L’escarni de Guillem Agulló i la fiscal en cap de València

*Article de Francesc Viadel publicat a La Veu del País València el passat 27 d’octubre de 2014.

pereto2millorada

L’escarni és un element central del missatge del terror. La humiliació cruel de l’assassinat desfigura al botxí, esborra qualsevol indici d’humanitat que aquest poguera tenir, ens avisa de la seua naturalesa despietada, de la seua absència de moral i, alhora, ens predisposa a témer el pitjor dels patiments o a acotar el cap i acceptar la dominació per la força. Els nazis apallissaven públicament, entre riallotes, molts dels jueus que en un moment o altre anaven a matar, es fotografiaven al costat dels enfilalls de civils penjats a les ciutats i viles ocupades amb un somrís d’orella a orella, feien ballar còmicament els rabins i cavar les seues pròpies tombes abans d’afusellar-los. Els ústaixes croates del camp d’extermini de Jasenovac posaven teatrals i greus al costat dels presoners que estaven a punt d’executar a colps de martell o a destralades a la riba del riu Drina. L’escarni de la víctima, en definitiva, proclama la bestialitat aterridora de qui agredeix. L’escarni està en l’essència de la propaganda pròpia de la ideologia de l’odi adoptada també pels mafiosos, els fanàtics, els psicòpates com a instrument de perfectibilitat de la seua maldat.

L’altre dia a València, durant la processó del 9 d’octubre, una vegada més, la memòria de Guillem Agulló, el jove antifeixista assassinat per Pedro Cuevas el 1993 a Montanejos, fou motiu d’escarni per part de membres de Valencia-Nacional Revolucionaria, un grupuscle nacionalsocialista vinculat a l’estètica skinhead. Les imatges difoses per La Veu del País Valencià no deixen lloc a dubtes ni del fet ni de molts dels seus responsables, fàcilment identificables amb un simple visionat. Al costat d’aquests hi ha també els insults i les provocacions dels membres del GAV i, encara, dels d’España 2000 contra els pacífics manifestants de Compromís.

L’exhibició amenaçadora d’aquestes faccions del feixisme més tronat en un acte tan assenyalat, confirma les dades que apunten al País Valencià com el territori capdavanter pel que fa als delictes de violència racista, a l’activitat de l’extrema dreta en un context on el Partit Popular ja fa dècades que juga la carta d’atiador del conflicte identitari. Justament, l’alcaldessa Rita Barberà va veure, i degué escoltar clarament, els insults contra Agulló, contra els pacífics manifestants valencianistes, les amenaces de mort contra el president Artur Mas, els crits contra els regidors de l’oposició i, a l’última, només va encertar a confondre malèvolament l’opinió pública igualant agressors i agredits, als uns i als altres, proclamant el seu partit com a garant de la democràcia, l’estabilitat social i econòmica i la moderació. L’altre dia, amb les seues declaracions, Barberà també va fer escarni, va humiliar l’existència penosa d’una democràcia durant més de trenta anys colpejada pel terrorisme de baixa intensitat de l’anticatalanisme feixista. Així les coses, atès el cínic tacticisme exhibit, faríem bé de preguntar-nos en veu alta en quina part de la processó estarà el proper 9 d’octubre l’alcaldessa i tots els seus correligionaris.

Han passat més de vint anys des de l’assassinat de Guillem Agulló. La primera humiliació que va patir el jove Agulló va ser la despolitització del seu assassinat per part de l’Audiència Provincial de Castelló, la transformació judicial de la seua mort violenta per raons polítiques en un simple afer de delinqüència juvenil. Després vindrien les pintades ofensives, els insults en l’estadi de Mestalla, les amenaces de mort als seus pares Carme i Guillem, la incapacitat sorprenent de la justícia per esclarir l’autoria de tots aquest fets. L’altre dia –recordem- Agulló tornà a ser insultat només que ara sabem qui són. La justícia, doncs, no pot continuar mirant cap a una altra banda, la fiscal en cap de València no pot ignorar la gravetat d’uns fets que ens situen als valencians a la vora d’un abisme. No pot ignorar més les bombes contra les seus dels partits polítics de l’esquerra, els delictes d’odi, la descaradura del blaverisme organitzat, de l’extrema dreta en general.

En una carta publicada per aquest mateix mitjà
, Carme i Guillem, responien digníssimament els nazis que l’altre dia preguntaven sarcàsticament pel parador del seu fill: “Guillem i els seus amics estan on hi ha gent lluitant contra la discriminació, ja siga racial, de gènere, laboral, lingüística… I també de la justícia social, pels drets humans, en contra de la pobresa, dels desnonaments, de l’atur, de l’homofòbia…

Guillem està, en cadascuna de les persones honrades que estimen el seu país, la seua llengua, la seua cultura, la seua música, la seua gent. Està en cada racó del seu País, que amb tota l’alegria del món, aspira a la seua llibertat”. Prou d’escarni.

Quant a francescviadel

Periodista, escriptor i professor universitari, autor dels assaigs No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme i de Valencianisme, l'aportació positiva. Cultura i política (1962-2012), publicats per la Universitat de València. Té publicades també les novel·les Terra (Bromera) i L'advocat i el diable (El Cep i la Nansa).
Aquesta entrada s'ha publicat en Periodisme, Política i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s