Sánchez Camacho hissa la bandera pirata

*Article de Francesc Viadel publicat a Directe! el 10 de febrer de 2015.

El portaveu del Govern, Francesc Homs, ha estat molt encertat en titllar de “filibusterisme polític” la decisió del PP d’impugnar els pressupostos de la Generalitat del 2015. Els filibusters eren aquells tipus malcarats i sanguinaris del segle XVII que vivien del saqueig i dels que ha heretat el nom la tècnica amb la qual alguns polítics es dediquen a obstruir el normal funcionament d’un parlament per tacticisme o, si algú ho prefereix, pel simple plaer de tocar els collons a l’adversari. Certament, entorpint l’aprovació d’uns pressupostos majoritàriament acceptats pel Parlament, Alicia Sánchez Camacho i els seus, no aconsegueixen gaire cosa. Sembla prou evident, doncs, que afirmar com ha fet el diputat Enric Millo que la impugnació és una manera d’aturar ni que sigui momentàniament el procés sobiranista, és una pretensió tan estúpida com voler apagar un incendi a escopinades. En realitat, el PP català, amb símptomes evidents d’esgotament, el que intenta és treure pit, quedar bé amb una clientela que políticament fa molt temps que se sent més penjada que un fuet i que el dia que menys ens ho pensem faran un “si podemos” i fotran el camp massivament a Ca l’Albert Rivera.

El pitjor del cas és que la impugnació, més enllà del trastorn parlamentari que representa, té unes conseqüències directes sobre la ciutadania. A causa de l’abordatge filibuster del PP la Generalitat no podrà disposar durant almenys un mes d’un bon grapat de milions d’euros que havien de ser destinats a polítiques socials. Així, doncs, uns quants milers de catalans amb necessitats urgents en sortiran malparats. El PP els ha passat a tots per sota de la quilla sense contemplacions, perquè podia fer-ho, perquè pensa que electoralment un vot amunt un avall això no el pot perjudicar gaire, perquè aquesta gent en realitat li importa un rave.

No ha estat ni serà la única impugnació del PP i avisats estan des de fa molt de temps el Govern, el Parlament, i en general aquells ciutadans que no combreguin amb l’ideari de la parròquia de Rajoy. Els únics acords que Sánchez Camacho no impugna ni impugnarà, prou que ho sabem, són els que li permeten mantenir uns quants dels seus feligresos en nòmina, a l’aixopluc de les institucions públiques.

Tot plegat, Sánchez Camacho i els seus bergants han navegat des de sempre en les aigües de la política catalana amb la temuda Jolly Roger, la de la calavera, onejant al vent, usant els mateixos escrúpols i fúria que la pirata Mary Read. Cal recordar que la dirigent no va dubtar en acusar Mas de fomentar l’odi, en culpar-lo capciosament de tot allò que en conseqüència pogués passar en Catalunya. S’hi va atrevir oblidant tot d’una que va ser el seu partit el que va posar Espanya dempeus contra els catalans amb calúmnies com ara que l’Estatut obria la porta a la poligàmia i a l’”assassinat pietós”, o que la Generalitat assumiria competències inclús en una suposada “selecció de la raça” dels immigrants. Aquí i allà els seus confrares s’han prodigat en comparar republicans i convergents amb els carnissers del Tercer Reich, a les escoles catalanes en camps de concentració alhora que perseguien amb acarnissament –i persegueixen encara- al País Valencià, Aragó i Balears qualsevol indici de catalanitat adduint teories absurdes i sempre, és clar, pel bé de la unitat d’Espanya i de las JONS. Ja se sap que no han estat sols en aquesta sembra i que en les files del socialisme carpetovetònic han comptat amb companys de viatge tan vehements com Joaquin Leguina, Alfonso Guerra, Juan Carlos Rodríguez Ibarra o Francisco Vázquez però mentiríem si no admetíem que el PP ha estat el partit en la història recent d’Espanya que més odi ha atiat contra els catalans. No sé de que s’estranyaven l’altre dia alguns diputats catalans quan Millo es despenjava des del pal major al crit irat i guerrer de “a la impugnació!”.

S’apropen dies complicats. Sánchez Camacho, amb el punyal entre les dents i un embogit lloro blau al muscle, ja ha advertit severament que els mesos que vindran seran mesos de frau en què Mas llançarà una operació de propaganda secessionista basada en la tergiversació de la història i en l’engany als catalans, incautes com són. Sánchez Camacho profetitza amb el mateix to d’amargor amb què durant anys i panys ens van prevenir doctíssims patriotes de l’arribada apocalíptica de l’anti-Espanya. No resulta gens convincent tot i posar moltes ganes, però, en canvi, pot arribar a enervar i molt.

Com sigui, sort tenen en Madrid que aquí estarà ella, en la popa del seu lleuger vaixell, amb els ulls ben oberts, sempre disposada a salpar allà on el deure la cridi…