Pedro Sánchez i el català

*Article de Francesc Viadel publicat el 17 de novembre de 2014 al diari digital Directe!.

 

el-socialista-pedro-sanchez

L’altre dia, a Toledo, mentre dos milions llargs de catalans sortien al carrer a votar pel seu futur, Pedro Sánchez, cerimoniós i en català, envoltat dels seus, enviava un missatge: “Us estimem. Volem una Catalunya a la vanguardia d’Espanya”. No era la primera vegada que el dirigent del PSOE manifestava públicament el seu amor fred i de circumstàncies envers els catalans. Fent-ho ara en la llengua del país potser es pensava, però, que tocava fibres insospitades. Tot plegat, els seus assessors, amb el posat d’un frare astut disposat a batejar indígenes ignorants, degueren pensar que costava molt poc dir un “t’estimo” en meitat de la Manxa… Que els catalans farien baves pel seu gest a meitat de camí entre l’amor cast i la commiseració i es deixarien estar de collonades sobiranistes. Però, vet aquí, que la gent no es mama el dit, que està tipa, i que una frase en català potser, per més intenció i estratègia que s’hi posi,  només és això, una frase, a penes uns mots suspesos en l’aire com lleugeres i invisibles partícules de pols. El PSOE mai no ha pensat en català. Tampoc no l’ha parlat. Ni ara ni durant la Transició quan sociolingüistes de l’alçada de Rafael Lluís Ninyoles insistien a l’esquerra espanyola amb arguments que poc o res tenien a veure amb la ideologia o amb el nacionalisme, assenyalaven l’oportunitat de crear un nou Estat veritablement plurilingüe. Es tractava de combinar harmònicament la idea de democràcia amb la diversitat interna d’Espanya. En el fons, això del plurilingüisme, era una qüestió d’economia i, també, de democratisme pur, més desproveïda d’emocions del que ens puguem imaginar. La diversitat, però, a penes la van poder percebre els socialistes, els uns i els altres, en els termes paternalistes i odiosament provincians del franquisme. Així les coses, la Constitució, reservà finalment al castellà la condició de llengua obligatòria i relegà a la resta de llengües a la condició de dret, d’un dret eteri que amb prou feines es pot defensar en un jutjat quan es trepitjat per un qualsevol monolingüista fanàtic i ignorant, vestit de paisà o d’uniforme. Res no ha canviat des d’aleshores. El març de 2006, el Congrés espanyol rebutjà amb els vots del PP i del PSOE una proposició de llei presentada per ERC per a la protecció de les llengües espanyoles distintes del castellà.  Al socialista Ramón Jáuregui li tocà fer el paper de Don Pelai. El basc defensà que aquella llei que tant exòtica degué semblar-li no cabia en la Constitució. Tot seguit, al dictat de Cervantes, assegurà que no fora bo imposar el multilingüisme als espanyols, obligar als sevillans o als madrilenys, com ara Sánchez, a entendre’l o a usar-lo. Darrerament, hem vist com la llei espanyola permet l’extinció per inanició en el sistema educatiu espanyol del gallec, del basc, del català en tota la seva àrea. Una llei amb ínfules de falsa modernitat, maquinada pel PP –consentida pel PSOE- i defensada per un ministre com Wert més obsessionat en espanyolitzar els nens catalans que en evitar la solsida d’un sistema cada dia més degradat, de difícil accés per als fills de les classes populars.  Mentre, a Catalunya, els jutges decideixen sobre els percentatges de castellà que s’han d’emprar en les aules de les escoles, talment com uns inquisidors inspirats pel colonialisme. El català no és, doncs, una simple frase, els mots necessaris per a composar una senzilla declaració d’amor, el material d’un sortilegi. A Pedro Sánchez li importa el català –no diguem el basc o el gallec- el mateix que a mi m’encurioseix la vida dels insectes en l’àrtic i se li veu d’un hora lluny. I és així, perquè per a un qualsevol dirigent de l’Espanya sempiterna, amb edulcorant o sense, la diferència lingüística i cultural sempre serà a la última, passat el ball regional i el plat típic, un maldecap, una incomoditat, una insignificant i molesta pedra en la sabata de la uniformitat.

 

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Periodisme, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Pedro Sánchez i el català

  1. mauxets ha dit:

    Quina narración més ben feta la realitat, pura i dura!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s