I si torna a guanyar Rita?

*Article de Francesc Viadel publicat el 23 d’abril a La Veu del País Valencià.

31

Totes les enquestes electorals si es llegeixen bé vénen a dir una cosa i la contrària. Molt sovint són també tan inintel·ligibles com un oracle de l’antiguitat. La majoria de les vegades les enquestes, amb més elaboració que un arnadí, són un parany, un pur artifici d’empreses que s’hi dediquen i que cobren a preu d’or els seus vaticinis. El cas és que totes les que s’han publicat durant els darrers dies anuncien a bombo i plateret la derrota del PP, ma non troppo, en el País Valencià. És una bona notícia per a molts valencians entre els quals m’incloc, també per a les formacions emergents sorgides en l’apocalipsi del bipartidisme i gairebé ho és per als partits de l’esquerra que no toquen pilota des dels anys noranta! Una bona notícia o no, això només depèn de l’angle des d’on ens mirem la cosa. Clar, després de tants anys de corrupció i de crisi, allò que haurien d’anunciar aquestes enquestes no és una derrota més o menys amarga de la dreta sinó la pràctica desaparició del neofranquisme polític i el conseqüent esclat d’una primavera de progrés de proporcions èpiques. El cas és que caldria veure si s’ha treballat en la direcció correcta, si els partits aspirants a un canvi, a una transformació real de la societat creuen o no en aquell canvi, o si tan sols es conformen en esperar l’ona poderosa d’una suposada dinàmica històrica que els enfilarà al capdamunt de tot.

M’ha sobtat especialment una enquesta sobre València, segurament una de les més fiables. Assenyala que el PP s’estimba espectacularment a la ciutat, quasi en la mateixa proporció en què Ciutadans triomfa. Així les coses, l’esquerra es reparteix entre quatre formacions, de manera més o menys equitativa, tot el que li sobra a la dreta. Personalment no ho acabe de veure clar. Bàsicament pense que la caiguda del PP al Cap i Casal no serà de proporcions bíbliques. Ben mirat, per què ho hauria de ser? Tant han canviat els mateixos valencians que fins despús-ahir votaven massivament els responsables polítics de la crisi que els estava ofegant? Són més llegits els valencians d’avui que els de l’any passat, menys indefensos a la burrera del populisme conservador valencianero?. Compten de cas amb més instruments i voluntat d’intervenció pública que no comptaven l’any passat?. Sospite que durant els darrers anys una enganyosa confiança en el futur ha bandejat la crítica tan necessària per a establir una diagnosi correcta de la situació capaç d’orientar les estratègies que han de provocar un canvi.
 
Crec que el que passarà en realitat és que la dreta, socialment hegemònica a la ciutat, repartirà el seu vot entre l’opció de la clàssica Rita Barberà o la més moderna representada per un neoliberal agradós com Fernando Giner. I si de cas els vots converteixen l’empresari Giner en la clau de volta, no tinc massa dubtes que aquest tornarà a fer alcaldessa Barberà. És el que pensen en la intimitat tots els alcaldables de l’esquerra i el PP mateix. Al capdavall, els populars perceben Giner com un xicot dels seus i, de fet, ho és encara que s’enteste en negar-ho.  Fins i tot, i això tret d’algun retoc estètic i d’alguna renúncia –com ara la de continuar deixant morir el Cabanyal per causa únicament de la ira barberiana– el programa de Giner és, també, el mateix programa de Barberà.

Si Barberà mana quatre anys més o el poc temps que li dure la paciència d’haver de compartir el poder, es confirmarà la sospita que l’oposició política encara no ha sabut –o no ha volgut- articular un bloc social alternatiu al conservador en la ciutat, tenir allò que en diuen un relat atrapada potser com està entre l’assumpció ideològica d’una derrota que perd els seus orígens en la Transició, la mediocritat infinita, els personalismes estúpids i el partidisme més ferotge.  Fet i fet, durant els darrers quatre anys els líder dels partits de l’oposició en l’ajuntament s’han mirat de reüll, a penes han estat capaços d’acordar algunes mocions de segona fila, el que demostra fins a quin punt el partidisme ha pogut més que la urgència “d’interpretar el sentir dels disconformes” com un dia va denunciar Josep Sorribes. És una evidència incontestable. No ha faltat tampoc un excés de política menuda i, fins i tot, el festeig ridícul per part d’algun líder amb les idees i amb les entitats més conservadores de la ciutat en un gest rèptil, absurd i desesperat de voler agradar als votants més reaccionaris. M’agradaria equivocar-me.
 
Si Rita Barberà torna a guanyar, deia, València continuarà sent per molts anys més una de les darreres ciutats de l’antic règim amb els seus anacronismes urbanístics, culturals, socials i polítics mentre que els partits de l’esquerra implosionaran amb una violència tan gran que el soroll es podrà escoltar més enllà de Sant Petersburg. I si torna a guanyar Alberto Fabra?… 

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s