Radiografia d’una passió

*Article de Francesc Viadel sobre el documental d’Albert Montón Pep Gimeno Botifarra. El cant de les arrels, publicat al Quadern d’El País el 29 d’octubre de 2014.

Pep Gimeno Botifarra i Albert Montón a València, el passat abril el dia de l'estrena del documental.

Pep Gimeno Botifarra i Albert Montón a València, el passat abril el dia de l’estrena del documental.

Barcelona. És la vesprada d’un ensopit diumenge atrapat en un canviant d’estació, una vesprada fosca camí d’una tardor que sembla incapaç de desempallegar-se del pesant estiu. La sala dels cinemes Girona, on es projecta el documental del valencià Albert Montón, Pep Gimeno Botifarra. El cant de les arrels, no és plena del tot. Val a dir que la pel·lícula ja ha fet un grapat de passes amb un cert èxit d’audiència i tampoc no cal esperar miracles. La competència és salvatge i la ciutat hostil. A Barcelona, a més, Botifarra és un personatge relativament poc conegut que ha de veure-se-les amb una fauna cosmopolita. Montón, un jove cineasta que encara s’obri camí a força de pegar moltes patades, és un individu tenaç i intel·ligent, amb una trajectòria molt interessant, a qui encara ha de conéixer, però, molta més gent. El 2004 fou guionista i codirector de Del roig al blau. La transició valenciana. Treballà també el 2008 en Ser Joan Fuster, documental produït pel Taller d’Audiovisuals de la Universitat de València i dirigit per Llorenç Soler. I fa poc participà com a coguionista, documentalista i ajudant de realització en el documental per a TV3, Històries de la Model. Són només alguns dels seus treballs més assenyalats. Ara acaba de fer un pas enorme en aconseguir radiografiar l’ànima del cantant xativí, en copsar l’essència de les arrels d’un cant que parla del món del treball, de la vida, d’un univers que, de tan remot, pot semblar-nos ara mateix impossible. El cineasta ha traduït superbament a imatges la grandesa d’un personatge irrepetible, la seua història, per al gran públic. En la pantalla, Botifarra canta amb els seus, amb els avis, amb les figures principals del desconegut i quasi abandonat cant tradicional valencià: amb la tia Rosario Ferrer Sancho; amb Josepa Ferrando Tormo, la tia Pepica, la Soldaeta; amb Alfredo Gómez Sanchis, el tio Alfredo; amb exmembres de Sarau, el grup on als huitanta cresqué musicalment Botifarra, com Lola Tortosa, Vicent Chàfer o Emili Vera, entre d’altres… Els músics d’ara, Feliu Ventura, Xavi Sarrià, Miquel Gil, Miquel Gironés o Vicent Torrent, el crític musical Josep Vicent Frechina, ajuden Montón a donar testimoni del miracle Botifarra, un succés aconseguit a còpia de sacrificis, molta vocació i el suport d’una família incondicional. Botifarra és una passió que Montón captura amb el rerefons del paisatge interior de les comarques centrals, tan llunyanes des de la sala de cinema de l’Eixample. El relat fílmic captiva. El cantant emociona. En acabar la projecció, Montón salta a la platea i convida amablement els atònits espectadors a continuar indagant els misteris d’una figura que durant els darrers anys ha fascinat milers de valencians, especialment joves, que han descobert una part fins ara mig oblidada del patrimoni cultural, antropològic del país.

Al gener el documental, produït per Òptim TV amb TV3 i la Universitat de València, es podrà veure en la televisió pública catalana.

5554_pep%20el%20botifarraMontón va conéixer Botifarra pels volts del 2007, l’any que el cantant es convertí, segons el seu biògraf Toni Martínez Revert, en tot un fenomen després de molts anys de feina anònima. “Em va sobtar molt”, assegura, “les històries que explicava sobre la manera com havia arribat a aquelles cançons… Ell mateix em va sobtar, la màgia de la seua passió per una cultura que, a la fi dels huitanta, tothom havia arraconat obsessionats per assemblar-se a Europa. Em fascinà, també, la història del Pep Gimeno, Botifarra, que va buscant cançons”. Montón no pot evitar de traçar un paral·lelisme entre la història de Botifarra i la del nord-americà Alan Lomax (1915-2002), un col·leccionista fascinant de cançons populars del segle xx d’arreu del món. Com la de Lomax, l’aventura de Botifarra és també increïble. “La diferència de Lomax respecte de Botifarra és que el primer és algú que ve de fora a recuperar aquell món… Botifarra, en canvi, en forma part. La primera persona que li canta és la seua àvia Otilia…, té la sensibilitat de recollir allò. La seua primera gravació és la granaina del tio Palero, quan a penes tenia 12 o 13 anys, abans fins i tot de començar a cantar”, matisa.

L’estiu del 2008 Miquel Gil, que en aquell moment treballava amb el xativí en un espectacle amb l’orquestra àrab de Barcelona, afavorí l’acostament. “Botifarra se sorprengué que jo volguera fer un documental sobre ell, pensava que no hi havia per a tant…”, explica. La idea bàsica del documental era la de revisitar els orígens, recuperar la seua relació amb la gent que li va transmetre tot el que sap i canta. Al capdavall, ell és qui és gràcies a aquella gent que d’alguna manera el va convertir en el portador vivent i fidel d’una herència amb un valor incalculable.

Botifarra és reconegut i estimat allà on va. “El secret de Botifarra”, assegura Montón, “és la seua qualitat humana. És el mateix de fa trenta anys, l’èxit no l’ha canviat gens… L’altre dia el reberen a Cocentaina amb tabals i dolçaines, mai no li havia passat això i s’emocionà com s’emociona en el documental quan rememora els seus, com ara el tio Batiste Punxes de la Llosa, que tant li va ensenyar… Botifarra és una persona tolerant, d’una enorme generositat, no sap dir a res que no… humil”.

El director del documental assegura que ha estat una experiència extraordinària: “Sóc de València ciutat, de família d’emigrants aragonesos i amb Botifarra he descobert tot un món, he connectat amb un rerepaís fascinant, he entrat de la seua mà a les cases, he conegut la gent. Els espectadors a Catalunya, quan veuen el documental, queden sorpresos, fascinats per la seua autenticitat, perquè és un artista sense cap precedent ací… a València l’estima per Botifarra és brutal. Estic segur que serà recordat com un dels grans símbols culturals del país… Potser fins i tot més que alguns dels més importants a causa de la seua transversalitat. És capaç d’arribar a molta gent. Ni tan sols els qui podrien ser els enemics d’una certa expressió cultural valencianista poden adduir falsos arguments contra ell… Botifarra és tot estima, tot ho fa per estima És impossible anar contra algú en què tot és estima, llevat que siga un fanàtic. Per a ell tot és el mateix: la terra, la llengua, la gent…”.

“L’última empenta que li queda, a Botifarra, per a arribar a tothom, és la televisió… si algun dia els valencians tornem a tenir televisió això podria ser definitiu perquè el conegueren tots… definitivament”, afirma.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada ha esta publicada en Cultura, Periodisme, Valencianisme. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s