L’atur mata

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! segona setmana d’abril.

98201212515092343o Les oficines de l’atur solen tenir l’aire pesant i tens d’una comitiva de dol. Els funcionaris que hi treballen intenten com poden alegrar aquells espais dedicats a emmagatzemar les dades dels nàufrags de la crisi col·locant una irrisòria planteta aquí, una fotografia dels seus fills allà. Res, però, no esvaeix aquella sensació d’atmosfera asfixiant, de lloc on sembla que no passa el temps. Abans que s’exigís la cita prèvia era molt pitjor perquè a les oficines, normalment mal climatitzades, solia agombolar-se una multitud de persones amb els nervis trencats, visiblement desorientades, ofeses amb uns tràmits considerats per la majoria tan carregosos, incomprensibles com innecessaris. Era com si tothom pensés que en tot el procés per a poder percebre una compensació econòmica un milió de vegades merescuda, avançada a la tresoreria pública pel treballador mateix, hi haguera una intenció oculta en putejar al sol·licitant. Però l’oficina de l’atur, amb els seus cartells plens d’avisos per als sense feina i d’eslògans ministerials descaradament propagandístics, només és un dels escenaris sinistres de l’aturat juntament amb el de la sala de la casa on s’adora a la televisió, el parc de la cantonada i la barra del bar de tota la vida. Molts aturats viuen la seva situació com un cristià en el purgatori o a dos minuts justos de traspassar les portes de l’infern. Al capdavall, això de ser aturat no és cosa de fer broma.

La premsa francesa ha publicat recentment un estudi de l’Institut française pour la santé et la recerche médicale (Inserm) dirigit per el professor Pierre Meneton segons el qual cada any moren a França entre deu i vint mil persones com a conseqüència de la seva situació d’aturats. D’altra banda, segons un altre estudi de la mateixa institució, entre 2008 i 2010, 584 persones s’haurien suïcidat per la mateixa causa. El cas és que els aturats francesos –suposem que com tots els aturats europeus- adopten comportaments de risc per a la salut com ara un major consum d’alcohol, una dieta pobra en llegums i fruites i, en general, hipercalòrica. No cal dir que aquest comportament alimentari, unit als problemes de tipus psicològic associats al fet d’estar sense feina, poden arribar acabant amb qualsevol, ser una bomba per al cor per al cap. Des de fora del drama, des de la comoditat del que té la feina més o menys assegurada o un entorn econòmic estable, és molt fàcil animar a l’aturat a adoptar una actitud activa, a narcotitzar-se amb idees positives o estimular-se amb programes de formació que la majoria de les vegades no tenen cap reconeixement o només serveixen per atenuar un compàs d’espera que pot arribar a ser horrorós i, és clar, fer que un perdi la salut. Fet i fet, la implacable lògica imperant del liberalisme econòmic, la fragilitat de l’estat del benestar, els canvis profunds del sistema productiu, han acabat convertint a bona part dels aturats d’aquesta darrera crisi en condemnats a la marginalitat, en persones sense cap esperança de redreçar la seva situació. El liberalisme, en el fons, no és gaire cosa més que la llei de la selva administrada pel lleó contra els micos i les gaseles, la racionalització, la justificació ideològica d’un sistema profundament injust.

Bo, doncs, els francesos sembla que s’han agafat la salut dels aturats seriosament. El passat febrer el ministre de Treball, Françoise Rebsamen, anunciava la possibilitat que el demandant de feina comptés també amb la possibilitat d’una revisió mèdica com a part del suport prestat. Com a idea o aproximació de l’Estat a la millora de les condicions dels que han quedat expulsats del mercat de treball –en molts casos potser que de manera definitiva- no està malament. No hi haurà prou, però, en mantenir a ratlla el colesterol d’un chômeur qualsevol o en vigilar a quantes passes es troba de l’abisme o de la consulta del psiquiatre per tal d’evitar el pitjor. Al cap i a la fi, què pot fer un aturat a partir dels quaranta anys o més, sense formació, quan ja se li han acabat totes les ajudes a què té dret?. Quina vida li espera a algú en aquestes circumstàncies?. De que li pot servir que l’informin de l’estat de la seva pressió arterial o que li facilitin una taula amb dibuixets dels aliments que més li convenen?. És evident que la magnitud del problema requereix solucions molt més dràstiques. Les conseqüències d’aquesta crisi sobre les persones seran duradores i brutals com ho foren les de la crisi del 29. A l’Estat francès, als estats d’una Europa que es vol justa i democràtica encara els hi queda resoldre, posem per cas, com ajudar als milions d’aturats en les situacions més extremes per tal que puguin evitar els desnonaments, per tal que puguin garantir als seus fills unes mínimes garanties a fi d’afrontar el futur, resoldre la seva reintegració a una dignitat ara mateix feta miquetes sota el pes d’una  moral liberal social darwinista fins al fàstic.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s