Recuperació

*Article de Francesc Viadel publicat  a La Veu del País Valencià el 16 d’abril de 2015.

CòpiaCrec que ja sé quan em vaig adonar que m’havien, ens havien, arrabassat el futur. Això va ser ara fa quasi tres anys, un matí xafogós d’agost a Colònia, a la vora del Rin. Des de la terrassa de l’Alter Romer veia jugar mig nu el meu fill amb els dolls d’aigua del petit parc aquàtic que hi ha just al darrere de l’edifici de la Filharmònica. El meu Pol semblava un peixet de colors o una papallona temptejant els marges lluminosos d’un riu. Gemma somreia al meu costat amb una llum bellíssima d’adolescent mentre es deixava amanyagar dòcilment per un sol nodridor. Recorde el pont d’Hohenzollern com una serp gegant de metall enlairant-se sobre el riu envers les altures de la catedral de la ciutat amb la intenció de niar entre les seues dues altes torres. Els turistes, la majoria d’ells centenaris com tortugues, embarcaven alegrement als vaixells ancorats a la riba del Frankerwerft Park. No hi havia ni un sol núvol en el cel. Només el blau encegador. Em vaig sentir feliç i, alhora, enormement contrariat, irritat, perquè em vaig adonar que aquella quietud només era un escenari enganyós darrere del qual s’amagava el cadàver convuls de Dimitri Christoulas tristament abandonat a sota d’un arbre fantasma de la plaça Sintagma o els amples sembrats dels homes-cuc morint-se lentament dins dels seus sacs de dormir per tots els passatges de totes les ciutats d’Europa. Aquell retall de món era, però, tan bell i irreal com el futur. Una fascinant insinuació de futur. Un futur que em va semblar llunyà, definitivament inabastable des de la meua derrota. Tant se valia. Aviat, en un parell de dies, tornaria al lloc a què pertanyia. Temia haver de fer-ho. Darrere havia deixat un país assolat. Als aeroports de Madrid, Barcelona, els taxistes es devoraven els uns als altres amb la fúria de la tribu caníbal com es devoraven els oficinistes, les encaixadores dels magatzems de taronja, els conductors de bus, els informàtics, les infermeres a torns, els advocats, les senyores de la neteja, els jornalers de no importa què… Desenes de milers de persones expulsades de les seues llars deambulaven pels carrers o per la desesperació davant la indiferència d’uns governants mediocres, covards, podrits per l’avarícia.

La fràgil seguretat aconseguida per les gents durant les quasi quatre darreres dècades que havien seguit la mort del dictador, s’estaven esvanint com la columna de fum d’una cigarreta en una atmosfera fetorosa. S’albirava un cataclisme perfecte mentre des dels altaveus del poder se’ns anava preparant per assumir l’esclavatge. Un poble d’esclaus sempre seria millor que no pas l’extinció, se’ns repetia una i una altra vegada, incessantment, fins la nàusea. I així les coses, molts van sentir, inevitablement, com ara encara, una nostàlgia malaltissa de corbelles esmolades, una nostàlgia de la sang.

Vaig tornar. Havia de fer-ho. No tenia cap lloc on fugir. Vaig tornar de bell nou al meu niu, forat o teranyina, a la precarietat quotidiana des d’on he vist durant tot aquest temps ofegar la por de les persones amb vagues promeses de redempció alhora que els parcs de les ciutats, els vagons de metro, les oficines de l’atur, les esglésies, els taulells dels bars infectes, els solars abandonats, s’omplien de morts amb un raonable bon estat de salut. Del cert, que ja costa distingir entre els que estan vius i els que només ho sembla.

Aquests dies de bon temps, amb l’aire incendiat de pòl·lens, la mar quieta i una gavina de porcellana pintada en el cel, els sàtrapes ganduls ens preparen per viure amb intensitat allò que en diuen la recuperació econòmica. Es tracta, expliquen fent una ganyota d’imbècil feliç, d’una recuperació incipient que potser només notaràs si de cas no estàs mort del tot encara. Lleu, gairebé imperceptible, però, recuperació al capdavall. Què és, però, la puta recuperació? Ho saben potser els que han quedat als marges de la lògica implacable dels mercats, fora de l’ordre de prioritats d’uns governs d’un darwinisme social alegre i fanàtic?.

Des del forat, o racó, o des de la fortalesa de la meua precarietat continue veient avui, ara mateix, els perruquers devorant-se els uns als altres i els empleats de banca i els botiguers i els cambrers, i els repartidors i les empleades del supermercat mentre la recuperació sona per tot arreu com una dolça melodia en un modern tanatori o en la sala d’espera d’un dentista o com la flauta d’un encantador de serps.

De vegades, com avui també, m’enyore i molt, d’aquell dia d’agost a Colònia, malgrat tot.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s