¡Mori Jaume I! ¡Visca la República valenciana!

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 19 de febrer de 2105.

PROCESIÓN CÍVICA DE LA REIAL SENYERA

Barberà i Fabra, en l’ofrena a Jaume I amb motiu de la diada del 9 d’octubre de 2013. EFE/M.Bruque

 

De tots els personatges valencians, Jaume I, Yaqmu al-Barsaluní com l’anomenava el valencià Ibn Al-Abbar,  és de bon tros el qui concita més adhesions incondicionals entre els nostres. Segons les dades d’un estudi dels anys noranta fet per Rafael Lluís Ninyoles sobre la sociologia de la ciutat de València, per a un 22% dels valencians el monarca era el personatge històric més representatiu seguit de molt a prop per Blasco Ibáñez i a una distància sideral del pintor Sorolla, el president Joan Lerma, El Cid, Rita Barberà, Lluís Vives o Joan Fuster. En certa manera, podríem dir que la popularitat del rei és un dels pocs èxits marquetinians de la Renaixença local.

Val a dir, que la devoció jaumina adquireix tints de fervor religiós en els àmbits del blaveram i del valencianismo d’ordre. No és d’estranyar. Fet i fet, ja als anys trenta el monarca era objecte de veneració dels carques de Lo Rat Penat i, aleshores, els valencians de la corda esquerrana com ara l’escriptor Gonçal Castelló, es miraven d’esquitllentes i amb sorna les processons d’homenatge que li dedicaven al pare fundador del regne. El rei fou també un dels símbols del triomf de la fe, primer sobre l’Espanya musulmana i després sobre les hordes marxistes judeomasòniques. Quan el 9 d’octubre de 1939 València va celebrar a bombo i plateret el setè centenari de la conquesta,  l’alcalde Joaquín Manglano y Cucaló de Montull, dins de la catedral, va fer un paral·lelisme extrem entre el rei i el Generalísimo per tal com tots dos havien buscat en les seues respectives campanyes militars la unitat patriòtica i religiosa.  Així les coses, no és d’estranyar que la dreta local, tant complidora amb qualsevol caparrot que porte corona, vibre amb la figura de Jaume, com de costum sense escalfar-se el cap que per això ja estan els intel·lectuals.

El que no deixa de ser una paradoxa és que el valencianisme progressista compartesca la mateixa devoció monàrquica que els seus aferrissats adversaris. En el fons, la cosa no deixa de ser una anomalia producte de la mateixa història del nacionalisme al país. Ja hauríem vist on hauria anat a parar Jaume I d’haver perdut la guerra els sollevats i d’haver-s’hi consolidat un valencianisme d’arrel republicana i esquerrà. Els referents potser haurien estat uns altres, segur que n’haurien trobat.

Haig de confessar que la primera vegada que vaig sentir parlar foc i flama de Jaume I, ara fa un grapat d’anys, em vaig quedar parat encara que aleshores ja en sabia prou dels aspectes foscos del rei desvetllats per la historiografia moderna. Va ser en boca d’Enric Tàrrega durant el transcurs d’un sopar dels premis de la Societat Coral El Micalet.  Durant el seu discurs, Tàrrega, un valencianista històric de verb viu i esmolat com una corbella de desbarbar marges, va destronar Jaume I en un tres i no res, sense que li tremolara el pols i tot seguit va defensar abrandadament un país sense reis ni corts ni que encara que foren les de les falleres majors. “Ja hi ha prou de reis”, va venir a dir dient amb un to enfadós, contundent, davant la sorpresa de bona part de l’auditori que potser mai no s’havia plantejat la qüestió en aquells termes. Ben mirat, el que va fer l’entremaliat Tàrrega va ser entonar en tota regla un, ¡Mori Jaume I! ¡Visca la República valenciana!, a la manera de Joan Tardà. Un crit, ben mirat, ateses les circumstàncies, revolucionari. El cas és que des d’aleshores, mai més no m’he pogut mirar igual el rei a qui tantes vegades havia anat a taral·lejar-li la muixeranga amb la disposició generosa d’un bon vassall.

Aquests dies rellegesc en Cuatro Gatos (Memòrias 1939-1942) del borrianenc Vicent Marco Miranda, el capítol dedicat a la figura de Jaume I. El fundador d’Esquerra Valenciana, diputat a les Corts adscrit al grup d’Esquerra Republicana de Catalunya i ex alcalde de València, no és massa amable amb el personatge que en aquells moments ja ha caigut de ple en l’òrbita de l’univers simbòlic dels vencedors. València en aquell moment, diu, ja fa temps que s’havia oblidat del “llegendari bandoler” del Cid. Ara era a Jaume I a qui s’atribuïa la vertadera conquesta del país i d’ací que anualment els socis de Lo Rat Penat li dediquen un homenatge públic. A Marco, ni un soldat ni l’altre li fan gota de gràcia. Sí, d’acord, Jaume fou un excel·lent guerrer i un notable i hàbil legislador, però els seus èxits foren enfosquits per actes vituperables. El valencianista lamenta aleshores la mistificació simplista que se’n fa dels personatges històrics i en el retret apel·la a la necessitat de tenir un sentit crític de la història. Tot seguit, recorda que Jaume I fou un tirà, un estadista que perdé el seny donant-se gust en el llit, un rei que tractà inhumanament els musulmans als quals va rapinyar i que, finalment, no va tenir intel·ligència per repartir la seua heretat. ¿Es correspon el que va fer -es pregunta- a un baró virtuós, cristià i prudent? ¿Quin respecte li van merèixer els principis fonamentals de qualsevol societat cristiana: la pàtria, la propietat, la família?. “La pàtria”, escriu, “la dividí al seu antull; atacà la propietat aliena per a augmentar la pròpia i la dels seus parents i amics; i pel que fa a la família, millor no parlar-ne”.

Com vulga que siga, entre el burgalès i el català, Marco es queda amb el segon i afirma: “Quan Franco haja pujat als estels –tant de bo no tarde- i amb ell desaparega de València fins l’ombra del Mio Cid, no m’oposaré que el Cabildo catedral entone responsos per la salvació eterna del conqueridor ni que els ratpenatistes envolten l’estàtua eqüestre i depositen a les potes del bronzí rude d’ampla gropa la corona de flors arrencades cada any dels Vivers municipals. El dispendi és poc i la festa, inofensiva”. El dispendi és poc i la festa, inofensiva… I tant inofensiva, és clar, si no de què…

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, l'aportació positiva, Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a ¡Mori Jaume I! ¡Visca la República valenciana!

  1. “¿Es correspon el que va fer -es pregunta- a un baró virtuós, cristià i prudent?” Exactament !!! això que feia és el que sempre han fet els barons cristians i prudents, fer servir la pàtria com una propietat personal, robar els rendiments produïts pels altres, “i pel que fa a la família millor no parlar-ne”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s