Enric Sanç diu ‘Ciutat, dies insòlits’

*Article d’Enric Sanç a propòsit de la publicació de Ciutat, dies insòlits publicat a La Veu del País Valencià el 15 d’abril de 2015.

11025187_10206013821965749_6058098012664380660_nLa poesia és sempre al límit entre la paraula i el silenci. Les relacions entre el discurs poètic i el prosaic ací enlairat. La metàfora com a instrument pel qual esdevenim coneixedors dels objectes. La ciutat com a àmbit de l’imaginari líric. Un estil literari caracteritzat per una visió subjectiva i emocional del món, manifestada en la intensitat expressiva de l’obra. Francesc Viadel teixeix d’aquesta manera un tapís urbà d’una Ciutat, dies insòlits amb la consciència cívica d’una comunitat menyspreada i menystinguda. L’escenificació dels poders polítics corresponen a la indignació i un total rebuig per part de l’autor, amb un cert to i un discurs gairebé apocalíptic. De fet, l’autor perboca, es buida les tripes amb cada mot, com un penell en una ventúria incessable: «vomiten microbis de l’ànima amb la boca feta una nafra, amb una llengua podrida». Així, la praxi del discurs literari ha elaborat un lèxic específic: «la gramàtica de la murmuració, la sintaxi de la traïció». Aquest lèxic presenta unes organitzacions definitòries com són el món de la ciutat, de la tribu, dels insomnis. A nivell mètric i fònic hi trobem uns versos plenament autònoms, independents i lliures. Exempts de ritme, harmonia i música. El nivell morfosintàctic es caracteritza per l’ús de l’adjectivació, però.

L’organització del poemari és lineal: trenta-nou poemes sense seccions. Amb un poema introductori que marca la directriu temàtica. Un sentinella que blasma com un «habitant per sempre més de la ciutat dels dies insòlits», però que confessa: «Vosaltres i jo mai més no tornarem a ser un de sol», car «Aquell temps feliç que ja mai més no serà». Entre les proses trobes gira-sols, perdut en el laberint de la ciutat sense ànima. Però amb un rerefons estellesià que recorda «un entre tants» o «assumiràs la veu d’un poble», quan escriu: «i tu, qui ets tu, per reclamar res quan tot un poble s’extingeix?», «un més, un de tots, un qualsevol, però, i vosaltres?». I, fins i tot, recorda tènuement Ovidi Montllor, quan diu: «i t’explicaren serenament / (sobretot per evitar pietosament / desagradables lamentacions posteriors) / que no tenies futur, ni un sol bri de futur». Ressegueix amb el que per a mi són algunes de les línies més interessants del llibre: «i les màquines de la poesia industrial amb el seu brunzit no us deixen conciliar el vostre son feixuc dins d’un núvol d’encens, i els fills dels jornalers fan de cirurgians i d’enginyers de la paraula i us desbaraten l’odi amb bells poemes que no enteneu, i a les vostres terres entre cledes infames naixen roselles i esbarzers per tots els marges».

de la distància lírica corresponent, Ciutat, dies insòlits ens pot recordar el poemari de Manuel Garcia Grau La ciutat de la ira. Càntics de rebel·lia amb missatge denúncia i com a testimonis per a dignificar, en nostre cas la ciutat de València, i en el cas de Garcia Grau, la destrucció de Sarajevo. Perquè la paraula no pot sinó alçar-se contra la desolació i la desesperança (Ramon Guillem). Poc a dir més (la il·lustració de la portada és de Pere Salinas) quan Enric Sòria ens escriu que «És un llibre que posa en evidència les millors virtuts del Viadel articulista: la còlera moral, l’observació fastiguejada de l’entorn que l’envolta, la desinhibició verbal i la força projectiva […] Ens trobem davant d’un llibre complex i inusualment aspre que actualitza amb encert la poesia expressionista». O Marc Granell al mateix pròleg: «la literatura feta per Viadel participa de la passió, la claredat i la implacable i impecable contundència estilística que caracteritzen la veritable poesia, més enllà de les diferenciacions formals». Comptat i debatut, amb el cant triem si fem música i batem rítmiques les ales de l’esperança o grinyolem amb la desesperança, perquè «el futur és tot ple d’estels».

Francesc Viadel
(Algemesí, 1968). Periodista, escriptor, doctor en Sociologia i professor universitari en la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull de Barcelona. Ha publicat els poemaris Si la lluna és plena(1991) i Èxode salnitrós (1998), i les novel·les Dies de Venus (1999),Terra (2002) i L’advocat i el diable (2004). També és autor dels assajos polítics No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme (2009) i de Valencianisme, l’aportació positiva (2012), tots dos publicats per la Universitat de València. Actualment col·labora en diversos mitjans de comunicació com La Veu del País Valencià, El País, Serra d’Or, L’Espill o Caràcters.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s