La supervivència del País Valencià segons Joan Fuster

*Article de Francesc Viadel publicat el 26 de març de 2015 a La Veu del País Valencià.

estellecc81s-borriana

Estellés amb Fuster i Valor en l’acte d’homenatge de Borrianenca de Cultura a les Forces de la Cultura del País Valencià, 1979. Foto: Butlletí Buris-ana

Un matí remenant en una de les cistelletes que la llibreria Rodés del carrer Banys Nous de Barcelona sol col·locar a la porta de l’establiment, vaig trobar un volum del Recull de contes valencians que Albertí editor va publicar el juliol de 1958 amb un pròleg de Joan Fuster. El llibret, amb coberta de Ramon Rogent representant un escarransit mapa del país atrapat entre una palmera, l’efígie de la Dama d’Elx i una mena de criatura marina en top-less, dormia al costat d’un exemplar de Cor al nu de l’escriptor Miquel Adlert i Noguerol editat per Moll el 1956 i d’altres títols igual de curiosos pertanyents a la Col·lecció Popular Barcino, com ara la biografia de sant Vicent Ferrer escrita per Francesc Almela i Vives el 1927 en un català de pura orfebreria lingüística. El 1958 encara faltaven dènou anys perquè Adlert confessara que havia caigut en l’engany de la “catalanisació” i començàs a somiar  gramàtiques del valencià igual d’embogides que un “caloret d’hivern”. Tampoc no hi havia cap ràdio ni televisió que parlara català –ni ací ni allà- i suposem que Eliseu Climent encara assistia al ball setmanal de Lo Rat juntament amb d’altres joves cridats a trencar el gerro xinés de la valencianitat llorentina a colps d’utopia nacional. Aquest era el context de pura desolació en què treia cap aquell grapat de narracions que havia costat dos llargs anys de reunir.

Entre d’altres, el Recull valencià aplegava contes d’Adlert i del seu inseparable Xavier Casp, d’Estellés, Maria Beneyto, Josep Iborra, Ernest Martínez Ferrando i Francesc de Paula Burguera. Segons el prologuista El lector –el català, quin si no?- havia de trobar en el llibre, “un mostrari de guanys, d’intents i de promeses”, l’equip de la narrativa “militant” valenciana.  Irònicament, com no podia ser d’una altra manera, advertia que la seua intenció no era fer un pròleg d’un recull que no havia tingut temps ni de llegir, sinó la d’introduir els possibles lectors en els problemes del recull mateix. D’entrada, la primera dificultat que apuntava no era l’estrictament literària sinó la sociolingüística. Així doncs, l’assagista plantejava cruament les “decididament poques possibilitats” de la “supervivència cultural” de la llengua al País Valencià, un problema al qual atorgava una “importància nacional”. No cal dir, que parlar en termes de supervivència cultural del valencià i problema d’abast nacional, entranya uns matisos interessantíssims com el lector més suspicaç ja haurà caçat.

001Un altre problema era el de la manca d’un mercat de llengua, en la pràctica inexistència, deia Fuster, d’un “comerç literari fecund” entre una i l’altra riba del Sènia. En aquest punt, hi havia hagut de la banda valenciana “reserves i recels” i de la del Principat, “imprevisió i desdenys” tot i que des de mig segle endarrere s’havien mantingut uns corrents seriosos –i minoritaris- de relació literària entre Catalunya i el País Valencià. I per si no fóra prou, encara calia comptar amb l’absència d’un públic valencià per a la prosa atès que el país no havia comptat, com en el cas de Catalunya, amb “l’acció decidida cívica i unànime” a favor de l’idioma en les escoles o en els diaris. D’altra banda, sense indústria editorial i sense ni tant sols el consol de la visibilitat –publicitat en deia el de Sueca-, l’escriptor valencià ni tenia obra a punt ni “gana real d’escriure-la”. El cas és que Fuster descansava part de la solució a tots aquests problemes en l’obstinació, en el voluntarisme dels mateixos autors i en el fet que aquests temptaren de trobar uns lectors a casa publicant en les editorials de Catalunya i Balears, les úniques amb recursos i possibilitats en comparació al que es podia trobar a València. D’altra banda, el fet de publicar fora, de confrontar-s’hi als escriptors catalans, obligaria els autors valencians a superar el que havia estat fins aleshores una prosa “una mica desansiada en els temes i en la realització, petita i trivial”. Definitivament, la difusió del llibre en català al país no dependria exclusivament de la inclusió d’autors valencians en els catàlegs editorials “barcelonins” o “mallorquins” però facilitarà molt les coses.

Més de mig segle després d’aquell Recull, alguns dels problemes continuen igual de vigents. El problema ja no és la nòmina d’autors ni el nivell de qualitat, ni tan sols –i ací vull ser molt optimista- la presència de narradors valencians en el mercat catalunyés amb noms com els de Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó, Manuel Baixauli, Martí Domínguez o Joan Francesc Mira. Tampoc ho és el repertori temàtic malgrat l’excés de llibres adults que han estat escrits pensant en el mercat captiu de les aules dels instituts, ni encara menys la qualitat dels textos tot i l’abundància en les col·leccions d’autèntiques celebracions de la joia de la gramàtica sense ni un bri alè literari. Mai com ara havíem comptat tampoc amb una nòmina tan extensa de narradors solvents dels quals cal mencionar, entre unes quantes desenes més, els noms de Josep Lozano, Francesc Bodí, Octavi Monsonís, Rafael Gomar, Xavier Aliaga, Vicent Ortega, Joan Garí, Toni Cucarella, Anna Moner, Josep Franco, Manel Alonso, Esperança Camps o Joan Olivares. Fins i tot hi ha el que podríem titllar, exagerant la nota, d’una indústria del llibre. La gernació de novel·listes ha anat de la mà de la dels poetes, de la dels assagistes, de la dels músics i, fins i tot, de l’existència d’unes primeres generacions de ciutadans educats en valencià. La suma d’elements pot arribar a generar la il·lusió que hi ha un cert ambient encara que a anys llum, és clar, del de Catalunya i no diguem ja del de París, Londres, Helsinki o Liubliana.

El problema de fons, el drama, continua sent la falta d’una “acció decidida cívica i unànime” a favor de l’idioma en tots els àmbits de la vida pública. Ben al contrari, els darrers vint anys han estat anys de destrucció sistemàtica de les possibilitats d’aquella supervivència cultural de la llengua al país a què es referia Fuster. Vint anys que cal afegir-los als altres quasi vint més de desinterès suïcida per part de les institucions valencianes. És evident que sense mitjans de comunicació, amb el valencià tocat de mort a l’escola pública i inexistent en l’escola privada, amb un procés de substitució accelerat per la globalització, les perspectives de futur del valencià com a llengua de cultura no poden ser més desesperançadores i això malgrat l’extensa llista d’escriptors, músics o d’altres militants de l’idioma. La qüestió és saber a qui li toca engegar aquesta “acció decidida cívica i unànime” sense la qual no hi ha gaire cosa a fer. Saber com s’hauria d’articular justament ara que tenim la soga al coll i que potser sabem com de limitada o d’hostil és la voluntat política del país i la poca importància que té una autonomieta quan s’hi posa a tallar bacallà un senyor ministre qualsevol. D’on no vindrà la solució és de cap cancelleria forana. Així les coses, entre conte i conte, entre poema i poema, no estaria de més rellegir amb deteniment els nostres millors sociòlegs del llenguatge… Aracil, Ninyoles, Pradilla, Conill, Viana, Mollà… començar a rumiar-nos l’assumpte molt seriosament pensant, com va escriure Fuster, que el problema valencià no és estrictament literari, ni de segon ordre, comarcal i intranscendent. Reflexionar sobre “què ha significat i què pot significar per a la nostra vida col·lectiva, un País Valencià recobrat i solidari”.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, l'aportació positiva, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a La supervivència del País Valencià segons Joan Fuster

  1. MOLT ENCERTAT I MOLT OPORTU AQUESTES REFLEXIONS PER NO PERDRE DE MARE QUE SI NO SORTIM AL CARRER A REINVICAR ELS NOSTRES DRETS LINGUISTICS NINGU NO HA FARA PER NOSALTRES…..COM EL FUSTER DEIA….CAL COMENÇAR DE NOU A CADA INSTANT AMB UNA EXCUSA O UNA ALTRA ….EL QUE NO HEM DE FER MAI ES CEDIR PERQUE A LES VALENCIANES I VALENCIANS SEMPRE QUE HEM CEDIT ENS HA ANAT MALAMENT………….LLUITA PER UN DEMA VIU I LLIURE…..GRACIES PER LA TEVA LLUM I INSISTENCIA FRANCESC VIADEL

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s