Piketty o de treballar ningú no es fa ric

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 22 de gener de 2015.

L'economista francés, Thomas Piketty.

L’economista francés, Thomas Piketty. Foto, Getty.

Thomas Piketty és l’economista de moda arreu del món. El seu llibre, El capital al segle XXI, ha fet córrer rius de tinta i l’ha situat en el centre de l’apassionant debat sobre la desigualtat, en el context d’una crisi que ha passat per damunt de les classes populars d’Europa i Estats Units com un autèntic tsunami. Piketty observa a partir de l’estudi de milers de dades aplegades en 30 països, com d’ençà els anys 70, les desigualtats a les nacions riques han registrat un fortíssim increment, especialment en EUA. Tot plegat, el creixement econòmic modern ha permès, diu, evitar l’apocalipsi que preveia Karl Marx, però, de cap manera ha modificat les estructures profundes del capital i de les desigualtats. El capitalisme, com a sistema, es tradueix automàticament en unes desigualtats que l’estudiós francès qualifica d’insostenibles i arbitràries, que trituren els valors meritocràtics en què es basen les societats democràtiques. Amb el capitalisme, la riquesa sempre acaba retenint-la una minoria, atès que la “taxa de rendibilitat del capital excedeix la taxa de creixement econòmic”. Podríem dir que el que més té més pot i més acumula. Afegir, encara, que de treballar ningú no es fa ric, com he sentit a dir milions de vegades als jornalers en el magatzem de taronja, en el camp… L’afirmació no pot ajustar-se més a la veritat. I tant és així, que sobre el ric i el seu patrimoni sempre ha recaigut bé l’ombra de la sospita, bé la d’un ressentiment somort. Fet i fet, les classes treballadores, sovint s’han reconegut com a tals en contrast amb aquells rics de tota la vida o de despús-ahir, tant fa.

La crisi certament ha augmentat brutalment les desigualtats i segur que més d’un deu haver maleït haver-se empassat allò que les classes no existien. A hores d’ara, un assalariat qualsevol, un cambrer, un camioner o un paleta sense feina, està condemnat a la misèria i la desesperació, a dependre del suport d’unes estructures de l’estat del benestar més amenaçades que mai. Per algú en aquesta situació no hi ha democràcia que valga. Però per als rics, la crisi, ha resultat ser una oportunitat d’or. Una ocasió fantàstica per continuar adquirint patrimoni o per contractar mà d’obra a preu de saldo. La realitat és tossuda. Amb el drama de la crisi, les oligarquies, com ara la Grega, s’han cruspit la riquesa dels seus països d’una sola mossegada.  Són més rics i poderosos que mai. En un context així, quin valor pot tenir té la formació acadèmica, l’esforç, la constància, en definitiva el mèrit o la meritocràcia?. A tot arreu es cova entre els que menys poden i els que més saben, el ressentiment i la impotència. Només cal veure els currículums de la major part dels líders dels principals partits populistes del continent en aquests moments, al capdavant d’autèntiques masses d’electors sense res a perdre.

M’agradaria agafar un dia una d’aquelles fotografies de grup dels meus antics companys de l’escola. Esbrinar què se n’ha fet de les vides de cadascun d’ells, tots amb els quaranta passats de llarg, després de quasi una llarga dècada de crisi. Crec, pel poc que sé del que se n’ha fet en algun cas, que serien un material de primera mà per als estudis de Piketty. En termes generals, els fills de les famílies econòmicament més ben situades mantenen els seus nivells de benestar com abans de la crisi, independentment de si van estudiar o no. Fins i tot, alguns han vist augmentat el seu patrimoni. En canvi, molts dels que pertanyien a les famílies amb menys recursos ja fa temps que han tocat fons. Alguns d’aquests que van estudiar, van arribar a conèixer durant alguns anys una mena de simulacre d’ascensió social. Avui, però, la majoria, amb prou feines poden mantenir-se. Cal saber que Espanya no només és un país en crisi sinó que, a més, és també un enemic acèrrim de la meritocràcia. S’ha de ser fill d’algú per no caure de l’arbre a la primera sotragada.

La cosa pinta malament i totes les solucions sembla que passen, almenys això creu l’economista francès, per la intervenció de l’Estat, per gravar més impostos al patrimoni, per invertir en educació i en coneixement, justament tot allò que les classes dominants de la majoria dels països –especialment, Espanya- han odiat més.

A la mort del meu pare, els meus dos germans i jo ens van partir un camp de tres fanecades de taronger, una ruïna. També vam heretar la memòria d’un pare amb una vida de jornaler explotat durant dècades per un terratinent paternalista i furibundament reaccionari. Una vida, la del meu pare, com la de moltíssims altres conciutadans seus. “De treballar, em deia el pare, ningú no es fa ric”. “Estudia”, afegia de vegades sense massa entusiasme, però. Era un desànim que mai no em va agradar, del que sempre vaig recelar. Ara sé que tenia raó i, també, la capacitat analítica i la intuïció d’un sociòleg. Piketty hauria gaudit parlant amb ell.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Piketty o de treballar ningú no es fa ric

  1. Retroenllaç: Quan els rics mai perden | Blog crític d'informació política

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s