obrir el seu negoci ara fa uns set anys després de passar-se’n uns quants més treballant a França, Alemanya, Suïssa, Àustria… Costa poc d’imaginar aquell jove robust bregant en les cuines selvàtiques dels hotels d’Europa, servint en les benzineres inhòspites que creixen com un bolet verinós enmig de camps de gel a la vora d’autopistes infinites, carregant rajoles en obres a cel obert i gris. Costa poc imaginar-lo reunint sou a sou una petita fortuna i somiant en què un dia es faria ric, com somia qualsevol treballador del món. Se’l pot veure encara estenallat per la tristor, aquella tristor de quan estava sol com un gos, lluny de casa, atordit. És un sentiment que encara no l’ha deixat ni el deixarà, que mentre visca durà sempre a la butxaca.

-Al principi el bar m’anava molt bé… ara, però, la cosa s’ha torçat una mica.- Rondina procurant no donar la impressió que és un ploramiques.

-La crisi, no?-

-I tant!… La puta crisi… i ara, per si encara no fóra poc ens faltaven els immigrants.- G. ha parlat sense pensar, sense mala llet, sobretot sense calcular que ell va ser i serà per sempre més encara que demà es tornarà fastigosament milionari, un immigrant. No s’ha adonat que la seua susceptibilitat amarga és la mateixa amb què el van enverinar un dia els estúpids clients d’un supermercat austríac on treballava, el mateix menyspreu vomitiu amb què van ferir-lo uns jubilats un dia mentre desparava la taula d’un restaurant de mala mort en una ciutat del sud d’Alemanya. No ha pensat en res de tot això, amb aquells malparits que no haurien dubtat en posar-lo en la frontera en un tres i no res només perquè era un puto sard negrussot que parlava aixecant la veu i movent molt els braços i les mans. Ell només sap que el negoci no li va massa bé. Que tan d’esforç potser no han valgut per a res. Que ja és massa tard, massa gran, per a tornar a agafar les maletes i plegar de l’Alguer. Segurament que ara no ho resistiria. Només sap que se sent com a bord d’un país que va a la deriva, amb 17 milions de pobres, la meitat de la població juvenil en edat de treballar en l’atur, un país que no creix.

1348763856_924698_1348764559_noticia_normal

I a Sardenya les coses potser encara van pitjor i tot que a la resta. Durant els dos darrers anys només a la zona industrial de Sulcis s’han tancat 1.250 empreses. L’illa és la tercera regió d’Itàlia on s’ha destruït més llocs de treball. Fa uns anys tothom va saber de Sardenya per les orgies d’El Cavalieri a Vila Certosa que el fotògraf sard Antonello Zappadu va captar amb la mateixa perícia amb què un entomòleg captura l’exemplar d’una papallona en vies d’extinció. La papallona de Zappadu era el sàtrapa de Berlusconi, perseguint els cossos bronzejats de les seues velinas, divertint-se amb els diners dels italians mentre el país descendia als inferns de la crisi econòmica. Qui se’n recorda ara, però, de Sardenya?. La Sardenya industrialment colonitzada des de Roma, la dels pastors i els bandits de la Barbagia que calia civilitzar sotmetent-los en les noves fàbriques obertes vora la mar, submergir-los en la modernitat de la societat del consum. A qui li importa Sardenya?.

-A Itàlia ve tothom…Vinga! Anem tots cap a Itàlia! No sé on anirem a parar… tota la culpa la tenen aquesta colla de polítics, ells sí que viuen bé!- s’exclama de nou G., i la seua queixa s’escolta en meitat d’una nit fantàstica, la queixa de G. l’emigrant per sempre més, el ciutadà vagament feliç d’un món cada dia més enderrocat.

De colp em dol molt que s’haga tornat cec i sord, que haga perdut aquella dignitat que l’alimentava fa molts anys endarrere quan per a poder guanyar-se la vida li calia netejar la merda dels altres. Aquell temps en què no entenia que és el que podien témer d’ell aquells estirats que se’l miraven d’esquitllentes només perquè era un foraster. Quin mal els podia fer ell?. Què coi volia que els prengués?. Potser, simplement és que no l’havien vist bé. Només era G., el xiquet entremaliat que jugava les vesprades xafogoses d’estiu als jardins de Giuseppe Manno o que li agradava veure amb els seus amics des del bastió de Magellano els vaixells plens de turistes que partien a visitar la costa nord-est de l’illa.

14296470917858Acabe la cervesa, pague el compte i me’n vaig. G. està content que ens haguem conegut. Content d’haver descobert que els valencians, si fa no fa, parlem també alguerès, content al capdavall de compartir uns mateixos neguits i uns mateixos afanys. Està content també perquè en el fons sap que ell i jo ens assemblem molt encara que no ens havíem vist mai en els darrers quaranta set anys. Vol convidar-me a un cafè però en tem que si em prenc un d’aquells espresso corpulents em desvetllaria per a tota l’eternitat. Abans d’anar-me’n ens estrenyem les mans, ens donem uns afectuosos colpets a l’esquena. Al poc em quede sol.

Tres dies més tard la mar s’engul quasi un miler de persones a pocs quilòmetres de distància de la costa italiana. Tots els mitjans de comunicació en parlen, mostren imatges, però tot i així, no veiem, gairebé som incapaços d’imaginar-los en la seua tragèdia, d’entendre què ha passat. Definitivament, hem perdut tots els punts de referència. Gairebé ja no tenim ànima. En el fons, no ens importen gaire cosa aquests morts. Mentre al mar encara es rescaten els cadàvers unflats de xiquets, dones, joves, la dreta italiana fa befa i distribueix uns cartells amb la imatge d’una barcassa plena d’immigrants on es pot llegir, Vacanze in Italia. 35 euros al dia, allotjament, diners per a recarregar el telèfon i cigarretes. Més de set-centes persones ofegades per voler fugir de l’infern en què Europa ha convertit la resta del món amb les seues lògiques de creixement econòmic i distribució del poder. Més de set-centes… Totes eren com G., com jo mateix.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s