Llegir

Edward-Hopper-Excursió-a-la-filosofía

Edward Hopper, Excursió a la filosofia, 1959.

 

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País Valencià el 20 de novembre de 2014.

Fa molt temps vaig conèixer un alcalde que llegia en un poble que, com qualsevol dels nostres pobles i ciutats, a penes ho feia. L’alcalde, prim i alt com un Sant Pau, es duia els versos a la boca i els mastegava lentament i en silenci, amb els ulls tancats, talment com qui resa. Els versos, de totes les mides, formes i colors, sovint li esclataven entre les dents com sanglots de raïm del Vinalopó o com cireres de la Vall de Gallinera acabades de collir. Els versos li cruixien en la boca com un bocí de poma, li regalimaven com una bresquilla o un albercoc madur entre la comissura dels seus llavis. Eren versos de Kavafis, Lorca, Papasseit, Alberti, versos de Tzara, Espriu i de Riba, March, d’Estellés, Bonet, Vinyoli, Rosselló-Pórcel, Ginsberg, Pessoa, Breton, Marçal, Granell, Whitman, Cernuda, Hernández… L’alcalde lector tenia un somni modest de civilització fet a mida, pensat per a cabre en un terme municipal amb totes les seues partides i els seus llindars de pedra antiga.  Un somni llargament inspirat per la lectura dels filòsofs, estimulat per les imatges robades als escriptors de viatges, endurit per les visions descarnades dels assagistes d’un món que havia començat a esquerdar-se just quan el fanatisme es va estimbar contra les Torres del World Trade Center, els dies en què la crisi encara no havia arrancat de soca-rel els pocs indicis d’humanitat que aleshores encara ens quedaven. L’alcalde, de vegades, als afores del poble, quan ningú no el veia, se’n pujava damunt d’un caixó de taronges, i llançava la mirada cap a l’horitzó amb un somrís d’orella a orella, malgrat tot.

L’alcalde lector compartia adversitats amb un regidor que no era de llegir gens. Ni ell mateix sabia els anys que feia que no agafava un llibre i això que de tota la vida havia fet -i feia- de mestre en una escola amb les parets plenes de murals de xiquet, d’acolorides radiografies del món. Solia assegurar, rialler, desvergonyit i estúpid que aquelles llargues corrues de formigues que embrutaven el paper, en més d’una ocasió, se li havien posat narius endins i escolat fins el cervell provocant-li un mal de cap terrible, una desorientació brutal. Tot plegat, llegir el neguitejava, l’anguniejava, l’avorria encara que mai no ho digués en públic. Aquell tipus no tenia cap somni ni anhel i només el movia la voracitat pel poder petit, l’enveja, la venjança, la maledicència, l’estómac furibund. Fet i fet, tampoc no es movia en cap direcció, desproveït com estava de brúixola o senyal, ni tenia res ni ningú. Tossut i primari, era, si fa no fa, tan miserable i immòbil com aquest país nostre que va ple d’alcaldes, advocats, mestres, metges, llauradors, diputats, banquers, botiguers, infermers, xofers i perruquers que mai no llegeixen ni llegiran absolutament convençuts per ignorància de la inutilitat de l’esforç. I és sobre aquest erm que al nostre país han arrelat les supersticions, els mites, la propaganda i els seus propagadors infames i corruptes. País sense llibres on les desigualtats s’han fet cada dia més insalvables, el coneixement inaccessible i incomprensible, on la gent segueix el miratge d’un món ple de coses que no valen per a res. La ignorància ha estat qui ha legitimitat el neorègim grotesc que durant aquest darrers anys ens ha dut la devastació social i econòmica més brutal que mai no hem conegut i segurament serà també la ignorància -o l’absència del vers- la que ens acabe portant el vent pestilent d’un feixisme quotidià que ens ha d’acabar per asfixiar com cadellets indefensos. Sense els llibres tot intent col·lectiu de vèncer la ruïna moral que ens tenalla serà en va.

L’alcalde lector de vegades sentia una enorme tristesa de llibre amb les pàgines en blanc o d’escoles amb les aules buides o de futur incert.  Llavors, se n’anava als afores del poble, just en els límits del seu univers, se’n pujava damunt d’un caixó, llençava la mirada cap a l’infinit i xiuxiuejava uns noms contra el vent… Conrad, Fallada, Wolf, Zweig, Carroll, Huxley, Zola, Neruda, Calders, Mailer, Talese, Benedetti, Rosetti, León, Fuster, Kipling, Perucho, García Márquez, Rodoreda

 

 

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Literatura, Periodisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s